El vostre festival defensa el cinema i la cultura lliure. Què és i com es diferencia d’altres festivals?

Va néixer el 2010 en un context molt marcat per la llei Sinde, la criminalització de la descàrrega i tot el que és digital. Les persones que estem darrere el festival venim de diferents disciplines amb un pes molt important, sigui professional o no professionalment, a l’audiovisual i el cinema. En aquell moment volíem posar sobre la taula si hi havia gent al món de l’audiovisual que treballava amb eines que facilitaven la vida de les obres dins l’espai digital. Dic facilitar perquè vivíem en una concepció de la societat occidental del segle XX amb unes lleis de protecció de drets d’autor molt restrictives. El món físic funcionava amb accés previ pagament a una sala de cinema i amb unes despeses que quan arriba el món digital s’han de replantejar. Teníem la sensació que no tothom del sector feia l’esforç necessari en replantejar-ho amb l’agilitat que anava la societat respecte a les possibilitats tecnològiques que teníem a les nostres mans. Per tant, es produïen unes disfuncions que acabaven criminalitzant a la persona que té a casa una tecnologia que li permet fer coses que simplement a altres persones que tenen un negoci no els hi va bé. Pensàvem que s’havia d’accelerar aquest debat.

Després, en el nostre festival sempre hi ha hagut, i esperem que continuï així i quan no sigui deixarem de fer-ho, un component polític. Entenent política com a quotidià i com a posicionament de per què volem fer cinema, com el volem fer i amb qui. Però també, un component de reivindicació, de quin és el sentit que tenen els diners públics que van cap al cinema o l’audiovisual. Quina és la pedagogia que la societat hauria de fer sobre per què serveix. Té moltes més funcions més enllà de la tradicional d’oci, que està molt bé que existeixi. Però hi ha molta gent que professionalment i no professionalment utilitza el cinema i l’audiovisual per moltes altres coses. Fem el nostre festival per acollir tots aquests projectes, de diversitat d’ús i vivència del cine i l’audiovisual perquè no trobàvem això en molts altres festivals. Com diu el paraigua sota el que nosaltres estem, que és el de l’economia social, solidària i cooperativa, intentem que el nostre festival no perdi mai la visió que les persones estan al centre. I això vol dir fer reflexions des de l’àmbit industrial, artístic i pedagògic, però sempre posant a les persones primer i no només els diners o la quantitat de públic que a vegades sembla que obsessiona a la nostra societat.

Creus que el públic en general coneix els avantatges que ofereix el model Creative Commons i realment ho veuen com una alternativa al model establert?

En realitat, nosaltres no hem intentat fer mai proselitisme del Creative Commons perquè al final és una eina. Vam començar amb ella perquè era la llicència alternativa al copyright més estandarditzada i ja legal a l’estat espanyol i a molts altres països. I el nom el van posar per dir: comencem fent una reflexió des de les eines i les possibilitats i no des de la filosofia o el concepte. De fet, el món de la cultura lliure és molt previ a l’aparició de Creative Commons. Vam potenciar aquest debat des del pragmatisme, debatent realment sobre les possibilitats que tenim des del digital i com això afecta l’àmbit del no digital, a aquests dos mons que estan en diàleg. Per això, quan hi ha gent que ens recrimina que l’eina no funciona per tothom (no tenim cap mena de vinculació amb l’ONG Creative Commons), els responem que evidentment cadascú ha de conèixer les eines i decidir si les vol utilitzar o no. Fa deu anys era un moment de molta curiositat per les eines i com podien ajudar-te, no tant a moure millor el teu treball al digital, sinó a qüestionar-te com vols fer-ho i quines llibertats vols donar-l’hi, quina vida vols que tingui dins de l’àmbit digital. Les eines ens ajudaven a fer això, però deu anys després hem vist que falta moltíssima pedagogia. No tothom coneix les possibilitats i evidentment no tothom vol utilitzar-les i és totalment lícit. No volem forçar a ningú ni parlar del que és millor o pitjor. El que si ens sap greu, és que no hi hagi un debat pel simple fet que les coses siguin així. Sempre hem lluitat contra això. Les coses s’han fet d’una determinada manera durant molt temps i cada dia hem de qüestionar-nos qui surt guanyant i perdent i si podem tenir alguna cosa a dir. Tampoc ens obsessiona si l’eina en si és més o menys coneguda sempre que hi hagi una actitud. Hi ha molta gent que participa en el nostre festival que no fa servir Creative Commons però té una actitud de repensar, innovar, proposar, sempre amb una certa consciència ètica de per què estàs fent les coses i com les estàs fent.

Forma part d’aquesta pedagogia també incloure aquest any el Workshop: Autoproducció i distribució online a l’era digital?

Sí, intentem ser sempre un festival rar i de rareses, no perquè vulguem ser els outsiders o freaks sinó perquè deliberadament, no volem ser un festival només d’entrar a una sala veure una pel·lícula i marxar. Al contrari, creiem que el bonic que té el cinema és que és una experiència col·lectiva. Per això fem un festival físic i no un festival online que al principi se’ns deia que tenia més sentit. Continuem creient que és important aquesta experiència col·lectiva i compartida i que el que enriqueix una projecció és tot el que no és la mateixa projecció, a part que aquesta sigui bona i agradi. Sempre fem col·loquis amb algú de l’equip o els protagonistes, que ho fa tothom, però intentem anar més enllà. I aquests formats tipus workshop, tallers vivencials o hibridacions de diferents disciplines, més a prop de la performance i actuació en directe que del treball gravat o pregravat, és el que ens dóna vida i ens obra els marges i horitzons a fer un festival més proper al festival de cultura i no exclusivament al de cinema.

Creus que aquests formats híbrids atreuen més al públic que una projecció estàndard?

No sé si atreuen més o menys. Fa 10 anys érem més ingenus pensant que internet no tindria mai límits i t’adones que no és ben bé així. Sempre hi ha intermediaris i gent que demana la seva quota per poder manejar el negoci. Internet hauria de ser una eina lliure i neutre però hi ha constants voluntats que no ho sigui per interessos privats. Ens adonem que aquests aprenentatges també es tradueixen una mica en quina relació hem tingut amb la nostra audiència o la gent que participa en el festival. Fa uns anys vam començar una col·laboració amb el MACBA i el CCCB, equipaments consolidats de la ciutat, per poder com deia Pierre Bordieu, “enclasar” algunes pel·lícules o poder oferir simplement una projecció en pantalla gran i de qualitat a algunes obres que no arribaven al circuit de cinema, no perquè no tinguin qualitat sinó perquè hi ha una sobreproducció infinitament superior a la capacitat que tenen les sales i circuits de distribució i exhibició. Oferir aquesta escletxa era en principi el leitmotiv del festival. Anys més tard, ens hem adonat, també altres festivals, que el que més agrada o atreu és aquesta vivència estranya, l’experiència ja no només d’una pel·lícula que pots veure a qualsevol cinema sinó del format que tens la sensació que és únic, que està passant aquell dia i poc més. Però també hi ha una saturació a escala de ciutat i d’espectador molt gran. Moltíssimes activitats es concentren els mateixos caps de setmana com grans festivals de música, que generalment desertitzen aquells dies perquè ningú vol competir quant a públic, premsa o espais de visibilitat. Limita molt els calendaris. Ens trepitgem propostes molt similars. Per posar un exemple, ens trena el cor que als mateixos dies del nostre festival s’està produint La Mostra de Films de Dones, que és un festival que estimem amb bogeria perquè tenim molt bona relació o el Fire! El nostre camí va més pel decreixement com a festival que no per augmentar o buscar més interès en les projeccions. És a dir, intentar cuidar que tinguin més qualitat les projeccions, si cal fent menys coses. No créixer que és la tendència natural de tothom. El festival el fem sempre travessat per les vivències personals dels que el fem i ara mateix ho estem vivint així. Crec que necessitem un punt de pausa i de poder reflexionar per què hi ha tantes coses a la ciutat i quin sentit té que tants que som iguals entre nosaltres coincidim al mateix temps.

Aquest any dediqueu la vostra programació a la llibertat d’expressió i us he aliat amb No Callarem, per què aquesta elecció?

El festival es fa sota el paraigua de la cultura lliure. Barcelona és una de les ciutats del món a on més es produeix. Cada cop hi ha més gent que es planteja com distribuir o exhibir la seva pel·lícula a partir del moment que estigui online. Nosaltres obrim convocatòria quatre mesos abans i rebem entre 60 i 100 obres i d’aquí fem la tria. Aquest any, com estem patint repressions en molts àmbits, especialment en la llibertat d’expressió, vam considerar que posaríem tota l’energia a donar espai a això i ho vam fer col·laborant amb el CCCB i No Callarem en el marc del dia Orwell, fent una projecció d’un documental sobre el tema de la censura a Espanya, no ara, sinó històricament. Al final, a nosaltres com a festival, ens mou això: posar debats sobre la taula i intentar recolzar que vagi a una altra esfera. Aquest any hem obtingut una certa incidència política directament per aconseguir certs compromisos, fent seure a artistes en situació de repressió amb polítics. Si el festival pot ajudar a fer que això passi, millor. No ens mou veure una pel·lícula i ja està, si no tot el que es genera a partir d’aquesta pel·lícula. Per això tenim moltes obres del món activista, de gent que fa cinema amb actitud d’incidir en la societat.

També heu fet el debat “El rodar se va acabar?, repensant l’audiovisual localment”. Quines problemàtiques creieu que enfronten les produccions locals i com poden aprofitar eines com el Creative Commons?

El debat va molt més enllà del Creative Commons. Volíem asseure a persones que treballessin a l’Ajuntament de Barcelona des de l’àmbit municipal amb productores petites, mitjanes o mitjanes grans i que hi hagués uns punts més de coneixement de com es produeix, de quines dificultats hi ha, quines possibilitats, quines ajudes, quin marc i què més es podria fer més enllà del que s’està fent. Deliberadament posaven el focus en l’àmbit municipal i no en la Generalitat o el ministeri, perquè sempre hi ha hagut aquesta regla no escrita que l’ajuntament no produeix, que ho fa la Generalitat. Encara no hem trobat el document ni cap taula de pedra escrita que digui que això és així. Especialment, si obrim el debat a què vol dir produir i què vol dir cinema i audiovisual. Si ens quedem només amb un tipus de producció d’indústria que té uns canals que coneixem, i que són insuficients, potser era així. Però no si l’obrim a altres camps com l’educació, la mediació social, la pedagogia, a on també hi ha cinema i audiovisual. No només la producció d’indústria és cinema i audiovisual, igual que no només la sala de cine és cine. Hem d’entrar al segle XXI i fer més complex el debat. L’àmbit municipal té un paper molt important a jugar, més enllà del que fa ara. Com a festival hem tingut sempre la voluntat de ser un pont sobre dues aigües, buscant el traspàs entre el món de la indústria establerta i el món dels que no es reconeixen o encaixen en aquesta, i que sincerament creiem que són la gran majoria de gent que viu i es dedica a l’audiovisual i el cinema o si més no utilitzen aquestes eines. Tot això ve d’una reflexió que vam iniciar fa dos anys sobre què vol dir el retorn social al cinema i com podem mesurar-ho. És un concepte que l’administració pública hauria de gravar amb foc a cada euro que atorga a un projecte. Reflexionem sobre quin és el retorn social d’aquests projectes. No estem parlant d’un unicorn rosa, sinó d’un concepte que hauríem de poder parametritzar i mesurar. I això encara avui dia no s’està fent o no s’està fent tot el que s’hauria de fer.

Quin resultat va tenir el debat?

Plantejàvem el debat des de la importància de fer-ho a mig termini i de forma constructiva sobre com poder crear nous escenaris de col·laboració diners públics-diners privats o del tipus que sigui per produir més, millor i més àmpliament. Però ens quedem amb l’urgent, l’ara. La reclamació més directa, que és necessària i s’ha de fer, és treure rendibilitat del que ja s’està fent. El cinema i l’audiovisual, especialment quan es mira des d’un prisma de suport públic, s’ha de prendre molt més seriosament el que vol dir el retorn social i la responsabilitat social que té. Sempre parlo de les dues cares de la moneda, una els diners públics que poden anar a una pel·lícula però l’altra ha de ser el retorn que ha de tenir per la societat. Hem d’entrar al segle XXI, més enllà d’audiències i números, de temàtiques de la pel·lícula justificant-les com a retorn. Com pot ser que hi hagi obres que encara que estiguin fetes amb la lògica més estrictament comercial, tenint suport públic, després no entrin en circuits educatius o no puguin entrar en usos no lucratius o de reutilització sense que vagin en prejudici exclusivament del circuit comercial pel qual han estat dissenyats? Això no pot ser que encara passi.

Per nosaltres l’audiovisual i el cinema són els que poden fer aquesta transversalitat. Hem de veure molt més enllà de la disciplina artística. Accedim a gran part del coneixement com a societat a través de l’audiovisual. Forma part de la nostra vida quotidiana. No trobem sentit a ficar en un calaix les pel·lícules com a cine i en un altre calaix tot el que són xarxes socials o audiovisual. Al final hi ha una cultura audiovisual que hem de poder reforçar molt més des de la pedagogia i les escoles. I que hem de poder exercir en el quotidià i ser sobirans sobre quins tipus de cultura audiovisual volem. L’audiovisual és una de les eines imprescindibles que tenim, com parlar o escoltar. Avui en dia l’hauríem de considerar quasi com un sentit del cos. I aquesta potència que té de ser transversal i unir parts diferents, dóna la sensació moltes vegades que no interessa a alguns sectors, precisament els que ja tenen una manera de funcionar. Es bloqueja perquè pot reequilibrar pesos d’importància, reassignar rols i això a molta gent no l’interessa perquè podria perdre aquesta quota de poder, m’imagino. Però al final, qui ha de decidir perquè serveix l’audiovisual? Una productora o dos només? Un polític? Qui volem que prengui decisions? I més si ho mirem des del prisma de l’administració pública, perquè els diners privats són privats i tenen els seus criteris propis, pots estar d’acord o no, però els diners públics són de tots i aquesta reflexió ha de ser per tant pública i col·lectiva. Avui en dia que em demostrin quina és la indústria privada que se sustenta sense cap suport públic. Igual no rep diners directament però hi ha altres tipus de suport més enllà de la subvenció. Aquest debat que no existeix, s’ha d’obrir. És imprescindible.

Creus que hi ha projectes educatius interessants a la ciutat relacionats amb l’audiovisual?

I tant. A la ciutat i a altres llocs i països, i molt més hauria d’haver-hi. Experiències com Cinema en curs que és inqüestionable tota la feina que fan entitats de pedagogia audiovisual o els mateixos Drac Màgic que organitzen la Mostra de film de dones com A Bao A Qu, Teleduca, fundació Quepo, Càmeres i Acció i un llarg etcètera, i axò ens reafirma en el concepte "d'esquiar fora pista". Durant molts anys ens han dit que s’esquia d’una manera determinada i en unes pistes que són d’una forma determinada. Però el drama és que la gran majoria de la gent que vols treballar amb l'audiovisual i el cinema necessita esquiar fora pistes, potser no voldria però ho fa. Perquè el que vol és esquiar i tirar-se muntanya avall. I a la pista no queb tothom. Està dissenyada perquè esquiïn els que podien fer cinema i audiovisual abans. I a més la pista està pensada amb unes normes i ara la gent vol esquiar de moltes altres maneres per altres funcions. Alguna gent per recrear-se, altres perquè volen arribar abans...és una metàfora simple però fa veure que si perdem de vista que hi ha més fora pista que pista, estem fent un debat incomplet. Estem deixant fora el s. XXI. Tota aquesta gent són productores, associacions, entitats o fundacions que tenen l’audiovisual al centre. Ens resistim a pensar que no es pot considerar cine o audiovisual i no els podem considerar de tu a tu amb una productora més tradicional.

Després d’aquesta edició, quins reptes teniu present per la següent?

Primer celebrar que fem 10 anys. Després ja ens plantejarem si hi ha continuïtat o no. Ens agradaria molt que fos una edició que tingui sentit i sigui real. Evidentment, haurem de fer un mínim de retrospectiva, no tant de celebrar què s’ha aconseguit sinó al contrari de socialitzar i compartir el coneixement adquirit. Mostrar a on estan ara les expectatives d'aquells feliços i innocents anys 2000, i destacar les coses que ni ens imaginàvem que passarien, i que sí han passat. Amb una certa, no sé si preocupació, però sí voluntat de posar sobre la taula el decreixement o el plantejament conscient i ètic com a mínim a escala ciutat, de si és precís i necessari que continuem en aquesta deriva de cada vegada més i més gran, tothom. Com a mínim nosaltres, no ho sentim així. Els festivals si no ens fem humans, no tenim raó de ser, si no som com són les persones i el context que viuen, ens transformem en un mecanisme de mercat i nosaltres no estem interessats en això. Voldríem poder ajudar a donar visibilitat al fora pista, a la gent que no se sent representada o no queb en aquest mercat però té la necessitat i voluntat de continuar treballant. Voldríem ser aquest espai de pont.

El debat per tant l’hem de plantejar amb tothom, si no estem sent injustos a la diversitat que crec que hi ha a la societat i en concret al cinema i l’audiovisual. Que hi hagi gent que estigui fent cinema i audiovisual, encara que no duri 90 minuts, encara que no tingui presentació, nus i desenllaç ni estigui pensat per veure’s en pantalla gran sinó en un mòbil, i que no se’ls incorpori al debat o pitjor encara que doni la sensació que hi ha gent que no vol abraçar aquesta diversitat real per proteccionisme d’un cert circuit, em sembla com a mínim denunciable. És irresponsable que no siguem capaços de fer veure que el debat ha de ser molt més ampli, ha d'abraçar molt més agents i ser més real, ens ho mereixem com a societat.