MARTA ARMENGOU: "El podcast vol resumir allò que ha passat, però sobretot també centrar-se en allò que vindrà, evidentment, per atreure el públic".

27/02/2023

Aquest mes entrevistem a Marta Armengou. Llicenciada en Comunicació Audiovisual per la Universitat Ramon Llull. Crítica de cinema, programadora i redactora, sempre relacionada amb el cinema. Durant tretze anys va dirigir el programa de cinema La Cartellera de betevé. I ara és la directora i conductora del nou pòdcast de la Filmoteca de Catalunya Viatge a Júpiter. Parlem sobre això en aquesta entrevista.

Com va néixer la idea de crear aquest pòdcast de la Filmoteca de Catalunya?

Va ser de la mateixa Filmoteca. Ja tenien aquesta idea perquè veien que cada vegada més entitats i institucions apostaven pel pòdcast, perquè semblava que era un mitjà que està connectant molt bé amb la gent i era una manera de prolongar tot el que es feia a través d’aquest canal. L’any passat es van posar en contacte amb mi i em van proposar fer-ho.
 

Quina periodicitat tindrà?

Mensual. El primer va sortir al gener. És un episodi una mica especial respecte a la resta, perquè resumeix tota la programació de la Filmoteca al llarg de l’any. Ens vam centrar en els grans noms o els grans cicles de 2023. Ho vam fer amb l’Esteve Riambau, que anava comentant la programació. La resta han de tenir un format diferent.

El que vol el pòdcast és recuperar coses que han passat, fer una mica de crònica d’allò que ha succeït aquell mes i si hi ha hagut una visita important, s’haurà de deixar constància. Com la visita de Pedro Costa que va estar diversos dies presentant pel·lícules, però que també va fer una visita comentada a l’exposició d’Oliveira. És resumir allò que ha passat, però sobretot també centrar-se en allò que vindrà, evidentment, per atreure el públic.

 

Més enllà de la programació, descobrirem al pòdcast altres aspectes de la Filmoteca que potser la gent no coneix tant?

Sí. Volem descobrir una mica el que és la Filmoteca en si, les persones i les diferents activitats que es fan. La idea és poder parlar des d’un projeccionista, a gent que es cuida de l’arxiu,...diferents càrrecs que de vegades no es coneixen prou, però que tenen un pes específic dins de la Filmoteca molt important i que creiem que és molt important de divulgar perquè tenen coses molt interessants a dir que potser molta gent desconeix.

 

Creus que el format pòdcast arriba millor a les noves audiències del cinema? Al públic més jove?

És probable. El pòdcast està funcionant molt bé, però amb moltes audiències també. No només gent jove sinó també gent molt gran. L’avantatge del pòdcast és que el pots escoltar quan vulguis i com vulguis. I que si no el pots escoltar tot de cop, ho pots fer a estones, mentre vas a la feina o estàs fent el dinar. Aquesta flexibilitat és un avantatge.

 

 

Per què es diu Viatge a Júpiter?

Volíem que tingués un nom molt lligat a la Filmoteca. Viatge a Júpiter és el títol d’una de les pel·lícules de Segundo de Chomón, que a més a més el 2021 es va celebrar el seu 150e aniversari a la Filmoteca. Es volia una figura que estigués molt lligada al món del cinema a Barcelona. Aquest nom que evoca aquests viatges ens semblava potent i també va ser la imatge de l’homenatge a Chomón. És una figura molt estimada i lligada a Barcelona.  

 

Què destacaries de la programació d’aquest any? Allò que no ens hauríem de perdre.

És difícil de dir. Quan tenim una reunió de continguts sobre què posem i què no, la feina és fer la tria, perquè la programació és extensíssima. Ara mateix, una de les coses que té més bones és aquest equilibri entre el cinema més clàssic o de noms més coneguts amb aquestes apostes de cineastes que potser són més desconeguts pel gran públic. També s’han de posar en valor aquestes figures que potser passen desapercebudes i tenen tant interès o més que d’altres.

És evident que la mort de Godard l’any passat marca molt i el cicle que hi haurà de Godard, que a més a més té diverses etapes, és dels més potents. A mi un dels que més m’agrada, i que estem preparant més, és el de les dones guionistes del Hollywood dels anys vint del cinema mut. Que, d’altra banda, ens permetrà fer una altra cosa que volem fer al pòdcast. I és que hem vist que com la programació és tan extensa i hi ha tantes visites, de vegades val la pena que en algun dels cicles o d’algun dels convidats o convidades puguem fer una entrevista més en profunditat. Segurament més enllà del que és el pòdcast mensual amb el que tindrem un contingut més eclèctic, hi haurà un segon pòdcast que se centrarà en un cicle o en un o una cineasta o una professió, però serà una entrevista molt més llarga i en profunditat per poder parlar més amb calma de tot això. Creiem que la gent que pot escoltar l’altre, també pot estar interessada en l’entrevista. Tindrem a una professora experta en aquest tema, Giuliana Muscio, que ha ajudat a preparar la programació d’aquest cicle sobre dones guionistes del Hollywood dels anys 20, volem que ens pugui dir més coses i que es mereix més temps que no pas una entrevista curta.

 

I a on es pot escoltar?

A la pàgina de la Filmoteca trobareu més informació i l’enllaç del pòdcast. I et redirigeix als dos canals a on es pot escoltar que és a través de Spotify i Ivoox.

 

Parlant una mica de la teva trajectòria. Com vas començar a interessar-te pel cinema?

Des de ben petita, ja vaig tenir clar que el cinema per mi era molt important i que en la mesura del possible volia que la meva vida estigues vinculada al cinema d’una manera o altra. La vida et porta per diversos camins. La meva trajectòria ha estat vinculada al món del cinema sobretot a través de la informació i la crítica.

 

Fa més de vint anys que treballes en l'àmbit de la cultura en general i del cinema en concret. Quan vas decidir que volies dedicar-t’hi professionalment?

Com molta gent, en un principi tens aquesta voluntat de fer cinema que no pas de parlar de cinema, però sí que en els meus inicis vaig enfocar més la carrera per aquí. També després sobre la marxa vaig anar veient que els rodatges potser els tenia més idealitzats o no era l’entorn en el qual m’acabava de trobar més còmoda. El que m’agradava sobretot era escriure. Pensava en aquell moment que potser el meu futur estava més en els guions, sobretot de televisió. Va ser una mica a través de fer guions de programes de televisió primer i després, a poc a poc, em vaig centrar en temes de cultura i més de cinema.  

 

Actualment, col·labores en diferents mitjans de comunicació, com ara La Finestra Indiscreta i el pòdcast de Catalunya Ràdio Ja m’entens. Està la comunitat LGTBIQ+ ben representada al cinema o encara hi queda molt per treballar?

Encara hi ha molta feina per fer. Realment, la representació encara és molt escassa. Sí que s’està aconseguint que cada vegada les representacions que hi ha no siguin tan victimistes, hi ha més opcions de veure pel·lícules o sèries que celebrin també el fet com una cosa positiva i no sempre des de les dificultats de la comunitat. Això també és bo, però queda molt per fer. I, de fet, queda demostrat perquè hi ha moltes sèries i pel·lícules que tracten aquest tema que no acaben de funcionar bé a nivell de públic. Què és el fa que una comèdia romàntica entre una parella heterosexual funcioni i una altra no? No ho sé, però encara hem de veure moltes més històries perquè al final sigui igual veure una opció o una altra o que no vagi específicament al públic de la mateixa comunitat.

 

Creus que sèries com Smiley, per exemple, ajuden a canviar aquesta situació?

És probable. La comèdia romàntica, com aquest cas, sí que és molt més accessible. I sí que fa que arribi a un públic molt més ampli. És una de les maneres. Està bé que hi hagi de tot, però estaria bé que hi hagués un altre tipus de cinema, perquè aquestes comèdies tendeixen a l’estereotip o els clixés. És bo que arribin a molta gent, però no sé fins a quin punt perpetuen certs rols que ja hem vist moltes vegades. I crec que falta més risc, i no en el cinema LGTBI només, sinó en general. I cada vegada costa més. Quan veus pelis de fa dècades i veus segons quines propostes, això seria gairebé impensable avui en dia. En el cinema d’avui falta molt més risc.

 

S’arrisca més al cinema independent que és el que més dificultats té per arribar al públic?

Sí, però inclús en el cinema independent passa. Penso, per exemple, que el dels anys 90 tenia una aposta molt més trencadora amb molts temes, no només formals. I ara a mi em costa més de veure, fins i tot en les propostes independents. De vegades veus un discurs molt convencional i és una llàstima. No sé molt bé a què respon. Si és només un tema de por, que la gent té sobretot ganes d’agradar al gran públic. Sempre hi ha aquesta voluntat d’arribar al màxim de gent possible. Falten més cineastes salvatges. Falten més Godards, més Vardas.

 

I en la representació de la dona, creus que hem avançat una mica més que en la representació LGTBI? Sí que és veritat que la Filmoteca dedica molts cicles a dones cineastes, una cosa que fa deu anys no passava.

La Filmoteca està apostant molt en aquest sentit i està fent una tasca boníssima. A mi mateixa m’ha descobert cineastes a les quals era molt difícil accedir. Recordo el cicle de la Dorothy Arzner o l’any passat Márta Mészaros o Kira Muratova. Realment, és una feina que té un valor immens, ja que és molt difícil arribar a aquestes cineastes, perquè normalment, per desgràcia, no estan presents a cap plataforma. Fa dos dies que Filmin va anunciar que tindria la pel·lícula de Chantal Akerman, Jeanne Dielman, 23, quai du Commerce, 1080 Bruxelles. El que em sorprenia més és que després de l’enquesta de Sight & Sound a on va ocupar el número 1 com a millor pel·lícula de la història, aquí a Espanya no es podia veure enlloc. Finalment, Filmin s’ha posat les piles, però com aquestes hi ha tones i tones de pel·lícules que no es poden veure enlloc. La Filmoteca en aquest sentit fa un gran paper, a més a més amb unes còpies que realment són impressionants. I trobo que inclús s’hauria de fer molt més, perquè encara ens costa trobar molts referents femenins. A vegades quan parlo amb cineastes, pràcticament no tenen referents femenins o et diuen els de sempre, la Chantal Akerman o l’Agnès Varda, però més enllà d’això tampoc no hi ha molt coneixement de cineastes i porten fent cinema d’ençà que es va inventar. Costa de creure encara. En aquest sentit, hi ha moltíssima feina per fer.

 

De fet, moltes dones van crear el cinema. Hi havia moltíssimes que estaven als inicis del cinema que després les van esborrar de la història.

Exacte. Sí que a poc a poc s’està fent una feina de reivindicació i de posar-les en valor. I crec que això és una tasca molt important i que s’està fent a tot el món. Costa més trobar coses, perquè quan les has esborrat literalment, costa trobar informació o documentació, però crec que es farà més i és que s’ha de fer. S’ha de posar en valor això. I últimament veiem documentals sobre elles, filmoteques de diferents països estan recuperant pel·lícules i restaurant-les. S’han de donar a conèixer, perquè també formen part de la història. La gent sembla que només conegui la història del cinema fet per homes i hi ha moltíssimes dones. És bo i crucial tenir referents i ara que cada vegada hi ha més dones que fan cinema. Les pel·lícules de maternitats o avortaments, que és una cosa com molt d’ara, ja es parlava des dels inicis del cinema d’això o es qüestionava el matrimoni. Totes aquestes coses ja hi eren i és important que es vegin. Ara estic amb un projecte que va una mica per aquí, intentar posar en valor la feina de les cineastes de tot el món i de totes les èpoques. El que passa és que és molt difícil tirar endavant un projecte des de zero.

 

Compagines la teva feina de periodista amb altres tasques com a programadora de festivals, conferenciant, presentadora i moderadora en esdeveniments cinematogràfics. Una periodista dedicada al cinema ha de fer moltes coses per sobreviure?

A mi la vida em va canviar en el moment del tancament de La Cartellera de betevé. Estava vinculada al programa des de feina 13 anys i clar, m’absorbia moltíssimes hores. Perquè a més a més, tot i que s’havia reclamat mil vegades, treballàvem amb un equip molt petit i molt just com per fer un programa de cinema. Això volia dir que requeria de nosaltres moltes hores de feina i la veritat és que aleshores era més complicat compaginar coses. El que he vist després de tot allò, és que la majoria de gent és autònoma i ha de fer mil coses aquí i allà per subsistir. Moltes vegades són col·laboracions mal pagades i has de fer moltes perquè et surtin els números. I m’he trobat que m’ofereixin coses, inclús de mitjans públics importants, sense cobrar. Encara a aquestes alçades i amb l’experiència que portes, hi ha mitjans que s’atreveixen a proposar-te coses sense cobrar absolutament res. És molt preocupant i a més a més, suposo que si dius que no, perquè tens uns principis, saps que algú altre ho acabarà fent. I en molts casos ho acabaràs sabent, perquè saps qui t’ho ha proposat i és un món molt petit. És sorprenent que això encara passi i que hi hagi gent que encara cedeixi. No podem continuar perpetuant aquest model. Hi ha d’haver uns límits. Crec que això és important, perquè sinó el que fem és que aquesta roda continuï girant.  

 

Últimes notícies

‘El Mal’ roda a Barcelona

Nova sèrie de Mediapro per a 3Cat

Consultories de sostenibilitat i accessibilitat de la CFF al mes de juny

Obertes a tots els festivals i mostres de cinema (online)

‘La Furgo’ roda a Barcelona

Una road movie sense sortir de la ciutat