Quan va néixer la teva passió pel cinema perquè les teves titulacions no tenen res a veure amb el cinema?

Ja ho sé i m’ho recorden constantment. A Itàlia, per fer carrera universitària en l’àmbit del castellà o català has de tenir publicacions en àmbits de la cultura molt determinats, i no hi ha el cinema, hi ha la literatura. Hauria d’escriure més sobre literatura, en canvi, a mi m’agrada el cinema i les arts. És una passió que va néixer en la família amb els meus pares. A ells els agrada bastant el cinema i sobretot, el cinema americà clàssic. Les comèdies antigues, les pelis romàntiques, les pelis de Hitchcock,...que quan jo era petita, encara es podien veure a la televisió. Cada dia n’hi havia una. Ara tenim les plataformes, alguna cosa hi ha, però diguem que a la televisió pública italiana, no sé a Espanya, no es veuen gairebé mai. Encara se salven les pel·lícules nadalenques. Aquestes sí que cada Nadal les donen.

És una passió que després quan vaig créixer vaig ampliar. També vaig tenir la sort de ser adolescent en l’època en la qual internet començava, perquè podia buscar totes les pel·lícules que volia. Sobretot per mi que visc, en una ciutat molt petita de 40.000 habitants. No és Barcelona. Allà si volies veure una peli del passat, segur que hi havia botigues grans a on podies trobar de tot. Aquí no. Em recordo que fa molts anys volia veure pel·lícules de Bergman i quan vaig anar a preguntar em va dir: "ah sí, Ingrid Bergman", i jo no, el director. No en tenien res. La mateixa cosa em va passar amb una pel·lícula de Truffaut Fahrenheit 451 que em volien donar la pel·lícula de Michael Moore Fahrenheit 9/11. Això és la realitat d’un poble i una ciutat petita. Internet ho va canviar tot. Era com un nou món, un univers que es va obrir.

Per què vas decidir escriure aquest llibre Barcelona en pantalla, una ciudad en el cine. I  que t’uneix a la nostra ciutat?

La idea en realitat és el projecte de la meva tesi doctoral. A la universitat, fem tres anys i després dos anys més d’especialització. L’últim any vaig seguir un curs d’un professor català que es diu Enric Bou titulat "Barcelona a la literatura" que també parlava una mica de cinema. Vaig tenir la idea de fer Barcelona al cinema. Vaig viure també al Poble Sec i per escriure el llibre vaig estudiar la història de la ciutat, molt interessant també des del punt de vista urbanístic. Per exemple tot això del Cerdà. Després vaig doctorar-me i va coincidir perquè va venir a Venècia per un curs de literatura i poesia catalana un professor que ara està a la UPF que es diu Jaume Sobirana. Això va fer néixer la meva passió per la llengua catalana. Vaig decidir aprendre-la. Trobar-me amb aquests dos cursos, va fer que decidís seguir amb el tema Barcelona i cinema i aprendre la llengua que és fonamental perquè realment si no podia llegir en català, no hauria pogut fer aquesta recerca.

Menciones que sorprèn la poca presència de Barcelona als estudis sobre ciutat tenint en compte que la ciutat va ser pionera del cinema i impulsora del desenvolupament d’aquest. Per què creus que no s’ha estudiat més la ciutat des del cinema?

S’ha estudiat, sobretot, moments concrets de la història de Barcelona. Per exemple, hi ha estudis fantàstics d’historiadors del cinema com la Palmira González sobre el naixement del cinema a Barcelona o estudis molt bons sobre l’última part de la història de Barcelona i el cinema després dels Jocs Olímpics. I encara ara continuen publicant-se estudis sobre aquesta part post olímpica. I també la guerra civil està bastant estudiada per raons òbvies, però la part del Franquisme en relació amb la ciutat de Barcelona em sembla que no està tan ben estudiada. Crec que és un problema de tenir també accés a les pel·lícules, moltes no són conegudes o són pel·lícules menors i en realitat no són tan bones. La majoria de les que s’han fet durant el franquisme eren comèdies tontes, cinema del desarrollisme, coses així. Potser per això no hi ha molt d’interès. Perquè després hi ha períodes concrets molt estudiats. Barcelona i el cinema policial o el cinema negre dels anys seixanta, per exemple. A mi el que més m’interessa és que la gent conegui el cinema, no que els especialistes parlin entre ells. I espero que el llibre des d’aquest punt de vista sigui bastant accessible a persones que no són historiadors del cinema, sinó persones normals.

Barcelona com a escenari de cinema, ha mostrat els canvis urbanístics a la ciutat?

Sí, en alguns casos molt evidents, per exemple de la pel·lícula que parlo al llibre En construcció de José Luis Guerín. És una pel·lícula que dissecciona i tracta molt precisament aquest tema. Evidencia aquest canvi. Després, en general, les pel·lícules han mostrat aquests canvis d’una manera indirecta. Tu has d’anar a buscar-los a la pel·lícula. Has de mirar-te amb atenció el paisatge urbà i trobar el que ha canviat. Això m’encanta, és com una feina d’arqueòloga, però de la imatge. Hi ha gent que es dedica a això. A Anglaterra, per exemple, han fet això amb alguns barris de Londres. Han buscat, analitzant pel·lícules i han vist els canvis dels carrers i els edificis. També a la ciutat de Liverpool. Allà hi ha tot un projecte acadèmic a on utilitzant les pel·lícules d’un període concret han buscat els canvis. Però la pel·lícula en realitat, en la majoria dels casos, utilitza els llocs com un escenari, no té aquesta voluntat de mostrar els canvis. Tot i que hi ha autors o directors com Wenders o Antonioni o el mateix Guerín que sí que són directors que és evident que estan interessats a documentar els canvis del paisatge. Però aquests casos són excepcions.  

Creus que hi ha un abans i un després de Todo sobre mi madre d’Almodóvar per la ciutat de Barcelona a nivell cinematogràfic?

Sí. Perquè va ser una pel·lícula amb molt d’èxit sobretot als EE.UU. I va generar un interès molt fort per la ciutat i per rodar a Barcelona. Abans del Woody Allen. A més la pel·lícula d’Almodóvar és d’un altre nivell. Todo sobre mi madre és una pel·lícula molt bona. Ja existia la BFC i després ha treballat molt també per augmentar i mantenir estable aquest interès. Va ser fonamental per fer conèixer la ciutat al públic d’altres països.

Vas escollir dues línies d’investigació: l’arqueologia urbana des del cinema i el cinema com a influència en la percepció que es té de l’espai urbà arran transformacions urbanístiques com els JJOO del 92. Per què aquestes? Crida més l’atenció la primera part del llibre que parla d’un cinema més desconegut, que la segona que són pel·lícules més conegudes, ¿no?

La Barcelona vampiritzada crec que és la millor part del llibre. En canvi, l’última part del llibre és la menys interessant per mi. Són les menys estudiades per part meva també. La part més del passat, més històrica, com a investigadora és la part que m’agrada més i crec que això es veu al llibre. La part més contemporània també és interessant, perquè diguem que és el cinema com a instrument de màrqueting. Tot i que en realitat, sempre ho ha estat. Si mires pel·lícules com Vacaciones en Roma amb Audrey Hepburn, això també era màrqueting. No és una invenció d’ara. Però en el cas de Barcelona, en aquest sentit, és particularment interessant que Vicky Cristina Barcelona hagi rebut diners de diferents institucions precisament amb aquest objectiu. Això a mi em crida bastant l’atenció, sobretot, perquè es tracta també d’un director molt conegut i important a la història del cinema. Normalment, fa pel·lícules d’autor que no estan destinades a un públic majoritari.

Et va resultar difícil trobar material o veure totes aquelles pel·lícules dels inicis del cinema?

Hi ha la Filmoteca a Barcelona, que és a on sempre anava a treballar. Fa una feina increïble, és un lloc fantàstic i es troba de tot. No només les pel·lícules, sinó també bibliografia, revistes,...Sobre el cinema barceloní i el cinema en general. El problema, ara que estic per exemple a Itàlia, és tenir accés a les pel·lícules o els documents. És més difícil. I es podria potenciar. I després el que passa amb el cinema antic dels inicis, és que hi ha pel·lícules que estan perdudes. Per exemple, una de les pel·lícules de la que parlo, la de Fructuós Gelabert, que és del començament del cinema a Espanya i Barcelona està perduda, La sortida dels treballadors de l’Espanya Industrial.

L’altre problema és que moltes vegades sí que es troben, però no estan restaurades o estan en un estat bastant lamentable i llavors també és difícil imaginar-se, quan veus les pel·lícules, com havia de ser amb els colors, etc...Per exemple, fa un temps que no busco, però hi ha pel·lícules fantàstiques de la història del cinema català com Los Tarantos de Francesc Rovira Beleta, que és meravellosa, que no es troba i ni es pot comprar en DVD. No està crec restaurada o si ho està no existeix el DVD. Només si tens sort ho pots comprar de segona mà. Això no està bé, s’hauria de dir per què realment hi ha obres mestres del cinema català que no estan disponibles per tothom. I haurien de tenir més difusió. Per exemple, a un amic meu que és crític cinematogràfic nord-americà, li vaig ensenyar la seqüència de Los Tarantos a on Antonio Gades balla a la Rambla, que és fantàstica i em va dir que era magnífica i li vaig explicar que era un film de Rovira Beleta, però que no es trobava per veure. Hi ha molts catalans que no coneixen aquesta pel·lícula. S’hauria de prestar més atenció a això. Per exemple, em va passar amb una pel·lícula que cito al llibre, Vida en sombras, que és fantàstica també, però abans que sortís en DVD va ser com un calvari veure-la durant anys. I sort que l’han restaurada i ara és bastant coneguda, però s’hauria de fer més. És un film del 1963, encara hi ha drets. No només és el fet de digitalitzar, sinó de publicar i fer-ho accessible.

Al final del llibre parles de films com Todo sobre mi madre, Una casa de locos i Vicky Cristina Barcelona per descriure la Barcelona de Postal i Biutiful i En construcción per la Barcelona més real. Per què vas escollir aquestes pel·lícules?

El criteri és bastant banal. Són les pel·lícules que més èxit han tingut, que són més conegudes, i per això també les més estudiades. A banda de la de Guerín que és un gran director, però no és tan conegut, són conegudes també a l’estranger. Almodóvar és una figura internacional. Una casa de locos va tenir molt d’èxit tot i no ser d’un director conegut. També és interessant el món de l’Erasmus, tot i que ara pels joves és el més normal, quan es va estrenar i vaig veure-la al cinema no era així. Era una novetat, una cosa revolucionària. Woody Allen i Iñarritu també són molt coneguts. I Guerín, com deia, no és conegut internacionalment, però En construcción va guanyar molts premis, va atreure molta atenció i va ser molt interessant, ja que va generar una discussió entorn de la ciutat. A Barcelona hi ha el màster de creació audiovisual documental i es fan moltíssimes pel·lícules documentals sobre la ciutat.

També es pot construir una ciutat nova a partir de Barcelona, com Barcelona sent L.A., L’Habana o París. Com s’analitza la ciutat quan no és la mateixa ciutat?

A mi no és un tema que m’interessi. Sí que és divertit veure com llocs de la ciutat s’utilitzen per representar altres ciutats. És un avantatge també com a film commission poder proposar punts de la ciutat per això. No passa només ara, també passava abans, com al film El fabuloso mundo del circo a on el port de Barcelona era l’Havana. Durant els anys 60 i 70, no només Barcelona sinó tota Espanya s’utilitzava per representar altres ciutats o paisatges.

El teu llibre comença amb una cita de Montserrat Roig sobre dues Barcelona que veu a vol d’ocell. Conviuen pacíficament aquestes dues ciutats?

No. Depèn del període que considerem. Ara no és un bon moment, perquè hi ha un conflicte entre la ciutat bonica, sense problemes que d’alguna manera intenta presentar també el cinema, quan s’ha de vendre la imatge, i la ciutat a on viuen les persones reals. Per exemple tot el tema del turisme. Hi ha problemes. Després ara estem en una fase en la qual la ciutat que s’ha construït amb els Jocs Olímpics i no només amb això, sinó moltes coses que han passat i molts canvis, com el Fòrum de les Cultures per exemple, la ciutat ha continuat canviant també des del punt de vista de la imatge i del que es volia vendre. Ara la gent posa molt en discussió la ciutat que ha sortit de tots aquests canvis.

Després dels Jocs Olímpics em sembla que hi va haver un període en el qual la gent en general estava bastant contenta dels canvis. És innegable que la ciutat va guanyar en turisme, feines, inversió, etc...I ara hi ha un problema que s’ha de controlar. Però passa a totes les ciutats turístiques del món. Jo que treballo a Venècia ho pateixo, crec que és pitjor que Barcelona.