Com i per què va néixer la Mostra de Dones?

Va néixer el 1993 amb la voluntat de reivindicar la genealogia del cinema fet per dones. Era un moment de molta centralitat dels Women Studies i de tot aquest moviment feminista que ja venia dels anys seixanta i vuitanta de reivindicar tota la genealogia del que havien fet les dones des dels començaments del cinema. No és certa aquesta idea que algunes dones han fet algunes coses puntualment, sinó que les dones han estat al cinema i a la creació de contingut audiovisual des del seu començament i això ha sigut esborrat sistemàticament pel sistema patriarcal. Amb aquesta intenció de reivindicar i recuperar aquestes genealogies, va ser com va començar la Mostra de Films de Dones.

Molta gent veu cinema fet per dones i pensa: films per dones, cosa que no és cert. Hi ha aquest prejudici pel qual el que fan els homes es considera universal, però el que fan les dones no. Heu notat un canvi de públics en aquests anys? Va més públic divers i no tan sols dones a veure la Mostra?

Encara costa, però sí que els últims anys amb l’explosió del moviment i de la perspectiva feminista a tot arreu, això ha començat a ser més fàcil. Una pregunta que sempre ens feien els mitjans de comunicació era: quin sentit té fer una mostra de films de dones? I això, els últims anys no ho pregunten. I és una alegria, la veritat, perquè vol dir que hi ha una part del discurs que ja ha calat i que podem començar a parlar més enllà. Tot i que nosaltres hem fet una feina de fons de crear i recuperar coneixement, després hi havia una feina constant de pic i pala amb mitjans de comunicació i amb administracions. Més enllà del públic, crec que el que més costava era administracions i mitjans de comunicació que any rere any es quedaven en el mateix lloc d’argumentació. Això, ara, està canviant. Com a festival estem consolidades, tenim espais de projecció, tenim públic consolidat. No és només el mateix des de fa trenta anys, que encara ens segueix, aquestes dones estan, però hi ha un públic molt jove també que va creixent i canviant. Això és molt enriquidor per nosaltres.

L’any que ve celebrareu trenta anys d’existència, a part del que comentaves, quins altres reptes us trobeu encara a l’hora de muntar una nova edició de la Mostra?

Més que muntar una nova Mostra, el repte més gros que tenim ara mateix és l’arxiu. Què fem o com conservem tota aquesta recuperació? Tenim un arxiu gegant, de les pel·lícules que hem projectat al llarg dels anys, però també d’altres arxius. Per exemple, tenim l’arxiu del primer festival de cinema feminista a Madrid, que es va fer als vuitanta. Ens l’han donat per conservar-lo, perquè elles com a tal ja no existien i no podien guardar-ho. Tenim arxiu de coses que no existeixen en un altre lloc i ara el repte és com fer per mantenir això i perquè sigui accessible. Si no és accessible, tornem a allò de l’esborrem.

Sembla que no existeix.

Exacte.

A la mostra recupereu cinematografies que moltes vegades no ens arriben pels canals habituals. Busqueu sempre una mirada diferent en les vostres propostes?

Intentem tenir una mirada diversa i també recuperar figures. Per exemple, aquest any ha sigut una retrospectiva quasi completa de l’obra de Dorothy Azner amb la Filmoteca de Catalunya, que va ser meravellosa. Una directora dels anys trenta al Hollywood clàssic i de les grans estrelles. I també hem fet un homenatge a Cecilia Mangini, que era una dona italiana que va morir aquest any. Li vam fer una retrospectiva l’any 2011 i va estar aquí amb nosaltres. Era una documentalista compromesa, d’esquerres, que feia un cinema molt especial. Res a veure amb la Dorothy Azner. No tenim una única mirada, sinó que el que ens agrada és poder fer una recuperació de dones molt diverses, molt creatives i molt importants en la creació audiovisual des del començament fins ara.

Exerceixes com a programadora de la Mostra. Què t’interessa com a programadora d’un film, què t’atreu per què el tinguis en compte a l’hora de fer la selecció?

Poden ser moltes coses. Una cosa fonamental per mi, és que després d’uns dies encara em ressoni. Pot ser una pel·lícula molt petita, però estàs a la cuina fent altres coses i et torna. Això és important, hi ha alguna cosa especial en aquesta pel·lícula. Tenim molts criteris del que no volem. Això ho tenim molt clar. Els límits del que no ens interessa a nivell de representació, creació. El que sí, és més complex. Aquest any, fem la selecció entre quatre persones: la Marta Selva i l’Anna Solà (directores durant molts anys del certamen), que continuen assessorant la Mostra i que és un plaer comptar amb elles encara, jo i la Marta Nieto. Som persones molt distintes i les converses i les discussions de programació són superinteressants. Hi ha coses que tenen a veure amb arguments més racionals i altres amb altres absolutament emocionals i de què et provoca a tu. I amb això anem fent la conjuntura.

A diferència d’altres festivals que succeeixen només durant un temps determinat, la Mostra s’allarga durant tot l’any. Per què vau decidir no concentrar la programació en uns dies concrets? I què heu guanyat amb aquest canvi?

Ens semblava que amb aquest format d’una setmana tot condensat els mateixos dies, t’acabes contraprogramant a tu mateixa, perquè fas una projecció a la filmoteca al mateix temps que una taula rodona a la Bonnemaison. Això no és abastable pel públic ni l’equip del festival. I vam decidir que volíem fer alguna cosa més accessible i amb més possibilitat pel públic i per nosaltres de gaudir-ho durant tot el procés. I per això vam fer aquesta esponjositat en el temps i ara fem programació des del març/abril. Aquest any vam començar al febrer amb unes sessions al CCCB de la Margaret Tait. I fins al desembre tenim programació pràcticament tot l’any. Sí que és veritat que la primera setmana de juny, que és la nostra setmana històrica continua sent l’epicentre, el cor del festival. És la setmana que portem directores, convidades,...És el moment de trobar-se més amb el públic i que la gent identifica com la setmana de la Mostra.

Dins la situació de pandèmia que vivim. L’any passat vau decidir fer la Mostra online i aquest heu tornat a les pantalles de la Filmoteca. Com us ha afectat la pandèmia? I què significa per a vosaltres també fer el salt a l’online gràcies a Filmin?

La pandèmia ens va agafar justament al maig/juny que és quan tenim més volum de programació. Al març quan van començar les restriccions i el confinament, vam haver de fer un gir de volant molt ràpid. Va ser una mica bogeria, però de la mà de Filmin, que és un equip increïble, ho vam poder fer. Va ser una experiència molt enriquidora també anar a l’online. Vam poder accedir a públic de tot l’estat i això va ser molt bonic. A nivell de números va ser una barbaritat, es va disparar, però crec que té a veure amb el fet que la gent estava tancada a casa. No volem agafar aquests números de públic com la realitat. S’ha d’assumir que ha sigut una cosa molt puntual, però la resposta del públic ha sigut increïble. Ens arribaven missatges de tot arreu sobre la programació i això va ser molt bonic dins d’aquell any terrible, de perdre les sales de cinema i aquestes xerrades després de la projecció amb el públic que per nosaltres és el més important després de la programació. El que vols és compartir-ho amb el públic, que et diguin, et comentin i et critiquin. Vam perdre tot això. Va ser molt emocionant també les entrevistes online a totes les directores. El públic crec que ho va agrair molt. Va ser una experiència molt difícil, però també molt enriquidora.

Aquest any hem tornat a la presencialitat, hem mantingut part online i estem valorant com funciona tot això. Fent equilibris i mirant com continuem. Quines decisions prenem nosaltres de manera volguda, després de les respostes a les situacions imposades.

Ja ha passat l’equador de la Mostra. Com valoreu la primera part de la mateixa? Ha respost el públic tot i la situació que estem encara vivint?

Al públic l’està costant tornar a les sales. Altres festivals, les sales de cinema i la Filmoteca ho comenten també. Tot i això, la veritat és que la reacció i la resposta del públic de la Mostra ha sigut molt bona. I trobar-nos un altra vegada, ha sigut un goig. Vam fer les sessions al CCCB de la Margaret Tait, la sessió de pensadora amb la Remedios Zafra sobre ciberfeminisme a l’abril als cinemes Girona i allà també les de Documentalistes Llatinoamericanes. Després totes les sessions de la Filmoteca, altres vinculades al projecte Arxipèlag i unes altres de cineastes que parlaven de l’obra d’altres cineastes. I tot això ha funcionat molt bé.

Com comentaves, aquest any heu fet una retrospectiva dedicada a la directora Dorothy Arzner, pionera del Hollywood dels anys trenta. Tot i que va ser molt coneguda als anys trenta i quaranta i va ser reivindicada pels feminismes dels anys setanta, el públic en general no la coneix. Com va sorgir aquesta retrospectiva i quines dificultats us vau trobar a l’hora de fer-la realitat?

Cada any consensuem amb la Filmoteca una retrospectiva d’alguna directora i la de la Dorothy Arzner la volíem fer el 2020 i la vam parar pel confinament. I aquest any, hem estat a punt de no poder-la fer, perquè la majoria de les còpies que es projectaven eren originals en 35 mm i estaven en arxius o en universitats als Estats Units que estaven tancats físicament. Va haver-hi un moment en què no teníem clar si aconseguiríem que les còpies físiques arribessin dels Estats Units. Ha sigut complicat en aquest sentit. T’adones de la dificultat de moure coses que abans donaves per fetes.  

Teniu també dues convocatòries anuals de creació El vídeo del minut i el Projecte Arxipèlag. Explica’ns una mica en què consisteixen.

El vídeo del minut el fem amb Trama, la coordinadora de mostres i festivals de vídeo i cine de l’estat espanyol i va començar fa quinze anys o més. La llancem cada any perquè dones de tot l’estat puguin fer un vídeo d’un minut de duració entorn d’un tema. Aquest any era el ciberespai. És una convocatòria a la qual li tenim molta estima perquè les dones gaudeixen molt, és molt divertida i inspiradora. I també fem tallers vinculats a ella amb grups de dones amb les quals treballem aquesta proposta. Com fer un vídeo d’un minut de duració entorn d’un tema? Quina estratègia poden fer servir? És molt creatiu.

El Projecte Arxipèlag va néixer quan celebràvem la 25ª edició i vam proposar una convocatòria oberta a cineastes, artistes, estudiants, creadores en general que volguessin fer una peça, que podia ser un vídeo, fotografia, text, gif,...en homenatge a una altra cineasta. I amb això hem anat construint un arxipèlag virtual que està accessible des de la web de la Mostra, on cada illa és una directora a la qual s’ha fet un homenatge. És un projecte al qual li tinc molta estima i les peces que arriben són una meravella. Aquesta idea de construir genealogia juntes es fa molt real en aquest Arxipèlag.

Aquests mesos d’estiu esteu immerses en el cicle Cinema fora de lloc. Com està anant aquesta experiència de cinema a l’aire lliure als carrers de la ciutat?

Les sessions estan anant prou bé. Depenent molt del barri. Sempre són una mica sorpresa, perquè moltes vegades té a veure amb la gent que passa en el moment per l’espai. La que vam fer a la Virreina va funcionar molt bé. I va ser una sessió molt especial, a on projectàvem la pel·lícula australiana Terror Nullius, un film d’apropiació de material que construeix tota una narració a partir de pel·lículrd com Las aventuras de Priscilla, reina del desierto i altres films molt mítics. La setmana següent vam fer la sessió a Nou Barris amb una selecció de curtmetratges que de la coordinadora Trama de Cortos en femenino. I l’última setmana de juliol, la projecció a la plaça de la Filmoteca. Fins ara, ha anat molt bé i esperem que continuï. També tots els canvis de restriccions, fan que la gent estigui una mica que sí que no.

Heu anat més enllà de Barcelona també amb la Mostra es mou. Com va néixer aquesta iniciativa?

Des de la Mostra, i també des de Drac Màgic que és l’entitat de la qual forma part i que fem moltes programacions i activitats a tot el territori, ens agrada poder portar la programació i les activitats més enllà de la centralitat de Barcelona. Això és una cosa que sempre hem defensat. L’accessibilitat al cinema feminista i fet per dones, no pot ser que estigui tancada a la ciutat de Barcelona, sinó que s’ha de poder portar a altres indrets del territori. La programació de la Mostra es mou ha anat molt bé, hem anat a molts municipis i el públic està responent. La gent ho agraeix molt.  

Què ens queda per veure a la segona meitat de l’any a la Mostra?

El programa Conegudes (també) a casa, una selecció de pel·lícules de directores catalanes o establertes a Catalunya que portem a diferents municipis del territori i també a centres penitenciaris. Són projeccions que fem amb la presència de la directora del setembre al novembre. Després tindrem la setena edició dels Manifestos fílmics feministes al novembre al CCCB. I la presentació del projecte Arxipèlag al desembre, que normalment fem al cinema Zumzeig, amb les peces que han arribat a la convocatòria d’enguany i una mica de recorregut de tot el procés de l’Arxipèlag.

I l’any que ve celebrareu els trenta anys.

Sí, tenim ja moltes coses pensades i les anirem explicant. Esperem poder-les fer en la normalitat i gaudir-les juntes, amb moltes trobades i moments de celebració conjunta, inclús brindar.