Com neix ACAPPS?

Raquel: Fa 30 anys, perquè un grup de famílies amb infants sords no veien reconeguts els drets dels seus infants en les altres associacions que hi havia en aquell moment. Va néixer per lluitar pels drets dels seus infants perquè es comuniquessin amb llengua oral. Això ho expliquem per marcar la diferència entre l’imaginari col·lectiu que moltes vegades pensa que les persones amb sordesa es comuniquen només en llengua de signes. La realitat de les persones que atenem és molt diversa: amb pròtesis auditives, implants coclears i audiòfons, i que amb la lectura labial i altres ajudes tècniques es comuniquen de manera oral. De fet, el 98% de les persones amb sordesa es comunica en llengua oral. 

L'entitat ha anat creixent, ha agafat impuls i ara tenim diferents serveis d'atenció de totes les persones amb sordesa al llarg del seu moment vital, des d'infants recentment diagnosticats, com persones que queden sordes al llarg de la seva vida. Dintre dels nostres serveis, tenim atenció logopèdica, psicològica, assessorament laboral per a la recerca de feina, acompanyament a pràctiques formatives, i tot el departament d’empreses, que ens dediquem a sensibilitzar el teixit empresarial i associatiu perquè hi hagi inserció laboral. O el tema de la cultura, com el documental que està a cavall entre aquest servei d'aliances i de fer la cultura accessible a les persones amb sordesa. 

Dins del sector audiovisual oferiu un servei de subtitulació, en què consisteix aquest servei i quin és el seu objectiu?

Raquel: Tenim un servei d'accessibilitat que ara mateix té en marxa diversos projectes com la subtitulació de vídeos per a entitats culturals, a les que oferim poder subtitular material que utilitzin per fer exposicions, per exemple, a museus, o que puguin projectar un vídeo. Si no està subtitulat, nosaltres ho fem gratuïtament. Amb l'objectiu de fer-ho accessible a persones amb sordesa. I més enllà, cap a una accessibilitat universal, que puguem veure un vídeo sense la necessitat d’escoltar-ho.

I l'altre projecte va dirigit a empreses i entitats culturals, subtitulem vídeos curts de xarxes. El projecte va néixer per la molta demanda d'empreses que pengen vídeos a les xarxes. Estem veient que cada cop més la població en general desactiva els àudios, i si no estan subtitulats, no són accessibles i perdem audiència. I entre aquesta necessitat de tenir més audiència, i aquesta reivindicació perquè sigui accessible només si està subtitulat, va néixer aquest projecte. Subtitulem petits vídeos de xarxes. 

També fem una formació per aprendre-ho a fer vosaltres. En un moment de necessitat el podem fer nosaltres, però us donem quatre eines, perquè aprengueu a fer-ho, i les vostres xarxes puguin ser el més accessible possible. Són 5 hores, una formació d'un matí. No pretenem que sigueu professionals de la subtitulació, perquè per això hi ha professionals, però us donem quatre eines per poder fer-ho. Perquè sabem com és la subtitulació per persones amb sordesa. No és transcriure i que vagi sortint. Té una sèrie de paràmetres. 

Dins del vostre esforç per demanar més accessibilitat vau realitzar el documental Apunts en blanc. Com va sorgir la idea?

Raquel: ACAPPS, des que va néixer, va tenir sempre una xarxa d'estudiants universitaris amb sordesa que reivindicaven l’accessibilitat a les aules. Sempre han fet accions, reunions amb universitats, sobretot amb els serveis d'atenció a l'alumnat amb discapacitat, han fet informes, demanat quines són les necessitats d’aquest alumnat, com reserves de primeres files. I postpandèmia, vam reactivar el grup, que havia quedat aturat. Molts dels joves es van donar de baixa, perquè no eren tan joves o ja no estaven a la facultat. I va entrar un grup nou de 14 joves. Alguns es va quedar, com l'Andrea. I van arribar superengrescats i engrescades dient que havien de fer un pas més del que havien fet fins ara, que volien alçar la veu en primera persona, i fer una cosa que tingués una repercussió més enllà d’un informe escrit o una reunió, que tingués abast més enllà de les universitats. I per això ho volem moure més enllà del públic universitari, que remogués consciències, i que fos un producte cultural accessible. Que tingués accessibilitat des del primer moment, guionatge i fins a la producció i postproducció del.

Andrea: Teníem molta necessitat de parlar de què implica per nosaltres anar a la universitat tenint en compte que tenim dificultats. Ens vam engrescar amb el projecte per fer un documental on poder-ho explicar. Vam fer sessions al llarg dels mesos. Es tractava de reunir-nos i parlar de què havia de sortir. Per poder conscienciar sobretot els professors que són els que imparteixen les classes, però també tota la comunitat universitària, perquè ens facilitessin estudiar en igualtat de condicions. La idea és que els que vindran després ho tinguin més fàcil. Perquè, al final, poder estudiar i prosperar, a nivell laboral és tan important per nosaltres com per a qualsevol persona. El fet de no sentir no ha de ser un impediment, i més ara que hi ha tants recursos tecnològics. A vegades, només és el fet de no girar-se mentre parlen.

Edu: I hem de mirar cap al futur, per poder tenir la millor accessibilitat per nosaltres. I l'experiència pròpia al rodatge va ser molt bona. És com una família, i tot va sortir molt bé. 

Normalment, es pensa en accessibilitat un cop el producte audiovisual està acabat, quan ja està feta la pel·lícula, però en aquest documental vau treballar el guió primer. Com va ser aquesta aproximació al guió amb el guionista i director Xavier Borrell? Com a participants, vau preparar el guió i com va ser l'experiència d’incorporar-ho abans de rodar?

Andrea: A les trobades amb el director Xavier Borrell, ens volia conèixer. No tothom coneix persones sordes i ell no sabia com anava. I el que vam fer és reunir-nos els 14 i parlar de les situacions reals que ens trobàvem no només a nivell universitari, sinó també en la vida en general, perquè es fes una idea de quines situacions podria rescatar ja que també es donaven a la universitat. A vegades, nosaltres ho tenim tant interioritzar, el fet de patir situacions no accessibles, que ho donem per normalitzat i calia recordar i remarcar tot el que no hauria de passar, perquè també ell veiés fins a on arribava aquesta problemàtica i poder-la transmetre o reconvertir en situacions que es poguessin posar a l'audiovisual. 

La idea era a través de la pluja d'idees de cadascú, de les situacions que vivíem a la vida, a nivell familiar, al carrer, estudiant, al cinema, on fos. I poder crear unes pautes i veure què destacar més, perquè generés més impacte a les persones, i que això ens faciliti el nostre dia a dia. La idea era veure com podíem convertir en diàleg això, o posant actors, o creant situacions i es pogués veure la problemàtica de la qual volíem parlar. 

Raquel: A part d'aquesta cocreació que explicava l’Andrea, també vam tenir unes sessions amb uns professionals de l'EMAV experts en accessibilitat, que van explicar com intentar fer des de la part del guió l'accessibilitat. Ens deien: Un guió, perquè sigui accessible a una persona amb sordesa, hem de tenir present que farem una audiodescripció. Si en el guió en comptes de posar: “Pepita menja't l’entrepà”. Dic: “Pepita menja’t l’entrepà de truita i formatge”. Jo ja ho he descrit perquè ho ha dit l'actor, ja no ho haurà de dir l'audiodescripció. 

Si hem de comptar amb l'audiodescripció, haurem de deixar alguns espais en silenci, perquè en algun moment hi ha d'haver la veu en off per persones amb ceguesa, per exemple. En el nostre cas, ha de tenir subtítols a sota, i els senyals acústics, a dalt, i ha de tenir la icona quan una música o un timbre, la descripció auditiva del que passa. I ens deien: “penseu en com seran els plànols perquè el subtítol es vegi bé i sigui bonic”. Moltes vegades qui fa l'escenografia pensa en tot, però no pensa que hi haurà uns subtítols. Si a mi em fas un primer plànol i poses els subtítols, poden tapar els llavis. Una de les coses que fèiem en el documental era entrevistar als joves. Allà els plànols havien de ser més oberts, havien de tenir "aire" per poder posar els subtítols. 

En el procés de rodatge quins problemes us vau trobar, com vau fer accessible el procés? Havíeu tingut alguna experiència dins del món audiovisual?

Andrea: No, no he tingut cap experiència d'aquest tipus. I va ser molt divertit poder-ho provar. Hi havia algunes escenes que depeníem de certs senyals acústics per poder fer certes accions i aquí ens vam preocupar una miqueta, perquè vèiem que no podíem coincidir en el tempo. I podria quedar fatal si tothom fa l’acció i els que no sentim bé no. Aquí parlo de quan hi havia figurants. 

En el meu cas, va venir una amiga figurant, que és sorda, oralista, porta audiòfons, i les dues necessitàvem algun suport perquè ens avisessin per a quan havíem de fer aquesta acció. I una tècnica d'ACAPPS, que participava també en el projecte, ens va ajudar. Es va posar en un lloc, on no apareixeria a la càmera, però nosaltres la podíem veure i ens faria senyal amb la cara, de dir: “Ja”. I ens havíem d'aixecar i fer aquesta cosa. O la part de preguntes a plató, que era una mica fosc, si algú no entenia bé, demanàvem que ens ho repetissin. No hi ha hagut problema, s'adaptaven bastant bé. 

Edu: Sí, jo vaig tenir el problema en una entrevista, llegia els llavis i demanava de repetir quan no entenia.

Andrea: Com estàvem tots en igualtat de condicions, em donava tranquil·litat, però m’imagino que estar en un rodatge on tothom és oient, em sentiria més angoixada. Perquè la gent diu el seu guió, si no saps què diuen, ha de ser més complicat saber quan has d’intervenir o què has de dir. S'ha de fer més treball en equip. I sobretot que quedi bé davant la pantalla. Ha de tenir un aspecte professional, però com que tots érem persones amb les mateixes necessitats, va anar molt bé. 

Raquel: Sí que estàvem conscienciats, però també ens van passar per alt coses. Vam rodar moltes escenes a la UAB, i a l'hora de dinar anàvem a la cafeteria. I la Tània que estava al meu costat em va dir: “sortim ja, no puc més del soroll que hi ha aquí dins”. Processar tantes veus, tant soroll i nervis. Ens van passar per alt buscar entorns una mica més tranquils. S'hauria agraït per la sobreestimulació acústica. 

Com a espectador/a quines dificultats t’has trobat a l’accedir a continguts audiovisuals i què creus que es pot fer per millorar-ho?

Edu: Els subtítols haurien de ser més precisos. I és molt important que siguin de diferents colors, per saber quin actor o quina actriu està parlant, per poder diferenciar la persona. I també que sigui transparent el fons del subtítol, per poder llegir millor. I d’una mida adequada, per no tapar molt el vídeo. 

Andrea: Quan hi ha moltes persones en pantalla és una miqueta difícil saber qui parla. És important saber qui ho ha dit si no, no entens de què va la trama. La subtitulació ha de ser de qualitat. 

Raquel: Hi ha una reglamentació de subtitulació. I, normalment, el que acostumem a veure és la traducció de les pel·lícules. A Netflix, Filmin o a on sigui, si posem subtitulació en castellà, això no és subtitulació per a persones amb sordesa. Els personatges han de tenir diferents colors, s’hauria de subtitular quan hi ha soroll acústic a l'ambient, etc. Coses que no es fan. 

Esteu intentant moure el documental. On es pot veure? 

Raquel: Teníem dubtes de posar-ho a Youtube en obert o no. De moment, no el tenim en obert. L’estem passant a universitats i centres educatius que ens ho demanen. Hi anem ACAPPS i un dels joves, i fem una presentació i un petit col·loqui. També ens hem presentat al festival Inclús. I estem pensant com fer-ho per obrir-ho. També s'ha projectat dues vegades per betevé i un programa de La2, que es diu En lengua de signos ens va fer un reportatge i va posar algunes escenes del documental. Però si algú el vol veure, els passem l'enllaç o els demanem que ens ajudin a crear un grup a on projectar-ho i fer un col·loqui que és el que ens interessa, però estem obertes a tot. 

Creieu que la gent està conscienciada amb els problemes de les persones amb sordesa?

Andrea: Per desgràcia no. Amb la sordesa no sé què passa que és molt diferent de les altres discapacitats, perquè és invisible com sempre diem. Cada vegada més amb els avenços que hi ha per suplir la deficiència auditiva, quan coneixes una persona costa saber si és sorda, perquè hi ha molts graus, tipus, hi ha diferents estimulacions, entorns, i fan que la teva manera de defensar-te en la vida canviï molt. A la gent li costa molt repetir. Els molesta quan ho demanem. Com si no hagués prestat atenció o fos un caprici. I també els hi costa vocalitzar. Si parlen ràpidament, no podem llegir els llavis, no podem associar-ho amb el so de veu i entendre. És un esforç constant i la gent no entén que si no ho faciliten, ens costa molt també a nivell laboral i social. Si hi ha grups, per exemple, a partir de 4 o 5 persones, em costa. Perquè la gent parla entre elles, i no entenen que si fan això, ens perdem amb molta facilitat. Necessitem respectar els torns de paraules. No és fàcil, constantment hem de demanar, com si fos un favor, quan només amb una mica d'accessibilitat...I més tenint en compte que per a ells és un moment només, mentre comparteixin aquesta estona amb nosaltres, en què han de fer l'esforç. Però nosaltres sempre som sords, en qualsevol circumstància, per això és difícil. Qualsevol projecte és benvingut, perquè la gent es conscienciï. 

Edu: Amb el documental hem començat a conscienciar a la gent, però hi ha molta feina per fer al futur. Per exemple, la setmana passada es va projectar el documental a l'empresa on treballo. I es veu com es viu la sordesa a la universitat i en el dia a dia. Després hem pogut treballar junts i portar-ho d’una manera diferent de com era abans. 

Raquel: Això és el que marca la diferència, el fet que puguem palpar les respostes tan aviat. L'Edu passa el documental a tot el personal de l’empresa i aquesta setmana ha notat que es dirigeixen diferent a ell, quan porten treballant amb ell moltíssim. Necessitem aquest impacte que aconseguim amb el documental. Sí que és veritat que té un punt, no lacrimogen, ni de pena perquè sobretot vam buscar que no fos així, però sí que toqués consciències.