Diversos casos sobre la delicada tasca de deixar o no deixar dur a terme rodatges a espais protegits, els ponents han exposat diversos casos d'èxit: Olivier-René Veillon, director de la Film Commission Ile-de-France, zona que rep 6 milions de turistes anuals, explicava el cas del Palau de Versalles, que acull les produccions amb interès, ja que són una font econòmica important per a la conservació. Ells s'impliquen des de la pre-producció amb reunions entre l'equip tècnic, els treballadors i els historiadors. Les zones més fràgils del palau, així com les corresponents al rei Lluís XIV generalment no es poden reservar o, com a molt, només 1 dia de filmació. El film Maria Antonieta, de Sofia Coppola, és un exemple d'aquesta col·laboració.

Harvey Edgington, cap de filmacions i localitzacions de la National Trust Film Unit (UK), va exposar que ells procuren minimitzar el risc de rodar a espais protegits coordinant una supervisió prèvia a la preproducció, durant el rodatge per si hi ha imprevists i també una vegada acabat per cumplir amb els requisits de neteja específics que necessiti l'espai utilitzat. Un exemple exitós per a ells ha estat la pel·licula Malefica, de la qual s'ha fet una ruta cinematogràfica per a nens que ha funcionat molt bé entre el públic anglès. 

El Parc Güell a Barcelona és, en canvi, un cas d'espai protegit amb moltíssima afluència turística que ha hagut de restringir el seu accés, tant als visitants, com als rodatges, limitant l'horari de filmació de 6 a 10h i prohibint l'accés a vehicles rodats.

Per últim, dos casos on el resultat d'una estratègia de màrqueting de territori ha estat òptima gràcies a la col·laboració amb la indústria audiovisual: l'experiència de Nova Zelanda al permetre rodar en espais protegits a la producció de El Senyor dels Anells i, Aaron Wodin-Schwartz va explicar des de Discover America i Brand USA, la pel·lícula que han realitzat per a donar a conèixer els parcs naturals d'Estats Units.