Ha estat professora de Crítica de Cinema a l'ESCAC i també ha escrit una trentena de llibres de cinema. Núria Vidal també ha sigut delegada a Espanya del Festival de Berlín i ha format part del Comitè de Direcció dels festivals de Sant Sebastià i Sitges. Membre d’Honor de l’Acadèmia del Cinema Català, també és cofundadora i coordinadora de redacció de Filmtopia, la primera web especialitzada en informació sobre cinema realitzat per dones. Parlem amb ella de la seva professió.

Primer de tot, enhorabona pel premi al festival Cine por Mujeres a tota una trajectòria que rebràs d'aquí a poc. Com et sents?

Molt contenta en l'aspecte personal, però també perquè és un reconeixement a la feina de la crítica, en les dues accepcions. La crítica dona, ara que cada vegada hi ha més noies escrivint i la Crítica com a professió.

Com va néixer el teu interès pel cinema i com vas acabar dedicant-te a la crítica cinematogràfica?

Vaig començar treballant a la Filmoteca Nacional de España, abans de ser traspassada a la Generalitat. Vaig estar vuit anys fent programació i documentació. Va ser la millor escola. El 1984 em van oferir fer la crítica a La Vanguardia, no ho havia fet mai, però vaig dir que sí i fins ara.

Quines qualitats creus que ha de tenir una persona que es dediqui a la crítica de cinema?

Tenir una opinió pròpia i saber argumentar-la sense atacar ningú. La crítica ha de ser subjectiva i els que et llegeixen han de saber que es poden fiar del que escrius encara que no hi estiguin d'acord. I per descomptat, escriure bé.

Quines són les principals dificultats de la teva professió? I què és el que més t'agrada?

Les dificultats han estat i continuen sent econòmiques i d’espais per expressar-te. Cada cop hi ha menys mitjans remunerats i això és un problema. El que més m'agrada és la possibilitat de seguir estant interessada en el cinema que es fa al món, seguir tenint curiositat. De vegades em pregunto si veuria tant de cinema si no hagués d'escriure. M'agrada molt el blog de cinema que mantinc des de fa quinze anys perquè em permet parlar amb llibertat i relacionar el cinema amb la cultura, la política, la societat.

A part d'escriure crítiques de films, a la teva professió feu moltes coses més. Ens pots explicar què fas relacionat amb el cinema que no sigui estrictament crítica? Crec que has sigut professora de l'ESCAC, per exemple. 

El més normal és fer classes a les escoles de cinema o les universitats, però a més, els crítics formem part dels festivals de cinema, com a seleccionadors de pel·lícules, o portant la comunicació. Gairebé tots fem crítica de diferent tipus, a diaris, revistes, ràdio o televisió. No és gaire normal que els crítics facin cinema, però si que hi ha una tasca d'assessorament als guions, sobretot de documentals.

Quines dificultats t'has trobat com a dona a l'hora de realitzar la teva feina?

Aparentment cap, però sobretot al principi, he sentit que no m'acabaven de prendre seriosament, com si el que feia fos un passatemps. Abusos de poder he tingut, però en això som molt iguals dones i homes: els crítics solen ser els darrers de la llista. De totes maneres, les coses estan canviant molt de pressa. 

Internet ha canviat molt la crítica cinematogràfica per tu?

En realitat, no. L'essencial continua sent el fet que la crítica ha de ser un pont entre el que fa el cinema i el que el consumeix, és a dir entre el creador i el públic. És igual que aquesta opinió l'expressis en un mitjà o en un altre. En el que si ha canviat és en la documentació, ara és molt més fàcil i ràpid trobar informació per a la teva feina que abans, quan depenies de la informació en paper. En això ha estat un gran avenç. Però amb això s’ha d’anar amb compte perquè també hi ha molta desinformació.

Quina pel·lícula que hagi rodat a Barcelona ens recomanes?

Si les he de triar per les seves localitzacions i per ser un retrat de Barcelona al seu temps diria que aquestes tres:

• De les històriques Perros callejeros, de José Antonio de La Loma
• De les de fa vint anys Els nens salvatges, de Patricia Ferreira
• De les d’ara mateix Norberta de Sonia Escolano i Belén López Albert.