Fa un any que vam poder veure-la per primera vegada en el D’A Film Festival just quan la pandèmia començava a colpejar-nos. Herrero ha desenvolupat la seva carrera com a documentalista a Mèxic i aquesta és la seva primera coproducció amb Espanya. Parlem amb ella de La Mami i de la seva carrera en el món del documental.

Quan vas decidir que volies dedicar-te al cinema documental? Si és que ho vas decidir conscientment en algun moment.

A Espanya vaig estudiar una enginyeria en telecomunicacions especialitzada en imatge i so. I després vaig viatjar molt pel món i vaig fer molts intercanvis acadèmics. Sempre m'ha agradat l'audiovisual. Així que, quan vaig viure una temporada als Estats Units, després d'haver acabat la carrera, vaig començar a estudiar cinema, que era una cosa que em cridava l'atenció des de feia temps. Soc d'un poble molt petitó de Toledo, d'una família molt humil. I el cinema m'atreia. Per a una nena com jo era molt difícil somiar dedicar-se a això. Als Estats Units vaig començar a fer tallers i cursos de cinema i quan vaig anar-me’n a viure a Mèxic, ho vaig fer ja amb la idea de centrar-me a fer cinema. Vaig fer una carrera de cinema intensiva. Allí em vaig involucrar amb un moviment social i això va ser clau.

En 2011, amb la mort del fill d'un poeta a Mèxic, va esclatar un moviment social molt fort anomenat Moviment per la Pau amb Justícia i Dignitat, de familiars d'assassinats i desapareguts. De manera instintiva, un grup de gent que estàvem amb càmeres a la ciutat on va passar, Cuernavaca, ens vam ajuntar a gravar. Vaig anar amb la meva càmera que m'acabava de comprar. Junts vam crear un col·lectiu que es deia Emergència MX i vam seguir a aquest moviment social durant un any i escaig. Aquí va ser on vaig adonar-me que el cinema documental era una eina que podia omplir tots els meus desitjos professionals i creatius, però també els ideològics i polítics i que era una cosa potent i molt meravellosa. I vaig saber que era el que volia fer en la vida. Des de llavors, no he parat.

Veus l'audiovisual com una eina de participació i compromís, de denúncia?

Vaig començar a fer cinema a través del cinema polític i social i és una cosa que tinc molt clara. Per a mi, en aquest moment, era una eina superpotent d'immortalitzar, de dinamitar, que el que estàvem veient a través de les nostres càmeres arribés a molts més llocs. De viralitzar. Després també a partir d'aquest moviment social i d'aquest col·lectiu, ens vam reunir set dones que estàvem fent altres coses i vam crear La Sandía, una col·lectiva feminista que treballava el cinema documental amb una perspectiva de gènere i centrat en drets humans, un cinema feminista. Amb el temps, vaig començar a connectar amb un cinema més d’autor, que interpel·la a alguna cosa més subjectiva i que té a veure més amb l'essència i no tant amb una mirada més social. Encara que crec que tot el personal és polític i social. En el treball que estic fent ara el meu cinema no té un punt de reivindicació tan forta, encara que hi sigui, té una connexió més subjectiva i personal. Al final, com tot art, transgredeix, posa sobre la taula coses i això fa que d'alguna forma canviïn socialment i políticament.

Has desenvolupat gran part de la teva carrera a Mèxic i les teves pel·lícules han estat produïdes o coproduïdes allà. Per què i què és Mèxic per a tu?

Sempre dic que Mèxic és un país que m'ha fet veure la vida en estat pur. Caminant per Mèxic, vivint Mèxic, viatjant Mèxic i mirant-ho als ulls, he vist les coses més putrefactes i fastigoses de la meva vida, però també les més lluminoses i esperançadores. Tenir tot això sobre la taula et fa estar molt més alerta, més atenta i això fa que l'espai de creació sigui molt viu i present. Això és molt important per a mi. Mèxic m'ha donat tota aquesta vivor i aquestes ganes de viure, d’explicar i de retratar el que tenia davant per mitjà del documental.

Com vas conèixer al personatge de la Mami i com va sorgir la idea de fer un documental sobre ella i el cabaret Barba Azul?

Va néixer d'una nit de festa amb un amic. Estava muntant la meva primera pel·lícula, El remolino, i un amic músic, que va ser el que va acabar fent la música de la pel·lícula, em va dir: “T'haig de portar a un lloc que t'encantarà. Es toca salsa en viu, cúmbia, boleros…”. A mi m'agrada molt ballar. Aquella nit, en una de les anades al bany, vaig conèixer a la Mami. Era una mica esquerpa, però després vaig començar a escoltar com les noies que treballaven allí com ficheras es dirigien a ella: “Mami, m'estic enamorant d'aquest client. Mami, estic cansada. Mami, com em queda aquest vestit?”. La Mami estava atenta a elles. I vaig començar a entendre com era d'important aquesta dona en aquest espai. Aquesta mateixa nit em vaig acostar a ella i li vaig dir que em dedicava a fer documentals i que em venia de gust endinsar-me en la seva història i conèixer-la una mica més. I em va dir: “Si vols, vine demà a les nou”. I aquí va començar tot, encara que després va ser un procés de cinc anys.

Un documental com aquest requereix crear una relació de confiança tant amb la Mami com amb les noies, com va ser aquest procés de conèixer-les i acostar-te a elles?

Són dones que carreguen amb un estigma i un prejudici molt fort. També volia fer una pel·lícula íntima i pròxima, que no frivolitzés, ni suposés, sinó que anés més enllà. Això era important tenir-ho present i saber que el procés de recerca em portaria molt més temps del que imaginava. Vaig estar visitant-les gairebé durant tres anys per a guanyar-me la seva confiança. També va ser important oferir-les diferents maneres d'estar en la pel·lícula: podien no estar, estar sol amb veu o amb veu i amb cos, però sense rostre o amb tot. Era important que elles poguessin triar de quina forma participar.

Tota la pel·lícula succeeix en un espai reduït, els lavabos del cabaret Barba Azul, no a la sala sinó en la relació que s'estableix en un espai reduït entre la Mami i les noies. Com vas plantejar la direcció del documental tenint en compte aquest fet?

Pel que em vaig sentir atreta va ser pel bany. Sempre vaig pensar que era el centre de tot, de les converses… Vaig passar molt de temps allí observant, escoltant. El centre de la pel·lícula era la Mami, però després va sorgir aquest nou personatge de Priscilla, que es va tornar també centre, i la pel·lícula es va convertir en un espai de trobada entre elles. Sempre que afronto un documental m'agrada lliurar-me al procés. Durant aquest vas prenent decisions formals i entenent cap a on vas.

Aquesta pel·lícula succeeix entre aquest bany de colors ocres, lluminosos i on la càmera estarà més quieta observant l'espai de la paraula. I en la pista de ball, on la càmera és molt més subjectiva, interactua, és l'espai del llenguatge corporal i on les dones s'exposen més. Està la veu de l'home, el cantant que canta a l'amor romàntic, a la gelosia, a les passions. Va ser molt important entendre com dividir la narrativa entre aquests dos espais. Entre el bany de dones i la pista de ball i aquestes escales que feien que poguessin transitar d'un lloc a un altre. Començar a prendre decisions formals quant a això, ajuda molt a sostenir la mirada de la pel·lícula i també és important, per mi sobretot el més important a l'hora de dirigir, saber com vols mirar i cap a on vols mirar, a qui vols mirar. I a partir d'aquí no perds la mirada cap a molts llocs, sinó que la dirigeixes, si saps cap a on vas.

Quines van ser les majors dificultats que vas haver d'afrontar durant el rodatge?

Sobretot, al principi, intentar que les noies participessin va ser complicat. És veritat que el bany de dones era un repte perquè hi havia milers de miralls, però després em vaig habituar tant que tot va confluir. També va haver-hi un repte molt fort amb el soroll, hi havia molt i també estava el que venia de la sala de ball. I després teixir un diàleg que se sostingués entre quatre parets amb una senyora que està asseguda la major part del temps com a centre i amb aquestes noies que van i venen. Aquesta nit frenètica, molt de fluir, de deixar-te portar per elles.

Suposem que el muntatge va ser clau també per al film. Com va ser el procés?

Va tenir dues parts. Una amb Lorenzo Mora que va ser el muntador de la meva primera pel·lícula. Treballàvem a Mèxic alhora que filmàvem. Rodàvem, anàvem a la sala de muntatge i pensàvem. Llavors, els següents dies de rodatge entenia millor cap a on podíem anar. Va haver-hi molts espais de reflexió amb Lorenzo. La pel·lícula es va gravar molt pensant en com s'anava a muntar, per això hi ha molts plans/contraplans i fora de camp que es va construint al voltant de la Mami, de Priscilla i de les noies que sí que mostren la seva cara.

Al desembre vaig decidir tornar a Barcelona. I aquí vam seguir el muntatge amb la muntadora catalana Ana Pfaff. Li vam donar com una segona volta, de tempos interns i d'el·lipsis, que va ser superimportant. Ana va saber fer l'últim clic. Amb ella vam fer que la pel·lícula se sostingués molt més en el bany i poguéssim construir tota aquesta tensió amb les mirades.

La pel·lícula es va estrenar en el D’A de l'any passat en format en línia a causa de la pandèmia. Com t'ha afectat tota la situació sanitària?

Van estrenar mundialment en la selecció oficial d’IDFA a Amsterdam, que és el festival de documentals més gran del món. En estar en la selecció oficial va tenir molta repercussió i la pel·lícula va començar a volar molt. Després vam estrenar a Suècia, a Finlàndia, als EUA en el MOMA de Nova York. Anàvem al South by Southwest, Guadalajara…Març, abril i maig anàvem a un munt de llocs i la pandèmia ens va afectar moltíssim, perquè estàvem just en la cresta de l'onada. És veritat que vam planejar molt, però no ens vam estavellar. La pel·lícula ha continuat volant. Sí que és veritat que quan fas una pel·lícula, somies que es vegi en pantalla gran. Així que ha estat difícil entendre que no pogués ser així. Però bé, vam estrenar a Espanya en cinemes el cinc de març d’aquest any i ha anat molt bé. Tindrà la seva ruta en un circuit més cultural i anirem veient opcions. Per a mi és molt important que la gent la vegi en cinemes, perquè canvia molt la percepció de la pel·lícula. Estrenarem a Mèxic, també als Estats Units. Però inevitablement, la pandèmia ens ha afectat.

És difícil trobar distribució per a un projecte documental?

Sí. La gent està més acostumada a veure ficció que documental, sobretot, cinema documental. Hi ha un imaginari col·lectiu sobre el documental que és una altra cosa, es confon amb el reportatge. Hi ha un fil molt fi i confús que s'està començant a trencar. Enguany ha estat un any molt bo de documentals. S'han estrenat pel·lícules molt potents i és meravellós que hi hagi hagut tota aquesta repercussió. La Mami està tenint molt bona acollida i hi ha fòrums on a l'audiència li agrada veure documental. També hi ha documentals com aquest, que posa sobre la taula que la línia prima no està entre el reportatge i el documental, sinó entre el documental i la ficció. Una pregunta molt comuna en els col·loquis de La Mami és: “Però, això és un documental o és ficció”. La gent es confon perquè hi ha un nivell de proximitat amb els personatges que fa que de sobte la no entenguin que sigui un documental. Crec que el públic l'està valorant i això és important.

La pel·lícula va formar part del projecte Ibermedia, el programa d'estímul a la coproducció, en 2017. Quina importància creus que té aquest tipus de programes pel cinema més independent?

No hauríem tingut mai una coproducció amb Espanya sense Ibermedia. Al final, inevitablement, els fons marquen molt el ritme i una mica l'essència d'una pel·lícula. No dic des del punt de vista narratiu, però sí dels temps de producció, de les aliances que fas i que repercuteixen després en altres coses. No sé si la pel·lícula hagués tingut una distribució espanyola ni si hauríem estat nominats als Gaudí, si no haguéssim tingut una coproducció amb Espanya. I això es va donar gràcies a Ibermedia, perquè al final, el finançament d'Espanya ve de part d’Ibermedia i poc més.

És el finançament el problema principal a l'hora de dur a terme un documental?

Crec que a Espanya és molt complicat quan ets una documentalista primerenca o estàs fent les teves obres primes. És veritat que vinc de finançar les meves pel·lícules a Mèxic i allà és una mica diferent. A Mèxic hi ha molt més impuls pels nous directors i aquí costa molt més fer una pel·lícula si ets nova directora i a més estàs amb una productora nova. Aquest sistema de punts, que contra més antiguitat tinguis, més punts tens, fa que les que estem començant ho tinguem més difícil. Bé, ara ja no considero que estic començant, perquè ja tinc dues pel·lícules, però és veritat que per a la gent que comença és molt més complicat.

Abans esmentaves que un dels temes que tractes en les teves pel·lícules és el de la dona. En enfocar la teva carrera a Mèxic, és més difícil aconseguir finançament amb un projecte protagonitzat per dones o a les històries de dones se'ls presta menys atenció?

Ha estat difícil trobar finançament en general. Potser tenia a veure amb el fet que la pel·lícula era radicalment feminista, zero homes. Pot ser, però no sé si és al 100% la causa. Ara hi ha molt de cinema documental fet per dones. I les dones al final mirem bastant a les dones perquè és on ens identifiquem. No crec que sigui aquest el problema. Al final el cinema documental continua estant al marge dels fons. No movem grans pressupostos. Quan es treballa en el marge es poden fer coses més boges i lliures. Pots trobar menys traves. Si em donessin cinc milions d'euros per a fer un llargmetratge en un bany on no hi hagués cap home, segurament tindria més problemes. Però com no és el cas.

Quin és el teu següent projecte? Ja tens nou documental en marxa?

Estic començant a escriure una cosa molt molt incipient, una espècie d'híbrid entre documental i ficció. Més a prop de la ficció. No em ve de gust explicar molt perquè és molt incipient. Té a veure amb dones, amb trobades i estaria rodat a Espanya.