Per la gent que no conegui Maya Deren, qui era i per què creus que és important recuperar la seva figura?

És una figura fonamental i icònica de cinema experimental de segle XX, que comença als anys 40. Té una obra molt particular. Han dit que era ballarina, poeta i molt més. Fins i tot, que va ser la pionera del cinema experimental independent als Estats Units.

Com vas arribar a Maya Deren?

A la carrera, fa molts anys. A una assignatura que es deia Art i Cultura de Masses. Recordo que el professor ens va posar Meshes of the Afternoon (1943) i va ser una sorpresa. Veníem de veure precisament Un Chien Andalou de Buñuel que tenies aquesta imatge de pel·lícula onírica, avantguardista. I va ser això, de casualitat, en una assignatura, no sé de què estàvem parlant, perquè no va posar més pel·lícules d'ella, però va ser un fil del que estirar i vaig començar a veure tota la seva filmografia.

I per què vau decidir fer aquesta exposició al Museu Etnològic i de les Cultures del Món?

A part de ser una figura que sempre m'ha interessat. La part de les seves experiències a Haití era per mi més coneguda. Per casualitat, fa molts anys van fer una exposició molt petita a Suïssa i vaig pensar que la Maya Deren ens encaixaria com aquesta figura de cinema experimental, però que també aquestes experiències a Haití ens podria donar per analitzar-les i exposar-les i per obrir aquest espai poètic. I també obrir-les a altres veus contemporànies, com és el cas de l’escriptora haitiana-americana Edwidge Danticat o de Gboyega Kolawole, professor de folklore i literatura comparada a la Universitat d'Abuja a Nigèria. Cal destacar també aquest caràcter ritualista que ella li dona al moviment.

Era una pionera del moviment d’avantguardes. Creus que les dones van poder experimentar més per estar precisament en els marges del cinema?

És veritat que quan penses en cinema paradigmàtic ja et venen al cap noms d’homes. A més, Buñuel també té un cinema que, fins i tot, Un Chien Andalou té una estructura bastant convencional. Però hi ha moltes dones al cinema experimental. Potser sí, els marges en general et donen més possibilitats d'experimentar i provar. 

Els homes fan les coses immediatament i les dones van com generant, fent una analogia amb l'embaràs. És a dir, una cosa que va gestant-se i que va transformant-se. Trobo que és un concepte molt bonic per fer aquesta reflexió:  “Jo faig unes pel·lícules com a dona que sóc”. Amb aquesta cosa de transformació que tenien les seves pel·lícules, d’unes imatges que es transformen en altres. Trobo que també té a veure amb aquest tarannà i estar als marges també et permet fer servir llenguatges diferents.

La dansa va ser també molt important per ella. De fet, va ser pionera del coreocinema.

Sí. Ja va tenir vinculació amb la dansa anteriorment, perquè l'any 41 fa de secretària amb la ballarina i coreògrafa Katherine Dunham en la gira de Cabin in the Sky. Va fer tota la gira i es va sentir fascinada pel so del tambor, que després va recuperar a Haití. Això la va portar a Haití, de fet. I el moviment. La Dunham deia que tenia condicions per la dansa, fins i tot, i que se li n’anava el peu quan sentia un tambor. Per tant, ella mateixa també tenia aquesta voluntat, aquest desig de poder moure's. Després ho va passar a la càmera. Han anomenat al seu cinema cinetrance. Aquesta cosa de la càmera que es mou amb el ballarí. No és una cosa estàtica, sinó que també forma part del moviment. És una mirada molt particular que té a veure amb el moviment i amb el seu interès per la dansa i amb aquest caràcter ritualista, una altra vegada, del moviment.

Com va néixer aquest interès per Haití?

La Dunham a part de ballarina, també era antropòloga i va fer uns estudis al Carib de danses. I havia publicat després un llibre. Maya Deren va tenir influència d'aquestes pel·lícules i d'aquest material que la Dunham tenia al seu arxiu i també de l’antropòloga Margaret Mead i del seu marit, Gregory Bateson, antropòleg i biòleg. Va veure el seu treball de camp fílmic antropològic a Bali i la va fascinar. Els moviments, les pel·lícules. Per tant, tota aquesta barreja i el so del tambor i la dansa la va portar cap a Haití.

Què podrem veure a l’exposició Maya Deren, una cadència en imatges?

Hem intentat fer una aproximació visual a la Maya Deren. El que trobaran són algunes pel·lícules seves projectades, altres amb uns fotogrames seleccionats. Hi ha hagut una selecció d'uns fotogrames concrets. Tot té un mateix relat. I després a la part final, hi ha llibres, text, cites i altres veus.

Creus que, per interessar-se pels rituals haitians i el vudú, malentès als Estats Units, la va perjudicar a l'hora que la seva obra es conegués?

No la va perjudicar. Fins i tot, quan van anar a Haití van aprendre ella i el seu marit, en Teiji Ito, que també era músic i compositor, a tocar el tambor i després van portar la música a Nova York. Feien festes amb música haitiana.

I el seu llibre Divine Horsemen: The Living Gods of Haiti va tenir molt èxit. Sí que és veritat, que és un llibre que té un caràcter molt poètic i personal, però té un fonament. És a dir, es va documentar des de la perspectiva antropològica. Ha estat també traduït a altres idiomes. No està en castellà, però a Itàlia, Alemanya, ha tingut recorregut i es va tornar a editar. El seu editor, Joseph Campbell, a la segona edició, defensa molt la seva metodologia particular, però és un llibre que va tenir èxit i no la va perjudicar.

A la seva època va ser molt coneguda. Fins i tot, va ser la primera dona a guanyar el premi al festival de Cannes amb Meshes of the Afternoon. Realment és encara més curiós que la seva figura hagi desaparegut, tenint tant d'èxit. 

Totalment. Potser té a veure amb el fet que va morir molt jove. Potser no. També era dona i això influeix. Per The Very Eye of Night (1958), que era un projecte molt important, li va costar molt aconseguir diners. Estava sempre lluitant. I aquesta defensa que feia, de fer classes a les universitats per explicar el seu cinema. Hi havia una voluntat que la gent veiés les pel·lícules, i algunes inconcluses, com Medusa (1949) també, que va ser un exercici que va fer amb alumnes i que no va acabar. Per ella era molt important aquesta part didàctica. 

I en els seus escrits, parla molt del seu procés creatiu?

Sí que reflexiona. Té una escriptura molt particular. I també hi ha àudios, un documental anomenat In the Mirror of Maya Deren (2001, de Martina Kudlácek), amb extractes seus. En el seu llibre An Anagram of Ideas on Art, Form and Film en parla. És molt curiós el text, és molt ella. Aquí reflexiona molt sobre el cinema. 

Com ha sigut el procés de creació de l'exposició?

Tenia clar que no volíem centrar-nos només en les pel·lícules acabades, volíem veure la figura sencera i també amb aquesta part d’Haití i més sent en aquest museu era molt important. Ens vam dir: “no podem posar totes les pel·lícules”, encara que no som moltes, eh? Llavors, em vaig reunir amb les dissenyadores, l'Anna Alcubierre i les grafistes, Lali Almonacid i la Marta Llinàs, i vaig fer un guió. Decidint: “estaria bé aquesta passar-la en pel·lícula, aquesta buscar fotogrames”,... Per tant, vaig fer l’exercici amb les pel·lícules de baixar-me tots els frames i seleccionar. Els hi vaig traslladar que per mi era important aquest sentit del moviment, aquest sentit poètic, ritualista, i que volia que fos una cosa també coreogràfica, que no només fos estàtica, que no només fos cinema, també imatge fixa, però també que la gent que no la conegués pogués fer una mena de contextualització visual. I la part d’Haití la volia arxivística. 

Hem trobat el llenguatge entre totes, des del contingut, la primera idea de l'Anna, fer una cosa que es pugui moure, que la gent pugui mirar com si fossin pòsters de cinema amb aquest element coreogràfic. Com que era una exposició, vam pensar que el que fas normalment és seure a una butaca de cinema i veure la pel·lícula, per tant, ens semblava molt interessant que la gent es mogués, i que a part d'evocar aquesta sensació de moviment que feia ella, que l'experimentessis d'una altra manera, semblava que visualment era una bona manera d'apropar la gent a la seva figura. Una mica encaixant i trobant un enllaç entre la visualitat i el contingut que volíem transmetre.

I la part del final, aquestes altres veus, com vas fer la selecció?

Vaig pensar en l’escriptor Alejo Carpentier que va fer aquest llibre El reino de este mundo, que és un llibre paradigmàtic on fa un retrat, a part de dur, fantàstic d’Haití. I també encaixava als anys 40 perquè a Maya Deren li donen la Beca Guggenheim el 46 i el 47 viatja a Haití, i Carpentier va viatjar el 43 i al 49 publica el llibre. I també perquè és musicòleg, i mostràvem aquest interès de la Maya Deren per la música haitiana.

Vam pensar en un altre llenguatge artístic. Jacques Tourneur per la pel·lícula, Yo anduve con un zombie. Em sembla també important perquè era una aproximació totalment diferent a Haití. No va ser ell qui va anar a Haití, sinó que parteix d’un text escrit per Inez Wallace i publicat en una revista als EEUU sobre un viatge que va fer a la recerca d’un zombie. Ens interessava també perquè era una veu dels anys 40. 

L’Edwidge Danticat va ser per aquest llibre tan meravellós, que comença amb la cita de la Maya Deren, Crear en peligro. El trabajo del artista migrante. I que després dintre del relat que hem reproduït al catàleg, ella parla sobre Basquiat, el pintor haitià Hector Hyppolite, el vudú, l'art popular, la identitat cultural,... Tot plegat, encaixa molt bé. Vam parlar amb ella per incloure aquest relat i ens va dir que sí. Una veu contemporània de la literatura haitiana, encara que ella va migrar als Estats Units, però ens semblava interessant donar-li un punt contemporani que parlés d'Haití.

I després Gboyega Kolawole, al catàleg també tenim aquest text sobre la religió ioruba i la hibridació de les pràctiques haitianes. Ens semblava interessant també una veu contemporània que ens parlés d'una de les arrels d'aquestes pràctiques que és Àfrica. Són veus diverses, són motius diferents, però tot ens lligava.

Què creus que s'hauria de fer, a part d'aquest tipus d'exposició, per recuperar la figura de la Maya Deren?

És una pregunta molt difícil. De veritat, no ho sé. Perquè ja es programen les seves pel·lícules i es fan cicles. A Xcèntric s'han passat, a la Universitat de Girona també, a València fa poc li van fer un cicle, també des de la dansa. Fins i tot des de diferents disciplines, però crec que sí que s'hauria de fer alguna cosa per recordar-la perquè és una figura molt interessant. 

Va tenir una filmografia curta perquè va morir molt jove, però crec que estaria bé publicar més coses sobre ella. Ara tenim el catàleg en català i castellà encara que els textos parlin d'Haití. És veritat que a les biblioteques, hi ha poca cosa. Els dos llibres que tenim grossos a l’exposició dels seus escrits són de la biblioteca de la UB, altre és de la Tàpies i la majoria són meus. És veritat que quan busques hi ha poca cosa, i a les llibreries també.

La dissenyadora em deia: “Ainize, hem fet reviure la Maya Deren”. És una cosa petita per la gent que no la conegui, que pugui introduir-se també d'una manera senzilla i diferent.

Les escoles de cinema serien ideals per fer visites. 

Sí, tenim un text al catàleg del David Martínez Fiol que és també professor d’Història d’Amèrica a l'Autònoma. També hem hagut de donar un context a la colonització, agafant l’esclavatge, la independència d’Haití i també en el context dels Estats Units en el moment que la Maya Deren va anar allà. Ha estat bastant experimental també. Una mica el que feia ella. Fragmentari, de petits símbols que pots anar agafant. No tenim un espai molt gran, però l’hem fet com un primer apropament per què la gent que no conegui a Maya Deren pugui entendre-la i que s'apropi també al cinema experimental sense por. I ens hem obert també per primera vegada al cinema de masses d’alguna manera al museu. 

Per mi la Maya Deren és una figura molt interessant, per aquesta cosa inacabada. Ella també diu que els seus treballs estan inacabats, són fragmentaris, especulatius, fins i tot contradictoris, que tenen un espai per respirar, que ho necessiten tant. Aquests espais que et permeten mirar-te les coses d’una altra manera.