Quan es va fundar la distribuïdora i per què vau iniciar l’aventura de La aventura?

Els dos cofundadors de la distribuïdora, el Jose Tito i jo, teníem experiència en distribució. Però estàvem en aquell moment en una productora, Nostromo, i no trobàvem massa el lloc al vessant de distribuir. Era un moment de crisis molt profunda en el qual els distribuïdors no podien arriscar gaire. A més, hi havia moltíssimes pel·lícules interessants que s’estaven quedant sense distribuir a l’estat. I allà vam veure una bona oportunitat d’agafar una sèrie de títols, començar a explotar-los i engegar molt a poc a poc amb un creixement molt sostingut.

El nom de La aventura el vau decidir precisament per això que comentaves de la dificultat del moment?
És per la pel·lícula d’Antonioni però muntar l’empresa en aquell moment i posar-l’hi aquell nom, sí que estava a l’aire allò de que et tiraves a l’aventura. Es deia molt perquè era una etapa econòmicament fotuda. Ens hem quedat amb el nom de la pel·lícula d’Antonioni que pinta tot millor.

Normalment coneixem el paper d’altres agents del sector, com el de les productores, potser no es coneix tant la feina d’una distribuïdora. Què fa exactament una distribuïdora per algú que no sap què és?

En cinema som exactament com un editor de llibres. El que passa és que per terminologia, nosaltres sempre associem un distribuïdor a algú que agafa unes còpies físiques de quelcom i les acosta a algun lloc. Un distribuïdor de llibres serveix llibres a les llibreries però no els edita, en canvi, nosaltres editem i distribuïm. Fem tota la cadena. No som prou coneguts perquè ni tan sols a nivell massiu els logos es queden. O sigui, la gent tant li fot quan ha sortit de veure la pel·lícula si ha vist el logo de la Warner, de la Universal o cap altre logo. Volen pel·lícules de qualitat. Som com editorials que sí que ets pots llaurar una marca que doni certa confiança i que hi hagi gent amb cert seguiment. Però res al costat de la gent que de debò importa en el cinema i que són els que estan davant de la càmera o immediatament darrere, el nivell de seguidors que podem generar o d’impactes a notícies que surten de nosaltres és ínfim. Però alhora som encara d’alguna forma, menys en el que respecta als grans operadors de vídeo sota demanda a subscripció que ara han aparegut a l’estat, necessaris per portar pel·lícules als cinemes o a les televisions i per això encara que no tinguem gaire nom, tenim un lloc encara i és el que ens importa més.

Us ha afectat gaire l’arribada d’aquestes plataformes?

Ens ha afectat moltíssim. Un distribuïdor al final és un intermediari entre el productor i l’espectador final. Les grans plataformes han pogut establir seus a tots els països, comprar dret a nivell mundial o a molt territori. No li cal tenir intermediaris a cada país. I òbviament, en un món liberal com el que estem, si pot se’ls saltarà. Això ha fet que ens centrem en producte que cal cuidar, que en una plataforma quedaria una mica desvirtuat. Perquè ho entenguem: El gran premi del jurat del darrer Cannes, Atlantique de Mati Diop, és una pel·lícula excel·lent que ha tingut Netflix per tot el món a la seva plataforma, ja que la va comprar, però que no ha tingut ressò. Mentre a les sales de cinema d’autor de tot el món hagués trobat segur un lloc. Tot i que, la pel·lícula ha tingut la carrera al final que han volgut els seus productors. No podem dir una altra cosa. Però nosaltres amb pel·lícules que trien encara aquest model tradicional d’explotació de cinemes i la resta de plataformes molt interessants com Filmin o Movistar, seguim estant aquí per poder fer arribar aquestes pel·lícules a aquestes altres finestres. No tot és Netflix i altres plataformes.

Amb Parásitos hem tingut una sort molt important i segurament ens permetrà estar uns anys bastant més tranquils, però el panorama que ve... i abans ja d’estrenar Parásitos no era molt alentidor ni vèiem un futur brillantíssim. Encara som necessaris com a intermediaris, entre productor i espectador, alhora la nostra part del pastís s’ha reduït molt i som un nombre d’empreses que no és petit per una part del pastís que és prou reduïda. Llavors entenem que en els pròxims anys aquesta tendència encara anirà a més, potser s’acaba quedant la gent que hagi sabut fer-ho d’una forma especial, diguem.

Com és el dia a dia de feina a la vostra distribuïdora?

Hi ha com tres punts a l’any molt intensos que és quan vas a comprar i que podríem resumir al febrer a la Berlinale, al maig a Cannes i després al circuit d’estiu que és Venècia, San Sebastià, Sevilla. A tot arreu i a tots els festivals veus pel·lícules que et poden interessar i pots negociar temes. I quan no estem viatjant, estem sempre preparant la propera estrena i les properes pel·lícules que hem d’entregar. És com una editorial, al cap i a la fi, amb un calendari establert, una sèrie de feines de màrqueting, de traducció i de decisions de tota mena que s’han d’anar prenent i anar fent.

Com escolliu les pel·lícules que us interessa distribuir?

Molt en virtut de què ens agradin i que els seus directors ens semblin talentosos i potents. I a partir d’aquí, de tenir un punt de vista com espectador, comencem a pensar com faríem arribar aquestes propostes a la gent. L’èxit de Parásitos ens permetrà, al llarg d’un temps, tenir menys servitud. No només detectar pel·lícules que ens hi semblen interessants de cara a treure una rendibilitat amb el públic sinó de creure’ns realment pel·lícules que podem cuidar i amplificar d’alguna forma i sempre en una línia de qualitat dels principals festivals. Són pel·lícules que han estat a Sundance, Berlín, Cannes, Venècia i Sant Sebastià.

I perquè vau adquirir Parásitos? Què us motivava d’aquesta pel·lícula?

Ja havíem portat una pel·lícula anterior del seu director Bong Joon-ho que era Snowpiercer. Realment, va ser el primer títol important que vam poder portar. Es va fer el 2013 i nosaltres la vam estrenar el 2014. Qualsevol cosa que fes Bong Joon-ho, nosaltres estaríem interessats. Va fer la següent pel·lícula amb Netflix, Okja, que no va ser unànimement ben rebuda. Aleshores quan va anunciar una pel·lícula local coreana tampoc és que generés un interès bestial a nivell de mercat en els primers passis. I una distribuïdora petita com la nostra va poder llegir el guió i accedir al projecte sense tenir massa competència.

En algun moment us vau imaginar aquest èxit?

Impossible. Ja quan va guanyar la palma d’Or a Cannes estava molt per sobre de les nostres perspectives.

Quin creieu que és l’element més atraient de Parásitos per haver enganxat a audiències de tot el món?

Al final és una pel·lícula comercial coreana. Els coreans fa molts anys que fan cinema comercial d’una altíssima qualitat. Òbviament, no totes les pel·lícules són tan bones com les de Bong Joon-ho o Park Chan-wook però tenen un entramat industrial que és envejable. I si a aquesta forma de dirigir i de crear pel·lícules l’hi afegeixen el talent de Bong Joon-ho amb una història que semblava local, perquè tracta molt directament el tema de la pobresa a Corea, però que al final és molt universal, en un món tant i tant ple de desigualtats que a més esdevenen cada cop més grans. A més, hi ha hagut una alineació de planetes bestial, perquè és molt estrany que una pel·lícula del circuit de cinema d’autor i que comença a Cannes acabi també amb els premis de l’Acadèmia americana. Però bé, aquesta pel·lícula ha caigut de peus, ha encantat i ha atrapat al públic a tot arreu. També és una singularitat. Ens trobem un cas així cada molts anys.

Quina ha sigut la repercussió dels Oscars per vosaltres i per una pel·lícula com Parásitos?

Abans de la cerimònia dels Oscars, la pel·lícula ja era per nosaltres un èxit rotund. Ja havia aconseguit 500.000 espectadors que eren com 3 milions d’euros de box office. I des del moment que va guanyar els Oscars, això s’ha disparat.

Creus que aquest èxit farà que es vegi més cinema coreà i per extensió asiàtic?

Els principals festivals de l’estat i els principals canals de televisió o plataformes han fet cicles i coses específiques. I òbviament, al llarg d’un parell d’anys hi haurà un acostament de la gent i trobaran coses realment interessants. Però quants s'hi poden quedar? Perquè no ens creiem que ara descobrirem 300 pel·lícules coreanes que ens canviaran la vida. Potser en descobrim deu, dotze o quinze. Hi ha molt cinema molt bo arreu del món, però el que està clar és que arriba al mapa per quedar-se. En quina posició? Ho veurem. Bong Joon-ho o Park Chan-wook no tindran problemes per fer els seus següents projectes, però la gran part del cinema coreà és molt local. De pel·lícules com el que ha sigut aquí Ocho apellidos vascos allà en tenen cinc o sis cada any. L’assistència local a les sales és massiva, però alhora no són les pel·lícules més fàcils d’exportar pels tocs d’humor, un humor peculiar, per com incideixen en el dramatisme en segons quines seqüències, per com veuen la violència,... Diguem que Parásitos ha sortit molt, molt universal però no és tan fàcil exportar la resta del cinema coreà.

Teniu un bon catàleg de pel·lícules asiàtiques, no només coreanes, per què aquest interès en aquest tipus de cinema?

Per una pura qüestió de qualitat. Ningú estava distribuint a l’estat Hong Sang-soo, el principal autor de la cinematografia coreana. Acaba de guanyar premi a millor director a Berlín. I és algú amb una gran reputació a Europa. Ningú el distribuïa aquí i vam dir: “Això no pot ser”. I hem dut com sis o set de les seves pel·lícules. I també La doncella de Park Chan-wook o El extraño de Na Hong-jin eren pel·lícules que tenien una qualitat brutal i que nosaltres volíem portar aquí encara que no ens deixessin uns números espectaculars sinó tot el contrari. Però era una part del catàleg que ens encantava alimentar i que ens ho podíem permetre.

També teniu una bona pedrera de cinema independent de terror que potser altres distribuïdores no porten? Per què aquest interès?

També per gust i perquè distribuïdores més grans amb costos més grossos d’estructura no es poden permetre dur pel·lícules que els hi deixin poc marge. I nosaltres que sempre ens hem mantingut molt petits i amb una estructura molt reduïda, ens hem pogut permetre sumar petits marges en aquest cas de pel·lícules de gent que ens agradaven i que, de nou, no estava portant absolutament ningú o passaven per la secció oficial de Sitges i altres festivals i després apareixien per alguna plataforma molt temps després. Nosaltres a algunes les vam dur al cinema i també les vam publicar en format físic per què la base de fans i de col·leccionistes que volgués accedir-hi, ho pogués fer.