
Aquest mes entrevistem a Salima Jirari, consultora especialitzada en diversitat, igualtat i inclusió en el sector audiovisual amb més de 10 anys d'experiència en diferents àrees de l’audiovisual. Amb ella parlem de la seva feina i en què consisteix.
Com va començar el teu interès pel cinema i l’audiovisual?
Crec que va ser un interès instintiu o intuïtiu. Un interès genuí des de la posició d'espectadora, a on comences a pensar: “Com es deu fer tot això? Com es fan els anuncis? Com es fan les sèries? Quanta gent hi treballa al darrere”. Potser fins i tot des de l'adolescència. Després sí que hi ha un moment en què decideixes si vols estudiar o no i aquí ja sí que entren molts factors en joc. Però sí, diria que era més com una cosa no racional.
Ets consultora especialitzada en diversitat, igualtat i inclusió en el sector audiovisual. Tenies clar des del principi que volies fer això o és una cosa que t'has trobat?
La veritat és que no. I com tothom que es dedica a la indústria, he fet de tot. Vaig estar molts anys treballant en producció, vaig estar a la Barcelona Film Commission quatre anys. He estat vuit o nou anys en distribució de diferents tipus de contingut. Em vaig especialitzar durant molt de temps en adquisició i negociació de drets i de llicències.
En el moment en què professionalment em porta al rol de compres o de programadora, t'adones que d'alguna manera hi ha una responsabilitat i que moltes vegades tens certa preferència per un tipus de contingut i no per un altre. També que hi ha certes històries que hi ha alguna cosa que incomoda, però no és una incomoditat positiva, sinó que dius: “hi ha alguna cosa que no va bé, però que tampoc sé reflectir”. I també, sobretot com a programadora, t'adones que tens l'oportunitat potser d'agafar cinc o deu títols, que tindran una visibilitat que potser els altres cent que has vist no tindran i una possibilitat de transformar l'imaginari, de generar un nou referent, d'ampliar la mirada de l'espectador.
A partir d'aquí és on jo, des d'un interès individual, començo a formar-me molt en tot el que intervé en aquests processos de decisió, en biaixos inconscients i en tota aquesta qüestió. I vaig fer aquest procés formatiu personal i, sobretot, a través de centres formatius del Regne Unit i dels Estats Units. La pandèmia em va ajudar moltíssim també, perquè cursos que feia molt de temps que volia fer, de cop passaven a estar online i era una fantasia.
Vaig començar a adquirir molt més aquesta mirada i capacitat d'entendre que realment les històries darrere no només tenen l'estructura del guió o la de la producció, sinó que hi ha una estructura narrativa que sosté, perpetua o trenca amb una sèrie d’estereotips. A partir d'aquí començo a rebre moltes consultes. Inclús abans d’autodefinir-me com a consultora. Al principi eren coses molt properes. Una amiga que tenia un guió i volia el meu feedback. I des de l'amor i l’amistat ho fas, però va haver-hi un moment que era l'amiga de l'amiga de l'amiga. Llavors aquí ja sí que realment penses: “he estat un cap de setmana tancada llegint un guió”. T’adones que és una cosa que s'ha de professionalitzar. I és veritat que és un rol que a altres països ja existia, no s’acaba d’inventar.
I t'has trobat que tota la formació, per exemple, l'has hagut de fer fora.
N'he fet moltes i molt diferents, i totes a Regne Unit o els Estats Units. Aquí no existia ni la formació, ni ningú que estigués exercint aquest rol. Ara sí que som dues o tres persones i fins i tot moltes vegades compartim dubtes o ens trobem perquè, realment som tan poquetes que, la xarxa també ens va molt bé. I també crec que és interessant veure que hi ha més persones que ens hi estem dedicant perquè dona a entendre també que potser la indústria està fent cada cop més aquest pas endavant de comptar amb aquestes figures.
I en què consisteix? Si ens poses un exemple de com seria la teva feina. Suposem que entres en fases molt inicials del projecte.
Personalment treballo en diferents fases. Sí que em costa molt acceptar projectes, a no ser què sigui una qüestió molt concreta, en fases rough cuts, per exemple. Acostumo a dir que no, perquè realment entenc que el marge de maniobra és molt limitat. També perquè moltes vegades la gent fa la consulta pensant que el seu dubte recau en alguna cosa tipus: “és que m'agradaria que revisessis això perquè hi ha un personatge racialitzat”. I de cop revisant el projecte veus que també n’hi ha, m'ho invento, una narrativa que perpetua la violència sobre els cossos LGTBI+ i que potser no hi havia aquesta consciència. Moltes vegades sorgeixen coses que no són per les quals tu al principi entres al projecte. Que ja consisteix en això, en descobrir realment què està perpetuant el teu projecte i prendre consciència. I un cop prens consciència, decidir si ho vols perpetuar o no.
Per mi l'ideal sempre és treballar quan el projecte encara està en fase de desenvolupament. Sobretot en primeres versions de guió, perquè realment hi ha l'oportunitat, d’entre el que m'ha dit l'assessor de diversitat o el que m'ha dit l'Script Editor, reescriure. I aquí també és on té més sentit aquesta feina. I veus projectes que realment canvien i evolucionen molt i de cop fan un gir radical. Això també és molt maco.
I quines dificultats et trobes a l'hora de revisar aquesta feina? Suposem que si consulten amb tu ja són receptives, però prou receptives?
El que més m'estic trobant és potser diria dos perfils. Un perfil que realment sí que ja intueix, té molta intuïció i molts dubtes i diu: “ai, és que crec que aquest personatge o aquesta narrativa...”. I quan es parteix des d'aquesta intuïció, ja hi ha molt guanyat. I llavors el treball aquí és molt ric i molt fàcil i quan assenyales alguna cosa no cau de nou.
Després potser en un grau més baix, però també m'ho trobo, creadores o productores que busquen més una validació. I és veritat que si es troba aquesta validació tot va bé, però si de cop assenyalo coses que no n'eren conscients, ja apareix un malestar. Situacions com: “Ostres, ja ho tenim tot escrit, li passarem a la Salima simplement perquè ens confirmi que està tot bé”. No que està tot bé, perquè les coses no estan ni bé ni malament, però que no estan patinant en res. I si de cop ho assenyales, doncs hi ha com aquesta tensió. No és el que més em trobo, però crec que estaríem entre aquests dos perfils.
També fas formacions i tallers sobre això, en què consisteixen? Vas a grups o particulars, productores, com és?
És una mica de tot. Treballo en moltes residències i laboratoris, en molts programes de desenvolupament, tant nacionals com internacionals. I en aquests espais, el que faig és tallers, sobretot, de presa de consciència de biaixos inconscients. Perquè aquests tallers permeten, moltes vegades, entendre des d'un altre lloc i no des del teu projecte. Ja que a vegades és molt fràgil entrar a parlar del projecte, aquell bebè que estem dedicant-li tantes hores i que estem intentant aixecar.
Els tallers permeten entendre, que el procés creatiu no és tan pur i genuí com moltes vegades pensem. El procés creatiu s'alimenta de tota una sèrie de qüestions que portem a la motxilla. Moltes vegades, aquests tallers el que plantegen és la idea d’obrir aquesta motxilla i analitzar què hi tenim a dins. Perquè quan estem en un procés creatiu i necessito, allò típic, perquè la trama avanci, que hi hagi un robatori. Qui pot cometre aquest robatori? Automàticament a totes ens venen dues o tres cares al cap. Per què el nostre cervell ha anat a aquestes dues o tres cares i no ha anat a unes altres? Aquesta programació prèvia de la manera en què imaginem, creem idees o les anem construint, és molt interessant començar-la a qüestionar. Per què aquestes cares? M'interessen aquestes cares perquè de cop vull explicar, fer una crítica o mostrar-ho d'aquesta manera? O estic reproduint simplement aquestes cares perquè les he vist tantes vegades en aquest personatge que simplement ho reprodueixo i ni me n'estic adonant d’això? Els tallers i formacions són en aquest sentit.
Dins de molts tallers i de residències també faig treball individual en cadascun dels projectes. Després també treballo amb moltes productores de manera individual, tant per fer anàlisis de guions i per treballar en algun procés creatiu, en algun projecte en desenvolupament de sèries, llargmetratges o el que sigui, com també per fer aquests tallers a tot l'equip. O, sobretot, moltes vegades es fan a productores executives i els càrrecs de lideratge o més creatius. Les persones que estaran en el rol de producció, de direcció i guió d'un projecte. I també els he fet algun cop directament amb les productores.
Com creus que ha de canviar l’audiovisual per ser més inclusiu i sostenible a nivell social?
Crec que falta molta feina per fer. Comencen a haver-hi moltes iniciatives, però crec que són la punta de l’iceberg. Està coexistint un moment en què molta gent té la sensació que ara tot és diversitat. Però malauradament això, tinc la sensació que tot el que està passant, tots els programes que s'estan fent, beques i coses així, al final acaben sent la punta de l'iceberg i sí que és veritat que tenen un gran poder transformador, però molt limitat. Fins que tota la indústria i en les seves bases realment no s'entengui la riquesa que s'està perdent per la dinàmica actual del sector, no tindrem una indústria realment diversa, inclusiva i rica.
En termes de què caldria fer, crec que, d'una banda, hi ha una manera molt esbiaixada d'entendre que és la diversitat i que s'està apostant des de molts llocs en només posar diversitat en pantalla. I jo des del meu lloc X ara, no només parlo de les històries que he parlat sempre sinó que de cop estic parlant dels refugiats sirians i també del que és ser una persona amb diversitat funcional i del que és ser neurodivergent. Aquesta manera de posar la diversitat en pantalla, a més, sense tenir consciència dels biaixos inconscients, sense desconstruir realment ni el què és el capacitisme, ni el què és el colonialisme, ni el què és el racisme, ni com s'articulen totes aquestes coses, fa que se segueixi perpetuant tota una sèrie d'estereotips molt forts en pantalla. Fins que, per exemple, en els equips no hi hagi persones que puguin aportar mirades més riques a les històries i que es puguin explicar les històries des de diferents punts de vista, crec que la diversitat no canviarà realment. És una qüestió d'equips i d'estructura, bàsicament.
Que no vol dir que només les persones que pertanyen a una identitat poden parlar d'aquesta identitat. Tothom ho ha de poder explicar tot, però crec que avui dia hem tingut només accés a una manera d'entendre les realitats. Fins que no tinguem accés a entendre les realitats des d'un altre punt de vista, una realitat que no és la meva, no tindrem eines per explicar-la des d'un punt de vista diferent, si ningú m'ha explicat que existeix aquest altre punt de vista.
També estàs fent personalment un projecte en el programa d'estudis independents del MACBA que està relacionat amb l'audiovisual.
Realment ja ho he acabat. Sí que vaig ser una de les persones seleccionades per fer aquesta última edició del PEI, i és veritat que aquí et seleccionen a partir de quina és la teva proposta d'investigació. La meva girava bàsicament al voltant d'entendre com la identitat de lo moro, i com tot aquest concepte i tot el que engloba és representada o ha estat representada històricament. El que vaig poder fer dins del PEI va ser una part d'un projecte d’investigació que a mi m'agradaria fer amb més profunditat.
Vas fer un curt amb Acció Curts de Dones Visuals el 2022. També vols dedicar-te a l’audiovisual com a directora?
Tinc projectes propis que m'agradaria tirar endavant. Tinc un curt en desenvolupament amb la Carla Sospedra i l'Alba Sotorra com a productores i estem veient si podem aixecar el finançament. Ara vam obtenir una de les convocatòries de Media al desenvolupament. I la idea és que tiri endavant, però la realitat és que això no és el meu mitjà de vida. No em sustenta i em costa també molt tirar-ho endavant. Això s'ha de sostenir, que s’ha de treballar moltíssim per viure a Barcelona. És a dir, per sostenir la precarietat, no només de la indústria, sinó la precarietat general actual. Sí, m'encantaria tenir molts més projectes personals i tirar-los endavant, perquè tinc moltes idees, però realment no m'ho puc permetre.
I tornant a la teva feina com a consultora, has notat realment que hi ha hagut un augment de les consultes des dels últims anys? Notes que realment hi ha molt d'interès en això?
Sí, en el meu cas individual, sí que cada cop tinc més peticions. També perquè comencen a haver-hi persones que han tingut molt bona experiència en aquest procés. Sempre que apareixen noves figures al principi genera molt de rebuig. Me'n recordo també al principi de les coordinadores d'intimitat, va ser com: “ara ens diran com hem de gravar”. Hi havia molta tensió al principi, i deien: “ara ens faran fer les coses diferents” i després quan comencen a haver-hi casos d'èxit, comencen a sortir actrius i actors que expliquen que la comoditat i la tranquil·litat amb què t'enfrontes és una altra, com canvien els espais, etc. Llavors es comença a difondre aquesta sensació i aquesta bona experiència. Amb les persones que estem fent aquest tipus d'assessoria està començant a passar el mateix. La nostra indústria en el fons no és tan gran i quan es comencen a compartir aquestes bones experiències, realment és quan la gent comença a apostar més per això.
Foto © Cortesia de l'Acadèmia de Cinema - Germán Caballero