VINYET ESCOBAR: "Crec que el vestuari ha d'ajudar a explicar com són els personatges, en quin moment emocional es troben i quin paper tindran en l'esdeveniment de la història".

29/11/2021

Aquest mes entrevistem a Vinyet Escobar, dissenyadora de vestuari i estilista que ha treballat a pel·lícules com Las leyes de la frontera (per la qual acaba de ser nominada als Goya a millor vestuari), Libertad, Els dies que vindran, Tierra Firme o sèries com Vida perfecta o Matar al padre. Amb ell parlem de la seva professió.

Com va sorgir la teva passió pel disseny de vestuari?

Doncs sincerament, una miqueta de casualitat. No és en absolut una cosa vocacional. És veritat que la meva àvia era sastra i que des de petita sempre he tingut al voltant fils, agulles, teles, màquines de cosir... i que ens agradava jugar a fer vestits per les Barbies. Però crec que té més a veure amb el fet que sempre m'han agradat les manualitats en general. Abans de fer vestuari, havia començat treballant en l'equip d'art i, una mica sense voler-ho, vaig posar un dia el peu al món del vestuari i em va agradar tant que m'hi vaig quedar.

 

Què vas estudiar per dedicar-t’hi?

Vaig estudiar Comunicació Audiovisual, és una carrera preciosa i que vaig gaudir moltíssim, però que en el fons no tracta en cap moment el disseny de vestuari. Crec que és una carrera que em va ensenyar a mirar cinema i haver vist molt cine és molt bo per poder fer-ne, crec jo. Pel que fa a resta, és una professió que pots aprendre treballant.

 

Ja tenies clar des del principi que volies dedicar-te al disseny de vestuari de cinema?

Gens ni mica. Al començament, vaig començar treballant en l'equip d'art, com deia abans. Després d'alguns rodatges, em van trucar per fer de meritòria a una pel·lícula d'època a l'equip de vestuari. No ho havia fet mai, però em feia curiositat i la sorpresa és que em va agradar encara més. La veritat és que són dos departaments que tenen moltes coses en comú. Tant a nivell de sensibilitat o interessos, com de dinàmiques de treball i equip. Crec s'enriqueixen molt l'un a l'altre i que tot el que havia après fent ara m'ajudava molt en el vestuari.

 

Ets dissenyadora de vestuari i estilista, potser molta gent no té en compte la importància de la teva feina al cinema. En què consisteix la teva feina i què aporta el vestuari a una pel·lícula?

A mi m'agrada pensar que el vestuari ha d'aportar a una pel·lícula tant a nivell narratiu com estètic. Crec que ha d'ajudar a explicar com són els personatges, en quin moment  emocional es troben i quin paper tindran en l'esdeveniment de la història. En certa manera, el primer segon en què veiem un personatge en una pel·lícula, abans que l'actor o actriu hagi pogut dir una paraula, o fer un gest o caminar d'una manera concreta, ja estem veient com va vestit o vestida i aquesta roba ja ens està explicant moltes coses del personatge que acabem de conèixer. Per mi, la motivació de la meva feina, és que el vestuari sumi en aquest sentit, que ajudi a l'actor a trobar el seu personatge i que ajudi a l'espectador a entrar en la història en qüestió i en creure'ns-la. Per aquí no només passa la selecció d'un vestuari en concret, sinó de com posar-lo. No comunica el mateix una camisa ben planxada i ben cordada que la mateixa camisa arrugada i potser tacada, per posar un exemple fàcil.

 

En quina etapa del projecte entra el departament de vestuari a treballar? Suposem que també treballeu amb relació directa amb altres departaments, quins?

Depenent del volum del projecte, acostumes a tenir un temps de preparació més o menys llarg. Diguéssim que la mitjana més o menys és començar a treballar entre dos o tres mesos abans de l’inici de rodatge. Durant aquesta preparació, comences llegint el guió i imaginant com són aquests personatges i com podrien anar vestits per transmetre allò que vols. Normalment, es prepara un dossier amb referències visuals per poder ensenyar al director/a quines són les teves intencions. És possible treballar amb fotos de revistes, de premsa, amb material d'arxiu, fotogrames d'altres pel·lícules que et puguin inspirar, dibuixos... Diguéssim que és trobar la manera visual d'ensenyar el teu plantejament estètic, i a partir d'aquí, comença la feina d'aconseguir la roba per fer possible el que acabes d'imaginar.

A nivell estètic, els departaments amb qui més relació tenim, és amb el departament d'art, ja que és molt important treballar sobre un mateix concepte. Per exemple, la casa on pugui viure un personatge condiciona el seu vestuari i viceversa. A més a més, també hi ha una part de parlar amb quina paleta de colors treballar perquè el vestuari i els decorats tinguin sentit visualment. Per altra banda, també és molt important treballar en comú amb l'equip de maquillatge i perruqueria, ja que junt amb ells, crees el look total dels personatges en si.

 

Com comença una persona que vulgui dedicar-se a això? Va ser difícil donar les primeres passes dins del món del cinema?

Doncs lamentablement no hi ha una fórmula concreta, crec que les experiències en aquest sentit, són molt diferents individualment. El que és imprescindible és tenir-ne moltes ganes i ser persistent. Personalment, quasi tiro la tovallola en algun moment. Després d'acabar els estudis, és molt complicat entrar en un rodatge sobretot si no tens contactes. En el meu cas, vaig optar per apuntar-me a tots els rodatges que em passessin pel davant. Evidentment, tot projectes no remunerats. Tenia moltes ganes d'aprendre i de rodar, tenia la sort de viure a Barcelona a casa dels meus pares, i treballava de cambrera per poder compensar tot el que no guanyava rodant. Curts, videoclips, teaser de projectes que no sortien... Un any llarg de molt de tot això. Quan vaig començar a perdre la il·lusió i pensava que no seria capaç d'entrar en la indústria, vaig decidir que començava un pla B vital i que estudiaria el màster de Gestió Cultural. El dia que havia de pagar la matrícula, em van trucar pel meu primer rodatge remunerat, i aleshores vaig decidir seguir-ho intentant. Després d'aquest, en van venir més sense cobrar, però després un altre remunerat, després un altre que no... Fins que a poc a poc em vaig fer un lloc en aquest món.

 

Quina va ser la teva primer experiència dins del departament de vestuari?

La meva primera experiència va ser de meritòria a Pa Negre, un projecte preciós amb vestuari d'època i un equip que em va ensenyar moltíssim i que em va acollir en els seus següents projectes, gràcies als quals vaig agafar experiència i em van fer estimar aquesta feina.

 

És molt diferent treballar per pel·lícules que per sèries o per publicitat o videoclips, per exemple?

Moltíssim, res a veure. Les sèries i les pel·lícules són projectes molts llargs, en els que et concentres durant molt temps i on pots desenvolupar moltes idees de la mà d'un director/a amb qui crees una relació molt íntima i crees una estètica entre els dos. Diguéssim que hi ha un procés creatiu del qual formes part en actiu. És la part que més m'agrada. Parlar dels personatges amb el director/a, intentar desxifrar què és el que té al cap i intentar plasmar les seves idees d'una forma real. En canvi, en la publicitat, el projecte és molt més curt i a nivell artístic hi ha molts més intermediaris que influeixen en les decisions (la marca, el client, l'agència publicitària...), tot això fa que el resultat sigui menys personal. Personalment, encara que hi hagi publicitats fantàstiques, jo gaudeixo més de fer ficció, tot i que he fet de tot.

 

Quin és el repte més gran que t’has trobat a l’hora de dissenyar un vestuari? I quin projecte t’ha resultat el més satisfactori?

Diria que el repte més gran que he tingut ha estat en la peli del Daniel Monzón, Las leyes de frontera. Està ambientada el 1978 i, per primera vegada, havia de recrear una època que no havia viscut. Encara que tinguis moltíssims referents de pelis, música, fotos familiars... em feia molt respecte la idea de no haver viscut uns anys que alhora són molt recents per la majoria de gent que tinc al meu voltant. He notat molt aquest buit de no tenir uns records o una perspectiva personal, quan és una cosa tan propera com l'adolescència dels teus pares. Alhora també es tractava d'una pel·lícula molt gran, de molta figuració, d'ambients molt diferents a recrear. Des d'una festa psicodèlica de guiris a Cadaqués, a prostitutes de carrer al barri xino de Girona, a una comissaria de Policia.

 

Quines són les principals dificultats d’una dissenyadora de vestuari?

Crec que desafortunadament, el tema més delicat sempre són els pressupostos amb els que treballem, que sempre són molt ajustats en relació a les idees i expectatives del projecte. El més difícil és fer el que vols fer i esperen que facis, amb els diners que tens per fer-ho.

 

Una dissenyadora de vestuari no només dissenya, també ha de buscar peces de roba que ja existeixen i que s’adeqüin a la història? Com fas aquest treball de recerca per ambientar-te abans de començar a treballar?

Com deia abans, depèn de cada projecte. Pot passar per mirar pel·lícules que tractin d'universos similars, o bé mirar pel·lícules de l'època que vas a recrear. Escoltar música, veure exposicions, mirar revistes, documentals... Inclòs viatjar i amarar-te del lloc que vas a recrear. Tot el que et permeti amarar-te de coses que t'apropin a aquest món.

 

Has treballat en diverses ocasions amb Leticia Dolera, Carlos Marqués-Marçet i Paco Plaza, tres directors molt diferents amb una visió del cinema també molt personal. Què t’han aportat cadascuna d’aquestes experiències?

Em sembla un regal poder treballar amb cadascun d'ells. Crec que el més enriquidor de la meva feina és treballar amb gent diferent i jugar a entendre-la i posar-te dins del seu cap. El més bonic de tot, és que al final també crees una relació humana que fa que et coneguis a nivell personal i això fa que cada peli t'apropi més a aquesta persona i que encara tingueu més coses en comú de cara la següent.

 

En quin projecte estàs treballant, si es pot parlar d’ell, o quin ha sigut el teu últim projecte que veurem a la pantalla gran?

Justament ve una temporada molt maca en què ja està a les sales Las leyes de frontera de Daniel Monzón, el mes que ve ja es podrà veure Libertad, de Clara Roquet, que ja va passar per Cannes i és una peli preciosa, i d'aquí a dos mesos La abuela, de Paco Plaza, que ja l'hem pogut veure a San Sebastián i a Sitges, i que per mi és una pel·lícula molt especial i molt diferent. Ara mateix estic a Tenerife rodant una sèrie per la BBC, amb ganes de tornar a casa per poder anar al cine a veure totes aquestes pelis.

 

 

Últimes notícies

El programa 'La recepta perduda' roda a Barcelona

L'actriu Sílvia Abril és la presentadora