Com va néixer el teu interès pel cinema i en concret per ser directora?

Des de molt petita, perquè el meu pare era molt cinèfil. La nostra afició principal era, quan sortia de treballar els divendres, anar a Vic, que era la ciutat més propera, i agafar sis pel·lis al videoclub. Ens passàvem el cap de setmana veient-les. El meu primer contacte amb el cine va ser amb cinema de gènere, cine de sèrie Z, que és el que li agradava al meu pare. També les pel·lis de Woody Allen, eh? Jo havia viscut el cine com a espectadora sempre, m’encantava. Em vaig convertir en una cinèfila des de molt petita. Me'n recordo que estava a COU preparant la selectivitat i que et passaven una llista de què volies ser i posava: història de l’art, criminologia i, a sobre de criminologia, vaig veure Cine. I vaig pensar: “Ostia, això es pot estudiar?”. Tenia un amic company de promoció que em va dir: “Sí, jo vaig a fer unes proves a la universitat, a veure si entro”. I em vaig dir: “si es pot fer, jo vull provar-ho”.

Les teves pel·lícules tenen molt d’autoficció com ¿Qué hicimos mal? o Family Tour. Està aquesta també basada en la teva experiència personal?

No, des del principi me la vaig imaginar diferent. Una mica he fet totes les pel·lis en funció del que la història em demanava en el seu moment. I en aquest cas, sentia que la història era molt ficcionable com l’havia escrit. La podia traslladar perfectament a un món de ficció. I a més tenia molt clar que la protagonista no havia de ser jo, perquè volia que fos una persona que arribes a molta més gent, que fos molt més fresca, més flexible i que poguessis fàcilment empatitzar. Llavors, sí que tenia clar que havia de ser des de la ficció.

Com va ser el procés d’escriptura del guió respecte a com has escrit la resta de les teves pel·lícules?

Ha sigut diferent perquè, per exemple, a Family Tour el procés de guió va ser igual, escrit des de la ficció basat en coses reals, però durant el rodatge van caure moltes coses, perquè vaig donar molt d’espai al que anava passant realment. A ¿Qué hicimos mal?, sí que hi havia molts buits al guió, que eren coses de les entrevistes reals i de tot el que anava passant i que després es van anar omplint al rodatge. I en aquest cas era un procés com a Family Tour d’escriure-ho realment tot i treballar-ho amb diverses versions. I després portar-ho a terme.

Aquesta és una història que no s’explica gens. Creus que és necessari que s’expliquin més històries així?

Més i molt més. El fet de no tenir referents de certes experiències vitals a la pantalla, en aquest cas el no ser mare, et fa més orfe a l’hora de prendre decisions serenes i sense por. Per mi és molt important que hi hagi un personatge amb el qual et puguis relacionar, empatitzar i entendre fins al final. I que sigui un referent positiu per les persones que no volen tenir fills. Fins ara, els personatges que no volien tenir fills eren, primer, secundaris i segon, estaven súper estereotipats i plens de clixés. Totes les bruixes de Disney són solteres i no tenen fills. Hi ha la que es menja els nens perquè els troba horrorosos i no els vol. O en el millor dels casos és l’exemple que se’ns ha venut com a positiu que és aquesta dona que fa una feina tan important, com operar nens a cor obert a Àfrica, i llavors se li perdona que no tingui fills. Tot això és una forma de dir-te: “sigues mare”. Quan falten els referents positius et quedes bastant orfe. Per a mi és molt important mostrar-ho.

Una curiositat. Per què la gossa que surt a la pel·lícula és una gossa cega?

La Cleo. Perquè volia que la Lola fos un personatge clarament cuidador i nodridor i allunyar-la d’aquest estereotip de la dona que no vol tenir fills i no cuida res. Un gos és una responsabilitat tremenda. Ho ets tot per aquell gos. També volia que fos una gossa adulta, que no fos un cadellet, perquè si no es diria que al final de la peli està sublimant alguna cosa amb el cadell.

T’ha resultat molt difícil pujar la pel·lícula?

Haig de dir que no. Hem tingut molta sort aquesta vegada. No hem tingut un superpressupost, però l’hem pogut finançar mitjanament bé i hem entrat en un procés de finançament ràpid pel que estem acostumats. També hauríem de debatre si el que estem acostumats és el normal, però no ha estat especialment difícil.

Tenies clar que la Maria Rodríguez Soto i l’Enric Auquer serien els protagonistes?

La Maria sí, perquè en una de les versions de guió va sortir el seu nom i de seguida va ser que sí. Ens vam conèixer i vam veure que podríem parlar fàcilment i treballar bé. I en el cas d’en Bruno, sí que vam fer proves a diversos actors, tampoc molts. I ens vam quedar amb l’Enric.

Dones peu a què els actors puguin improvisar o el portes tot molt marcat?

En aquest cas no hi ha pràcticament improvisació. Crec que hi ha una escena que l’Enric va introduir algunes cosetes i es van quedar. Estava molt marcat des de guió i no sentíem la necessitat d’afegir-hi més coses. Algunes expressions o mots afectuosos, però per la resta del diàleg ens rutllava com estava escrit.

Com vius el rodatge?, perquè escrius el guió, però després ho has de portar al rodatge també, són moments totalment diferents.

Són superdiferents. Escriure per mi és un procés molt individual i molt solitari que és molt vertical, però que té parts en què et sents molt perduda i penses que no trobaràs mai la clau de la sortida. Aquí hi ha un tema, eh? Tenir temps per seure i poder escriure un guió sencer requereix un temps llarg. I, ostres, com costa avui en dia trobar i bloquejar tots aquests espais! Però a mi m’agrada molt escriure. És una de les coses que més m’agraden. El rodatge és un altre ritme: frenètic, acompanyada tota l’estona i és cap a fora, cap a fora, cap a fora...I a on sents tota l’estona: “encreuo els dits per estar prenent les bones decisions”. És molt divertit quan comences a assajar l’escena ja amb els actors i després quan arribes a la localització. Té parts molt divertides.

La pel·lícula està rodada a Barcelona, ja tenies clar que volies rodar aquí i com van ser les localitzacions? Passa molt al barri de Montbau, per exemple, ho tenies molt clar que volies rodar allà?

Sí. Des de guió estaven marcats els barris perquè li volia donar molta importància al teu codi postal i al teu estatus socioeconòmic i com això determina com veus la possibilitat de ser mare i com vius la maternitat. Volia que cadascuna de les amigues tinguessin una identitat particular amb això, i que els pisos a on viuen fossin pisos reals de cada una de les localitzacions. Per mi Montbau estava clar, perquè és un barri obrer de tota la vida a on hi ha dels primers pisos de protecció oficial que s’han fet de Barcelona i a més amb una arquitectura preciosa dels anys setanta. Aquest era un barri que tenia clar que volia rodar allà i que volia que fos la casa de Lola i Bruno. I pels altres barris, volia una casa de l’Eixample per una persona amb més diners. Una altra persona que viu a Torre Baró que és un barri a on crec que la major part de l’habitatge és de protecció oficial. És un estatus socioeconòmic molt precaritzat a vegades. També volia situar totes aquestes condicionants econòmiques al guió.  

El festival South By Southwest de Texas va atorgar el premi a Maria Rodríguez Soto com a millor intèrpret. Com va ser l’experiència de portar un film allà que parla de la maternitat i l’avortament en un país a on ara mateix hi ha un gran retrocés en aquesta qüestió?

Austin, dins de Texas, és l’única ciutat demòcrata en tot un estat republicà. Si t’has de trobar gent progressista a Texas, estan a Austin. El públic en aquest sentit era un públic pro drets de la dona. Va estar tota l’estona demostrant que estaven a favor d’això i estaven molt contents que s’hagués seleccionat oficialment per tornar a posar això sobre la taula.

A més, estar a la secció oficial, a on només hi ha 8 títols, ens va semblar bastant extraordinari. Sabíem que millor pel·lícula era molt difícil arribar, no només per la qualitat de les pel·lícules, sinó perquè érem l’única pel·lícula de parla no anglesa i és un guardó que no ha obtingut mai cap pel·lícula de parla no anglesa. La veritat és que quan la Maria va guanyar, que a més és best performance, no hi ha categoria masculina i femenina, em vaig emocionar perquè no m’ho esperava gens i no vaig saber què dir. Em vaig quedar en blanc. Sort que va pujar la Carla (Sospedra, productora) amb mi, perquè si no hagués estat desastrós. Ens va semblar extraordinari perquè estem en un país en el qual la qualitat dels actors i les actrius tots coneixem quina és.

El teu següent projecte serà autoficció o ficció?

Serà ficció amb un punt de gènere. És sobre la menopausa vinculada al canvi climàtic.

Estàs treballant en el guió? No deixes espai entre projectes?

Quan trobo l’espai m’hi fico. Aquests dies he hagut de parar d’escriure per fer la promoció i frustra molt. Tot i que s’ha de fer la promoció. Ahir quan vaig arribar de València tenia pensat: “aquelles quatre hores lliures escriuré”, però estava esgotada, el gos em reclamava, i al final vaig veure que no podia i vaig dir: “deixa anar”.