En aquest nou film, Dúo, segueixes amb el personatge de la Mónica que ja protagonitzava el teu primer llargmetratge Con el viento. Quina connexió hi ha entre les dues pel·lícules i perquè has decidit continuar amb la mateixa història?

Les dues pel·lícules són viatges transformadors i qüestionaments sobre la identitat i el teu lloc al món. I si bé a Con el viento hi havia aquest moviment d'obertura i de reconciliació, aquí el que es dibuixa és arribar a prendre la decisió de continuar sola, per un qüestionament del qui soc, què faig aquí, per què, per qui. Quan es posa en crisis la relació de parella, la relació amb l'art al qual et dediques, la relació amb un lloc al qual no pots tornar, que és el poble, perquè la casa s'ha venut. I això, mou tot de qüestions en la protagonista. Amb la Mónica García ens havíem quedat amb moltes ganes de continuar treballant juntes, de continuar sent companyes de viatge, perquè la considero una companya de viatge i de continuar explorant tant altres registres actorals, com també aquest personatge. I també, com una transformació com la viscuda a Con el viento compartint temps amb la seva mare, podia ressonar en la vida que havia deixat enrere. Aquesta vida a Argentina amb la seva parella de 25 anys. Com una transformació genera una nova crisi.

Vas viure a Buenos Aires quan estudiaves cinema. Per això està ambientada la pel·lícula allà? Quina és la teva relació com a cineasta amb el país?

Vaig estudiar a la Pompeu Fabra comunicació audiovisual i la Pompeu tenia un conveni amb la Universidad de Cine. Vaig anar allà a estudiar un semestre quan tenia 22 anys i em vaig quedar tres anys. I de fet, la meva carrera com a muntadora comença allà. Va ser un lloc de descobriment en molts sentits, tant en l'àmbit professional com personal i social. És una ciutat que estimo molt i la tinc molt a dins. I sempre que pugui tornar a Argentina, ho faré. Però una de les decisions de Con el viento, d'instal·lar-ho a Buenos Aires, no era només per aquest vincle, sinó també per la cosa transoceànica. No és el mateix viure a Madrid o a Londres, que a Buenos Aires que queda realment lluny. Era marcar aquesta distància de l'oceà.

En tots dos films hi ha una mena de confrontació entre dos mons, un més modern i el món tradicional, per què t'interessa aquesta dicotomia?

Perquè el que comença sent una confrontació no acaba sent-ho, sinó que es converteix en una relació molt més complexa. Per una banda, sents la distància que hi ha, però de l'altra hi ha molts punts de connexió. Per exemple, a Dúo m'interessava molt parlar, d'una banda, d'aquesta relació de l'art contemporani amb un art comunitari, justament per posar en voga el jo, o el joisme de l'europeisme, enfront del nosaltres d'aquestes comunitats originàries que continuen treballant de forma assembleària i com això també està present a l'art. I més també en una parella en crisis a on el dos o el nosaltres ja no existeix, sinó que és un més un. I, d'altra banda, per trencar i qüestionar aquesta idea de portar l'art a llocs a on no hi ha art. A on es fan aquest tipus de gires, de dir “portarem el teatre a ”...I trencar aquesta idea missionera quasi de l'art.

Hi ha un moment que un dels indígenes a l'assemblea diu: “Els Atacamas som de la cultura del silenci”. Als teus dos films el silenci té una gran importància. El que no es diu. Per què t'interessa també això?

El silenci per mi és una forma molt bonica de treballar el gest, els rostres, els cossos, els estats,...i sobretot, per no significar-ho tot. A la vida ens passa també que a vegades diem coses que van molt més enllà del que diem. Passen moltíssimes coses per dins nostre o en les relacions amb les persones i a vegades, una mirada és molt més clara que qualsevol paraula. Per això m'interessa que el que està passant per dins no es digui sinó que s'expressi a través dels cossos.

Té molta importància el muntatge a la pel·lícula. Tu vas començar com a muntadora. Ja tenies la intenció de dirigir o va ser una cosa que va sorgir així?

Sempre havia pensat que no dirigiria mai perquè quan estudies, vas veient les pel·lícules del “geni director” que ho sap tot i que ho té tot clar i és brillant. I jo, clar, doncs no (riures). I pensava: “Mai podré dirigir”. I de sobte, muntant pel·lícules amb altres persones i fent Cinema en curs veus que el cinema pot ser un art molt més col·lectiu, compartit, familiar, artesanal i llavors des d'aquí sí que puc veurem amb la força de tirar endavant creacions. I aquí arriba Con el viento.

Tornant al muntatge. Sembla que la frontera entre ficció i documental, és molt fina a Dúo. Tenies clar des del principi que la faries així?

Per mi és una pel·lícula molt de ficció, una ficció clara, però molt arrelada a la realitat. En aquest sentit, el muntatge va ser complex, llarg i fascinant. Anàvem compaginant treball amb l'Ana Pfaff, amb qui sempre treballo en el muntatge, amb treballar en solitari per trobar la pel·lícula a través del material. Necessitàvem un cert recolliment, entendre que hi havia, anar-ho trobant, anar-ho filant justament perquè aquests diaris en Super 8 no xoquessin amb la veu de la Mónica. Va ser tot un treball de dir que sí, que no, quan, com i anar veient com es podia articular tot aquest joc dels dos universos. Aquest viatge compartit i aquest espai interior d'ella per pensar-ho.

És per això que hi ha molts primers plans? Per exemple, estan ballant, però no veiem el ball, sinó les cares dels dos protagonistes, la seva expressió. T'interessava més l'apropament i la intimitat?

Hi havia diversos eixos en aquest sentit. Sí que és una peli molt radical en la qual vam filmar tot amb una òptica de 40 milímetres. Des del principi teníem claríssim que viuríem la pel·lícula des del punt de vista dels personatges. També perquè quan estàs en el present de la teva vida, no tens perspectiva. No tens aquest pla obert del cineasta que s'ha de fer des de lluny. Estàs a dins. I en aquest sentit, volíem treballar des de dins i compartir tant el viatge físic i sensorial d'aquests personatges com també l'emocional. Estar amb ells en aquest tancament que a vegades pot semblar molt claustrofòbic, però que és com estan ells també.

En relació amb la nostra ciutat. Què t'aporta a tu Barcelona com a cineasta?

Parlar de Barcelona és difícil perquè soc nascuda aquí. No puc entendre la creació sense Barcelona. D'una banda, sí que aquesta pel·lícula està situada fora de Barcelona i Con el viento també, però tot el meu cercle, la comunitat que som de cineastes i amics, estan aquí. I són grans impulsors de creativitat. Els amics i amigues cineastes, amb qui comparteixes guions i muntatges estan aquí. O un projecte com Cinema en curs instal·lat centralment aquí. Tot això és la xarxa que permet que faci cinema.

Com vas arribar a Cinema en curs?

Coneixia el projecte des dels seus orígens, però el 2005 estava a Buenos Aires. I un dels motius per tornar, de fet, va ser Cinema en curs. Tenia claríssim que volia participar en un projecte com aquest, tan revelador i tan necessari, d'apropar el cinema com a acte de creació a escoles i instituts públics. No tant per professionalitzar o crear cineastes, sinó perquè estimin el cinema, el visquin i descobreixin el món a través del cinema.

I què t'ha aportat a tu com a directora treballar amb els i les alumnes?

Sempre ho dic, no seria la que soc ni com a persona ni com a cineasta si no hagués entrat a Cinema en curs. D'una banda, em va donar la força per ser directora. Entendre això, la possibilitat de ser col·lectiu dins del cinema. I, d'altra banda, fent Cinema en curs cada any, tinc l'oportunitat de reviure aquesta primera vegada, aquest descobrir el cinema o del món a través del cinema. I això és meravellós. Et fa reconnectar amb l'essència del cinema i això et permet renovar l'energia per continuar fent cinema, perquè a vegades és difícil aixecar pel·lícules, pressupostos...Has de passar per moltes esperes de subvencions, de festivals, hi ha moments molt durs realment que et podries plantejar: “perquè faig cinema?”. I Cinema en curs em fa tenir clar perquè ho faig.

Quins reptes t'has trobat a l'hora de rodar aquesta pel·lícula en concret?

Ha estat una pel·lícula molt complexa. Si bé de seguida vam comptar amb les ajudes d'INCAA, ICAA i ICEC. Cosa que va ser meravellós. Ens va passar primer que ens vam quedar a la meitat del rodatge per la pandèmia i després la devaluació infernal a Argentina. Tot plegat va ser molt complicat. Un mica una desfeta, però per això la Mónica l'altre dia que l'estàvem presentant a Madrid deia que és una pel·lícula miracle. De dir, l'acabem sí o sí.

Com treballes amb els actors? Quin és el teu mètode i més repetint amb la Mónica que ja teníeu la manera d'entendre-us?

Des del diàleg. Per mi és molt important escoltar, dialogar, compartir materials, correspondències de tota mena. No només el guió, en el cas de Dúo, sinó imatges, cançons, la residència artística que vam fer amb ells. De com crear un duo junts. I de trobar-nos des dels cossos. Quan treballes així, molt en diàleg, és molt bonic perquè sempre acabes trobant un lloc comú que no està gens lluny del que tu inicialment tenies al cap, però hi arribes des d'ells. Per mi és superimportant que els actors encarnin els personatges i mai diguin o facin alguna cosa que ells no farien. En aquest sentit, sempre instal·lem les posades en escena partint de les persones i els espais i després la càmera va per darrere.
 

Difereix molt el resultat final de la pel·lícula de la idea inicial que tu tenies al cap?

És molt diferent, però s'ha d'abraçar la diferència. Al final la pel·lícula ens ha portat cap aquí, és el que és, i el procés ha estat meravellós. També el que és molt bonic de Dúo és que ens ha portat a un nou projecte. El més gratificant que té fer cinema és com un projecte et porta a un altre i com vas aprenent amb l'equip amb el qual treballes.

Ja tens un nou projecte en marxa?

Sí, es diu Lejos de los árboles. De fet, estem a Ikusmira Berriak, la residència del Festival de Sant Sebastià. És el viatge èpic i iniciàtic de l'Angélica, que és una artista sonora que teixeix un mapa de sons dels Andes. En aquest viatge, l'insomni, el mal d'altura i el fet que la seva àvia de 98 anys estigui morint-se a Mèxic la porten a un descens. I a la nit, les veus, els éssers, els relats, les cançons i els records del seu Mèxic natal s'apoderen d'ella.

Ara estem en fase de desenvolupament combinant-ho amb preproducció. Amb Dúo vam fer cinc viatges de documentació, ara hem fet un viatge de documentació al Perú. Tenim una versió de guió tancada, ajudes de desenvolupament d'ICEC i Ibermedia i ara estem esperant a veure què passa amb les ajudes de producció per acabar de definir el calendari.

Foto: Núria Aidelman