Steve McCurry i tu us vau conèixer fa ja uns quants anys i, de fet, amb ell vas fer el teu primer treball com a cineasta. Pots explicar-nos com va sorgir aquesta primera trobada.

Ens vam conèixer a l'Índia en 2001 i vaig fer un primer minidocumental amb ell. D'aquí va néixer una amistat que hem mantingut durant tot aquest temps. Ens vèiem de tant en tant, una vegada a París, una altra en Nova York, una altra a Barcelona. Aquest vincle mai va desaparèixer. Fa set anys em vaig preguntar, com a director de cinema, com una sola persona és capaç de comptar tant amb una sola imatge. Perquè nosaltres rodem molt, 25 imatges per segon i tenim una caixa d'eines molt àmplia per a contar històries. Però el fotògraf té la seva càmera i la seva mirada. I només amb això és capaç d'explicar en una sola imatge, en un sol fotograma, tot el sofriment o tota l'esperança d'un poble. Per exemple, en el cas dels refugiats i de la seva imatge més famosa. I té moltes més imatges, no sols aquesta. Això em va fascinar. Un matí vaig trucar a Steve i li vaig dir: "Escolta, fem una pel·lícula". I em va dir: "sí, vinga". Una setmana després estàvem rodant a Àsia.

Steve McCurry no és molt donat a parlar de si mateix. Et va costar guanyar-te la confiança del fotògraf perquè s'obrís en aquest documental?

És una persona discreta, alguns diuen que fins i tot reservada. Perquè deixa, com molts artistes, que el seu treball parli per ell i prefereix estar darrere de la càmera. La gran sort que hem tingut és l'accés. Va acceptar fer aquesta pel·lícula perquè hi havia una confiança mútua. Molta gent va intentar fer una pel·lícula sobre Steve McCurry i sempre va dir que no. I a mi em va dir que sí.

Va ser un rodatge llarg, per sort, perquè en aquests cinc anys de rodatge per tot el planeta, hem après cadascun a respectar el seu espai i, sobretot, a deixar-li treballar i ser testimonis de la seva realitat, de com troba una imatge, o de com a vegades una imatge li troba, li apel·la o li crida. I de veure el seu procés creatiu, que molt poca gent ha vist. I d'entendre que està basat en l'empatia, en l'interès a explicar la història dels altres. Que a vegades és una història molt més gran que només una imatge o una mirada, sinó que és una finestra a l'ànima, que explica històries globals, que explica històries de com som com a espècie, com ens relacionem, les nostres contradiccions. I d'aquí, també el títol: la cerca del color. El color sent, al meu entendre, una metàfora de la diversitat. Crec que és una pel·lícula molt actual en el sentit que, tota aquesta gran paleta de colors que som, és una riquesa. La diferència és una riquesa. I és un bon moment per a recordar-nos que som tots part de la mateixa espècie, estem tots en una gran nau que gira, que va movent-se en l'espai i que hem d'acceptar-nos i respectar-nos i això em sembla molt important.

En els teus documentals, mires més enllà del teu entorn. La sorra de la platja et porta a Sand Wars, la roba que portes i on està feta a Freightened. En certa manera és semblant al que fa Steve McCurry amb les seves fotos.

Fa 30 anys això de ser ecologista era una decisió basada en informació. Ara, crec que no tenim elecció. Som tots ecologistes i això és una bona notícia. Tots hem entès que hem d'actuar, cadascun a la nostra escala, hem d'informar-nos i saber que aquest planeta és molt petit, que hem de cuidar-lo per a cuidar-nos a nosaltres i a les persones que venen després.

No ens queda un altre planeta per a substituir-lo.

Alguns pensen que sí.

Vas estar cinc anys rodant, com has comentat, quina ha estat la principal dificultat amb la qual t'has trobat a l'hora de retratar al personatge?

A part de les dificultats inherents a rodar una pel·lícula, com la logística, el treball en si d'artesania, del viatge, de rodar, de muntar,...Realment, no moltes. Més aviat reptes. El repte d'entendre com treballa un fotògraf solitari i, sobretot, deixar-li i respectar el seu espai per al benefici de la pel·lícula, per poder ser testimoni d'aquestes imatges que apareixen. En la pel·lícula de fet, tenim moments molt interessants on no passa res. Steve va caminant pel carrer i de sobte, van sortint històries, imatges, una mirada que explica molt. I això era bàsicament rodar molt i rodar quan no passa res per si passa alguna cosa. I a vegades passa alguna cosa i és una meravella. Que una càmera sigui capaç de ser testimoni de la realitat, del naixement d'una fotografia que pot ser icònica i de totes les històries que hi ha darrere. I també ser testimoni d'aquest acostament i tota aquesta connexió que ell té, que és també la imatge global de la seva obra, que estem tots connectats. Ell ho aplica quan surt al carrer amb la seva càmera. Entra en aquest moment meditatiu, com ell diu, en el qual tot encaixa i en el qual tens l'energia del lloc o d'una persona que t'ofereix una mirada quan aixeques la càmera. És meravellós veure aquesta connexió no verbal, gairebé Bluetooth entre dues persones, encara que sigui per una fracció de segon. Perquè hi ha molta generositat i molt respecte.

El fotògraf ha de ser invisible i vosaltres també heu de ser invisibles per a no interferir en el seu treball. Com aconsegueixes aquest distanciament, però al mateix temps la proximitat?

Aquest rodatge va ser per sort llarg, perquè vam poder aprendre a ballar junts o a ballar al voltant d'ell, més ben dit. Sense molestar-lo, sense estar en el lloc equivocat quan passa alguna cosa i, sobretot, a no intentar reproduir el seu treball. El cerca imatges que expliquen una història i jo busco explicar la seva història. No utilitzem els mateixos codis ni de llum ni de color. Es va crear una espècie de família després de tant de temps viatjant junts a tants llocs. No hem de parlar perquè sabem entendre en quin moment està l'altre. I sabem apuntar la càmera on ha d'estar. I això és un estil de rodatge molt interessant.

T'ha ajudat o ha canviat d'alguna manera l'estil de fer fotografies de Steve McCurry a tu mateix com a cineasta?
No el seu estil de fotografiar, sinó la seva disciplina. Això sí que ens ha canviat a tot l'equip. És una persona que és capaç, després d'un llarg dia de rodatge de 15 hores, de continuar tirant. Estàs cansat, vols anar-te'n a l'hotel, dutxar-te i relaxar-te. Però ell no para. Les seves piles mai s'acaben. I això ho hem après d'ell. La puntualitat, la disciplina. El gran secret d'aquestes històries contades que poden arribar a tanta gent és el treball dur. I hi ha també una cosa que ell repeteix molt que és: la vida és curta. És com un mantra. Jo crec que ens ha impregnat a tots aquesta idea que, si volem fer alguna cosa, ho hem de fer ara i el moment present és el més important, perquè el demà no sabem de què està fet.

Steve McCurry és mundialment conegut per la foto de la nena afganesa, però no t'has centrat en això, la qual cosa sempre es destaca de la seva obra. Com et vas plantejar a l'hora de muntar el documental el fil conductor?

Les ombres d'imatges icòniques amb el temps es tendeixen a allargar i a eclipsar tota una obra. I fer el documental de la noia afganesa no m'interessava. Aquest justament és el documental anti noia afganesa, és un documental sobre el creador d'imatges, el comptador d'històries. I crec que aquest documental és molt rellevant, sobretot avui dia, perquè Steve té una vida admirable, té una mirada molt interessant que ens dona una finestra privilegiada per a entendre com som com a espècie i no pots limitar això a una sola imatge.

A l'hora de muntar un documental com aquest, a quines dificultats t'has enfrontat?

El documental l'escrius abans d'arribar a rodar, durant i quan acabes el rodatge tornes a mirar tot el que tens, en aquest cas 400 hores de material rodat en cinc anys en tots els continents. T'asseus, visiones i va apareixent la història, la vas escrivint i vas muntant. I òbviament, la primera versió és inaguantable (riures). Vas muntant versions fins que el dia que prems el play i la història et toca l'ànima, la fibra i t'emociona. I, sobretot, quan la història és fidel a la realitat. És òbviament subjectiva, perquè l'objectivitat no existeix, sobretot en documental creatiu, perquè passa a través de la mirada d'un director, d'un director de fotografia, d'un muntador, etc...però jo crec que és fidel al personatge, a la seva vida i al valor de la seva obra.

Heu rodat alguna part del documental a Barcelona, no?

Comencem el rodatge a Àsia, però just després rodem a Barcelona una sèrie d'entrevistes amb Steve que són l'eix principal de la pel·lícula, és una ciutat que a Steve li encanta.

Vius aquí a Barcelona des de fa molts anys. Què t'ha aportat la ciutat?

M'ha aportat una casa, una família i un lloc on em trobo, a casa. Després d'haver viatjat i viscut en diversos països, visc aquí des de fa 24 anys i la meva casa està aquí. Si em pregunten si soc francès, els dic que soc d'origen francès (riures), perquè ja soc d'aquí, he abraçat a la ciutat, la llum, però també a la gent, la seva cultura, la seva història, la respecto i m'encanta.