Quan vas rebre el Gaudí d’Honor el 2024, vas comentar que et deien a casa que eres molt pel·liculera. Ja des de petita la idea de fer cinema t'atreia? Ja tenies clar que volies fer això?

És difícil dir que ho tens clar, però sí que em deien pel·liculera, perquè a mi el que més m'interessava sempre estava relacionat amb la imaginació, els jocs, etc. I gravava amb les meves germanes entrevistes de ràdio o feia, d'alguna manera, guions amb els meus dibuixos a l'escola. Però no... és després que quan ho repasses, dius: “ah, doncs mira, sí que ho portaves a dins, no?”. A més, també tenia una fantasia que era real. No ho sabia de petita, però la germana de la meva mare va ser una actriu importantíssima. Es deia Silvia Morgan i va fer molt cinema aquí. Es va casar després i se’n va anar primer a viure a Itàlia, i finalment, als Estats Units. Jo no la vaig conèixer de veritat fins que sí que sabia que em volia dedicar al cinema i em va agradar molt tenir aquesta connexió que desconeixia de petita.

Però no vas poder estudiar cinema. 

És que en aquella època no es podia estudiar cinema aquí. De fet, sí que vaig mirar la possibilitat d'estudiar el Centro Experimentale a Roma, a París, a Londres. Finalment, es relaciona molt allà on estudies amb que crees una comunitat amb la gent amb la qual has estudiat. I, de fet, és fàcil que et quedis a viure allà. Això no ho tenia molt clar. Llavors sí que vaig estudiar Història de l'Art perquè hi havia la possibilitat de fer història del cinema.

I com vas arribar a dedicar-te al cinema?

En aquella època sí que ja sabia que em volia dedicar al cinema, però no sabia com fer-ho. No tenia cap connexió en absolut, però sí que vaig començar a treballar en algun curtmetratge. I finalment, vaig entrar com a meritòria de direcció en un rodatge i a partir d'aquí, passet a passet, vaig anar entrant a la professió. Combinant-ho, per cert, amb altres feines perquè la meritòria de direcció no es contemplava que tingués sou. Vaig estar treballant uns anys com a guia de turisme viatjant pel món, la qual cosa em va servir moltíssim per després liderar un equip.

Més tard vas fer de tot. Vas anar escalant posicions fins que vas dirigir. Ja tenies clar que volies dirigir o va ser un procés que et va portar cap allà?

Ho tenia clar, però també que cada pas que donava em semblava que volia ser molt bona amb allò que feia: com auxiliar, com script, com ajudant, etc. Potser el que s'allunya més del que és dirigir i, en canvi, sembla que estigui més a prop, és fer d'ajudant de direcció perquè està més a prop de la responsabilitat de tirar endavant una producció i un equip, però sí que va haver-hi un moment que vaig dir que ja ha arribat i és ara.

Va ser difícil portant endavant la teva primera pel·lícula? Et vas trobar moltes dificultats?

Vaig intentar fer un curtmetratge abans, però em vaig veure obligada a debutar en un llarg perquè vaig proposar i demanar subvenció per fer un curtmetratge basat en un conte d'Enrique Vila-Matas que es diu Nunca voy al cine. Vaig escriure el guió amb una gran escriptora que és Cristina Fernández Cubas. Tot ho vam presentar en català, però en aquella època, per exemple, que Enrique Vila-Matas escrivís en castellà era prou raó per no donar-me la subvenció. I això va retardar molt la meva primera incursió.

El protagonista, per exemple, havia de ser Bigas Luna, a qui no coneixia. Els actors i tècnics quan has treballat molt com a auxiliar i script, tens una relació amb la gent molt bona per poder-la aprofitar per fer un curt. I tot això se'n va anar a l'aigua.

En canvi, després de molts anys d’haver obtingut una beca per escriure un guió, vaig tenir la sort, amb la Rosa Romero, de participar d'un programa de la Comunitat Europea que es deia EAVE, que era per productors independents. Aquest projecte va entrar com un dels vint que van ser escollits de tots els països de la Comunitat Europea. I, de fet, era massa complicat perquè era una història medieval d'amor entre un àrab i una cristiana al segle XI, i en mig curs vam canviar i d'aquí va sorgir Boom Boom. Té la gràcia que vaig començar per la segona pel·lícula.

Amb aquest film, de fet, vas guanyar un Goya i va connectar molt amb la gent. Per què creus que va tenir tant d'èxit?

És una pel·lícula que en aquell moment, precisament perquè encara no havien començat, tot just començaven els estudis de cinema, la preparació que se suposava d'una òpera prima era d’una estimació molt baixa. La primera pel·lícula no estava lo ben rebuda que pot estar ara, i vam optar per fer una pel·lícula senzilla, una comèdia. Tampoc era el gènere que estava millor vist, perquè es considerava que era poc d'autor, i a més vaig tenir la valentia, jo crec, de posar com a protagonista una noia mulata, cosa que tampoc es veia. Va connectar, però no va tenir les oportunitats que mereixia. Si no arriba a ser perquè la pel·lícula és seleccionada al Festival de Venècia i es va reestrenar. S'havia estrenat el mateix dia que començaven els Mundials de Futbol i no va anar ningú a veure-la. És amb el temps que ha funcionat.

¿És veritat que deien que Tic Tac no funcionaria perquè era una pel·lícula per a nens?

Tic Tac va ser una altra aventura, perquè no es considerava els nens massa seriosament com a espectadors, i semblava que ja amb la Factoria Disney, en la que tots ens hem format, n'hi havia prou. Jo volia fer una pel·lícula considerant els nens el que són, espectadors molt difícils, molt sincers i molt intel·ligents. I el que va costar més de convèncer, perquè aquesta pel·lícula és anterior a l’èxit mundial de Harry Potter, és que em deien que als nens no els agradava la màgia. I això no és així. Perquè les pel·lícules, a més de ser bones o estar bé, han de ser oportunes, és el meu entendre. I si t'avances, és un risc.

Tu també has sigut professora, entre les moltes coses que has fet.

Era un deute que jo considerava que tenia, que ja que jo no havia tingut l’oportunitat d'estudiar, volia ajudar les noves generacions a trobar el seu camí, a facilitar que no es trigués tant a arribar a aprendre un ofici, a reduir el camí. I sí, vaig estar sempre al costat de Josep Maixenchs, el creador de l'ESCAC, des del Centre Calasanz i abans. I a l'inici dels estudis de comunicació audiovisual de la Pompeu Fabra, després de la Blanquerna, a la Menéndez y Pelayo, etcètera. Sempre que he pogut i puc, he estat al costat de la gent que comença.

La teva última pel·lícula de ficció és del 2004, Iris. No has trobat cap projecte que t'engresqui?

Això no es decideix. Van com van els projectes. Vaig començar a escriure, a fer altres coses i he fet més aviat documentals. I com que els documentals es veuen molt menys i tenen molt menys sortida, és fàcil que quedi eclipsat.

Ara estàs treballant algun projecte audiovisual?

Acabo de fer aquest pòdcast sobre cinema La mirada curiosa per CaixaForum + i sí, en aquests moments tinc un parell de projectes. També algunes coses relacionades amb la posada en escena teatral.

Com va sorgir la idea de fer el pòdcast?

A mi sempre m'ha encantat la ràdio i tenia moltes ganes de col·laborar amb el Jordi Beltran. I la veritat és que sempre tenia gent al voltant que em deia: “Amb la quantitat de coses que saps tu de cinema estaria bé que les expliquis”. El més pesat i insistents de tots va ser el meu fill. I jo li deia: “és que això dels pòdcasts és molt difícil”. El Beltran és el primer que em va dir que, si no tens una finestra on ensenyar com al cinema, si tu no tens una possible projecció del que estàs fent, hi ha tant, que és impossible que puguis arribar a la gent que li agradaria el que estàs fent.

Realment la plataforma de CaixaForum + és molt interessant, tot el que fan, com ho fan i els continguts que tenen, que tenen molt nivell. I com ho vam voler fer bé amb un so bo, gravat en estudi, amb música original, etc. La veritat és que ha estat una grandíssima experiència per la gent que hem entrevistat i com hem pogut fer-ho.

I què vols mostrar del món del cinema?

Bé, es diu La mirada curiosa perquè també es tracta de parlar del que està fora de l'enquadrament, del que no surt a la pel·lícula, però que explica i dignifica cada un dels oficis del cinema. Perquè com que és un treball en equip, cada una de les parts és igualment imprescindible i llavors poder parlar d'aquestes coses sempre amb dues persones relacionades amb l'ofici i les preguntes les fèiem a mitges entre el Jordi Beltran i jo.

I què creus que portaràs tu i el Jordi?

El Jordi porta una experiència impressionant que si es tracta d'improvisar és capaç de fer-ho sense perdre el fil. Jo podia portar més la part de guió i del coneixement del cinema. Són dos mitjans i amb el Jordi he treballat amb dos guions. O sigui que ens coneixem moltíssim i era realment una comunicació establerta entre nosaltres que s'encomanava la resta dels convidats.

Com seleccioneu els convidats?

En aquesta primera temporada la veritat és que ha estat per afinitat, per conèixer-los, perquè em podia sentir còmode entre la gent a la qual entrevistava. Perquè l'experiència de posar el Paco Poch al costat del Jaume Ripoll de Filmin és parlar de tots uns antecedents de com s'ha construït el cinema d'ara a partir del cinema com el vaig conèixer jo. Posar l’Abel Folk amb l’Eulàlia Ramon o la Teresa Font amb el José Manuel Pagán... T'obre moltes portes. Amb Núria Roldós, que ara és la presidenta de l’Associació de directores i directors de fotografia ACE, vaig començar quan era també auxiliar de càmera en el seu cas, amb la primera cap d'elèctrics que va haver-hi a Espanya. Unes combinacions molt aleatòries, molt relacionades amb la pròpia experiència.

Escollíeu primer el tema i després a partir d'aquí ja treballàveu qui portaríeu i el guió?

Jo, més aviat, havia de fer el guió en funció de la gent amb la qual pensava. El fil conductor sempre era, en aquesta primera temporada, què fa un personatge des que surt del guió, s'enfronta a un càsting, se'l vesteix, se'l pentina, va al plató, roda, es connecta amb altres personatges. Era una mica seguir el fil conductor d'una història de ficció a partir d'un personatge i com va passant per totes les fases del rodatge d’una pel·lícula. Per explicar un rodatge, sobretot.

Dius primera temporada perquè hi haurà una segona?

Hi ha la intenció, ara s'ha d'acabar de parlar amb la plataforma. Ara serà una mica com el cinema abans del cinema i la meva intenció és tocar totes les arts. O sigui, parlar del món de la música, de la literatura, de la pintura, de l'escultura, de la fotografia, etc.

I tornant al tema de la direcció. Has fet ficció, has fet documentals, és molt diferent per tu una pel·lícula que és ficció i que potser parteix d'una idea teva, que fer un documental que parles d'una realitat que no és el que tu t'has inventat?

A la ficció jo crec que es menteix per dir una veritat i al documental et trobes amb aquesta veritat, però que la manera de tractar-la també pot ser una mica ficció, en el sentit que estàs donant el teu punt de vista, que no vol dir que sigui objectiu tota l‘estona. Hi ha una mirada, sempre. I el que no canvia és aquest esperit de voler... que t'has de creure el que expliques fonamentalment per poder-ho explicar, no? No puc crear una cosa que no em crec.

I la implicació és molt important, això no canvia ni en un cas ni en l'altre. I rodejar-te d'un equip, i en el cas dels documentals, acostumo a treballar amb Jordi Barrachina, que és un immens documentalista, sempre diem que jo poso la part, diguéssim, més de ficció, que uneix moltes vegades els fets que estàs explicant.

I què és el que més t'agrada dirigir?

Sobretot, el treball amb els actors, en el cas de la ficció, perquè són els que ha donat la cara per tu, per les teves històries. Això, per un costat. I per l'altre, la màgia del treball en equip. Formar part de tot un equip que diposita la seva confiança en tu i tu tenir la possibilitat d'extreure el talent de tanta gent alhora. Hi ha hagut moments en els rodatges o veient un decorat a Tic Tac, per exemple, o rodant en aquell silenci tan ple de gent quan dius motor i acció, que sempre m'ha emocionat. L'emoció que provoca poder explicar com veus tu les coses del món és irrepetible.

Has rodat també molt a Barcelona. Què creus que t'ha portat la ciutat com a directora?

La pel·lícula que més he intentat explicar què era la ciutat per mi és Souvenir, on un japonès amnèsic recorre la ciutat per Nadal. I he intentat explicar, perquè era un moment de canvi, davant de les olimpíades, Barcelona es transformava i jo mateixa sentia que també era algú que ve de fora a conèixer-la, perquè era diferent. Barcelona... és la gent, sobretot, i és la que he conegut i he volgut explicar com som, perquè, d'alguna manera, sent molt sincer amb petites cèl·lules de persones que has conegut, pots fer obres que tinguin interès universal.

I tens ara algun projecte com a directora? 

Sí, un documental sobre una guitarra i sobre la importància que va tenir a principis del segle XX a Barcelona. On es fabricaven guitarres i els músics més importants, com Tárrega o Granados, i després Mompou, van treure la guitarra dels bordells i del Flamenc per portar-la als concerts.