Armugán, una de les seves últimes pel·lícules, ha guanyat el premi del jurat i a la millor música al PÖFF Black Nights Festival en Tallin, Estònia. Parlem amb ell d’Armugán, de les seves pel·lícules i d’una manera diferent d’entendre el cinema que mostra una realitat molts cops obviada.

Com va començar el teu interès pel món del cinema?

Fa tants anys que ja ni me’n recordo. Jo soc encara d’aquell temps de programa doble el cap de setmana, del dia de l’espectador els dimecres al Capsa, de la filmoteca a Sarrià o el carrer Princesa de Madrid. Era fascinant viure aquelles emocions en la foscor compartida, en plena atenció, sense mòbils vibrant al voltant. Una estrena de Lynch, de Kubrick, d’Erice o de Carax era un esdeveniment esperat durant mesos i comentat per setmanes.

Què t’atreu del cinema per dedicar-te professionalment com a director?

Jo hi vaig descobrir una eina, un instrument, inclús una arma si vols. Vivia a Mèxic i cooperava amb antropòlegs que anaven a àrees molt remotes del país per atendre les necessitats més bàsiques de diferents pobles originaris. Moltes d’aquelles comunitats tenien interès per expressar-se amb aquests mitjans. Fer política. D’alguna manera era una forma actualitzada del que van fer els grans muralistes mexicans molt al principi del segle XX, explicant la seva història a la gent que no sabia llegir o que parlava llengües prehispàniques. Això també ho vaig viure a l’Índia. Els documentals van ser un element essencial per la independència de l’època colonial. A través de les imatges descobrien estratègies de resistència, identificaven models d’opressió. Fer antropologia visual em va semblar una forma extraordinària de viure i de pensar. Vaig tenir la sort de poder-ho fer sobre el terreny, no en una escola.

Quina és l’espurna que et crida l’atenció en una història per portar-la a la gran pantalla?

Una idea és sempre un esdeveniment. Una festa per un creador. Però també hi ha molts miratges. Falses il·lusions. No sempre s’està preparat per anar a on et vol dur la imaginació, la curiositat. Aleshores recules, i esperes de nou, fins a ser posseït per alguna estranya convicció que et diu que aquella història vol ser teva. Vol conviure amb tu durant un temps. Això passa molt abans que sigui escrita, que existeixi un equip. És un procés fascinant que res té a veure amb un encàrrec professional, amb la voluntat de produir un producte que encaixi en un mercat. Mai em dedicaria al cinema si per mi l’experiència fora aquesta. Si em diguessin què he de fer, a qui ha d’agradar, faria una altra cosa.

El teu últim film Armugán ha guanyat el premi del jurat i millor música al PÖFF Black Nights Festival en Tallin, Estònia. Enhorabona! Fa un temps vam tenir com a convidada en unes jornades destinades a festivals i vam entrevistar a la directora del festival Tiina Lokk-Tramberg. Com ha estat l’experiència a Tallin, un dels festivals de classe A?

Tallin és una ciutat molt vinculada al cinema. Al gran cinema. Allà s’hi va rodar una pel·lícula tan mítica com Stalker. Recentment també una part d’una superproducció com Tenet. El PÖFF és una cita clau de la seva vida cultural. Haver salvat aquest any ha estat molt important per a ells, i m’alegra molt haver-hi contribuït modestament presentant-hi Armugán, que va ser tan ben rebuda! I d’anar-hi físicament, s’ho mereixen. Justament fa poc la Tina ens escrivia dient que enguany s’han batut rècords d’audiència, malgrat tot. Ella és una apassionada del que fa, com tot el seu equip i sobretot el públic. Es mereixien superar aquesta adversitat de la forma com ho han aconseguit.

Com va néixer aquest projecte i què ens vols explicar en aquesta història tan personal d’aquest “acabador”, protagonista que viu a la muntanya, en certa manera apartat de tothom, però al qual es busca en un moment de necessitat?

Armugán és un acompanyador a la mort. La peli va néixer així. Acompanyant a la mort, en aquest cas la del meu pare. Ningú no està preparat per això, però és molt pitjor, per mi, delegar-ho en “professionals”. Avui tot es delega. La vida fa temps que va ser expropiada per convertir-la en una mena de gestió de mals menors. D’anar fent, anar passant, esquivant cops, i no pensar gaire. Molt bé. Tothom té dret a fer-ho i podem ser tan cínics com ens demanin ser per sobreviure, però, segur que volem amagar aquesta part tan importat de la vida? Segur que volem viure amb por a la mort? Aquesta és la pregunta de la qual vaig obtenir una resposta molt clara després de la mort del meu estimat pare. Haver estat present i disponible, obre la possibilitat de poder-ho integrar com una experiència real i valuosa, tot i l’absència. Alguna cosa que queda. Consciència pot ser. Què hi ha més real que la finitud de la vida? Amagar-se’n, amagar-ho col·lectivament pot resultar molt útil per signar hipoteques i mantenir el consum alt, la moral alta, però humanament deixa una buidor profunda.

Creus que és més difícil posicionar el cinema més inclusiu que mostra realitats que normalment el cinema obvia o pitjor, estereotipa donant una idea totalment allunyada de la realitat del que és per exemple la discapacitat?

Intento no utilitzar aquesta paraula, precisament per evitar una lògica capacitista. Jo he intentat parlar de diversitats. Mostrar que els humans som diversos. Sembla una obvietat, però seguim parlant de normals i de subnormals. De normes i categories que creen fronteres que discriminen. Tinc sort d’haver aprés tant fent pel·lícules com Fake orgasm, com Vivir y otras ficciones, o sobretot amb la sèrie Trèvols de 4 fulles, per entendre que la discapacitat real la crea el suposat “normal”, el capacitat, el productiu, quan mira al “diferent”. Això sí que és incapacitant, quan no pots veure que la diversitat és el que ens fa humans. Armugán la protagonitza l’Iñigo Sagastizabal que és un artista fabulós. Ballarí, actor d’una expressivitat única. Realment és un discapacitat per anar en cadira de rodes? Qui té valor d’afirmar-ho després de veure el seu treball a la pel·lícula? Jo no veig discapacitat enlloc.

Per tu què vol dir produir i fer cinema independent? Com es treballa al món de la producció audiovisual independent?

“Independent” és una paraula vana, falsa quan va associada al concepte de producció. Avui qualsevol se la penja amb total legitimitat, ja que va vinculada a una categoria estètica que no pas a una filosofia, un esperit o un pressupost. Independent avui no significa lliure de la necessitat d’agradar, de vendre, d’encaixar en un mercat. Avui per finançar una peli et reclamen un pla de màrqueting, un estudi de públic objectiu. A la majoria de productors, executius de TV etc. els sembla una obvietat. Per mi és del tot aberrant. Sobretot si hi veus la trampa. Els espectadors consumeixen per costum, i fa anys que els alimenten de forma irresponsable amb productes de qualitat més que qüestionable, cada dia més degradants fins a aniquilar tota alternativa. Per això no es pot ser independent. Independent de què? Si vols finançar una peli has de passar pels criteris de les televisions. Aquesta no és la meva opinió, és una dada objectiva i si mirem el que succeeix a altres països que fa anys emeten programes de qualitat a nivell cultural ho podrem confirmar. Si negues a les audiències la possibilitat de pensar perquè exerceixes una funció de control més que d’estímul, i apostes per repetir sempre les mateixes cares, els mateixos acudits, el mateix adoctrinament, elimines espais de reflexió, també de crítica. És un tema per mi molt seriós i lamento la poca contestació que ha despertat l’eliminació total d’espais de promoció real del cinema, diferents als de reproduir gales i premis emmirallats en somnis d’un star system que personalment sento poc connectat amb el futur que més mira cada dia de més a prop.

En alguna entrevista menciones que més que cinema independent fas cinema urgent. Què és per tu aquest cinema urgent?

Doncs és justament això. Retornar al cinema la seva capacitat d’influir en el relat cultural. I no parlo de la ja inestimable aportació de Netflix per acompanyar les soledats contemporànies. Parlo d’aquella capacitat de fer visible tot allò que no vol ser vist. Tantes realitats serien ignorades si algú no les fes visibles escrivint, encarnant-les en històries que passen a formar part del conscient col·lectiu. Jo encara crec en aquesta vocació. Potser pels orígens dels quals et parlava abans. No soc aquí per entretenir ningú. Però tampoc invento res. El que jo avui anomeno cinema urgent fa anys Solanas li deia Cine pobre o Tercer género. Crec important que les generacions digitals coneguin les aportacions d’aquests corrents, que entenguin que el cinema mai ha estat únicament una sola idea, i que sovint, als marges de la indústria hi han crescut aportacions indispensables per entendre què som. Però jo no parlo de teoria, sinó d’una pràctica que justament els pròxims mesos podreu veure a Barcelona en una exposició que recull aquesta trajectòria amb exemples molt concrets.

Explica’ns quin és el recorregut d’ençà que neix un projecte a la part conceptual fins a la recerca del finançament per un dels teus films.

Cada projecte segueix camins molt diferents. Ara mateix estic fent una coproducció internacional del que per a mi és una superproducció, però no descarto que demà torni a recórrer a formes més enginyoses si el que vull explicar no disposa dels suports a priori per fer-ho.

Jo encara defenso formes d’enriquiment més enllà de tot allò que és obvi. Hi han d’altres barems per posar en valor el que fas i el que vals més enllà dels resultats del box office o del que diu una premsa sovint compromesa amb servituds igualment obvies.

La part del finançament deu ser amb la que més problemes et deus trobar, no?

El límit material és sempre un condicionant, però jo mai he volgut acceptar que ho és de forma absoluta. He fet pel·lícules que han estat vistes a escala internacional amb molt poc pressupost. Sovint proposo formes d’intercanvi que ofenen a molts. D’altres en canvi, entenen el posicionament i hi veuen altres formes de gratificar-se participant en produccions col·laboratives, i tanmateix, sovint pels resultats els acaba compensant. Inclús de vegades també els diners arriben. En algun moment hauríem de traslladar aquesta pregunta a qui té la responsabilitat de legislar, de facilitar els recursos per a la producció d’obres diverses amb capacitat d’aportar altres valors dels ja consagrats per l’entreteniment, en especial ara que les series ja fa meravellosament aquesta funció amb la seva eterna promesa d’eternitat, hores i hores garantides d’entreteniment. Hi ha d’haver alguna cosa més enllà, alguna alternativa per respectar la diversitat. Alguna altra funció per aquest mitjà poderós i tan contemporani. Jo defenso que sí i que és essencial que existeixi. I és urgent.

Un cop acabat el film, quins són els canals de distribució d’un film independent?

La promoció en festivals, la distribució si aconsegueix que alguna distribuïdora internacional estigui interessada. Mira que ja descarto d’entrada la distribució nacional. Avui sabem que les pel·lícules es veuran regalant-les a les plataformes, una mica seguint el model de Spotify i si ets músic, saps de què et parlo. Les plataformes, però han estat audaces proposant reinvertir part dels seus beneficis en producció pròpia, ells que saben el que el públic vol. Molt legítim, però, de nou, destinat a una mateixa idea del que la gent necessita veure. Qui s’ocupa d’obligar a les grans operadores de telecomunicacions a revertir el tràfic dedicat al consum de continguts a la  xarxa en la protecció del teixit cultural, i la seva diversitat? Potser algun dia pensem que existeixen persones que valoren d’altres continguts i no per menys són menys importants.

Una via per exemple són els festivals, però com saber quins festivals són els adequats per aquesta mena de pel·lícules?

Amb l’experiència i veient el què programen, però ja t’aviso que si no coneixes els programadors, la teva pel·lícula no la veuran. Em sap molt de greu veure a joves invertint xifres molt considerables en fees de festivals que no tenen la capacitat per veure tot el que els hi arriba. És un negoci força qüestionable des del meu punt de vista.

I des d’allà com s’arriba a l’estrena a sales?

No s’hi arriba. Ja no queden gairebé sales i les poques que queden, dos o tres a una ciutat com Barcelona!, poden tenir una programació fabulosa de pelis molt rellevants a nivell mundial perquè aquestes pel·lícules tan fantàstiques fetes a l’Iran o a Taiwan o Argentina, per exemple, d’un cinema arriscat i minoritari, tampoc troben sales per exhibir-se i petites distribuïdores s’ocupen de la seva comercialització a Europa. La competència és ferotge, les sales no poden amb els lloguers de les ciutats i la manca de protecció les redueix dia a dia. El públic finalment accepta el consum personal, a casa, i d’una oferta brutal a preus molt assequibles. La meva propera pel·lícula en estrenar-se no serà Armugán, sinó Ens queda la nit i ho farà no en un cinema sinó en un museu.

Quan podrem veure Armugán als cinemes a Barcelona?

A la primavera, a la tardor, mai...aquesta és la realitat. Malgrat aquesta incertesa, els que hem viscut sempre amb la maleta feta, sabem que seguirem escrivint i produint i que el valor de resistir, d’aportar quelcom valuós prou fort per resistir temps inspirant debats necessaris i acompanyant el pensament, sabem que seguirem malgrat tot endavant. Qui parla de rendir-se?