Quan va néixer el teu interès pel món del cinema i quan vas decidir que era al que et volies dedicar?

El cinema en un nivell més profund crec que me’l va inculcar de forma inconscient el meu avi matern. De petit em ficava sovint pel·lícules com Dersu Uzala d’Akira Kurosawa, o de David Lean com Oliver Twist o Lawrence de Arabia. Em vaig sorprendre en edat adulta quan començava la meva etapa cinèfila, de veure-les pensant que no les coneixia, i donar-me compte que algunes quasi me les sabia de memòria, sense relacionar-les amb el títol de la pel·lícula. El meu interès conscient pel cinema neix durant els meus estudis de dret, on descobreixo que m’he equivocat de carrera i que la meva gran passió és el cinema. Malgrat tot, acabo la carrera de dret, però començant en paral·lel a fer de crític de cinema en festivals i a escriure en blogs i revistes, i anant quasi a diari a la Filmoteca de Catalunya, que va ser la meva primera escola de cinema. Després vaig cursar els estudis de Direcció de cinema a l’ECIB on ja vaig tenir clar que era a això al que em volia dedicar. I ara mateix em trobo buscant la manera de tirar endavant en aquest sector tan complicat, combinant les meves dues facetes de director i de productor.  

Foto: Óscar Fernández Orengo

Com va néixer Shoji Films?

Shoji Films neix inicialment com una marca no registrada durant l’etapa dels estudis de l’ECIB el 2017, amb un company de la classe, Marc Algora (a qui vau entrevistar fa poc també, he vist), i fèiem videoclips i curts sense recursos. 

El 2021 ja havent acabat els estudis feia un parell d’anys, el projecte inicial ja no funcionava gaire bé, i va ser quan amb una altra companya vam decidir que volíem crear la nostra pròpia productora. I va ser així com em vaig animar a convertir el projecte anterior estudiantil en una empresa, per a poder entrar en la indústria, i així és com neix Shoji Films SL. 

Per què Shoji Films com a nom?
 

Un “shoji” és en japonès el nom de la porta tradicional japonesa, que tenim representada en el nostre logo. El nom el va escollir originalment el Marc Algora, i em va agradar molt la seva proposta. Ja en aquella època Yasujiro Ozu era el meu director preferit, i m’agradava tenir aquesta presència japonesa en el nom i en el logo. 

Vosaltres sou defensors del curtmetratge, que molts cops no rep el reconeixement que es mereix. Quina és la importància del curt al món del cinema?
 

Sempre es considera el curtmetratge com el germà petit de les pel·lícules, però crec que és un punt de vista erroni a canviar. Igual que a la literatura hi ha la novel·la i el relat curt, en el cinema és el mateix, hi ha els llargmetratges i els curtmetratges, i és simplement un format diferent, que engloba històries més curtes, més breus, però no deixa de ser cinema igual. El problema és que quasi no hi ha indústria del curtmetratge. Al final, és cert que molts directors i directores acaben fent servir el format curt per mostrar el seu estil cinematogràfic, el seu talent, i és amb algun èxit d’algun curtmetratge que de sobte tenen facilitats per a produir una primera pel·lícula. I està bé també que sigui així. I en aquest sentit, també ens agrada apostar en les nostres produccions per nous i noves realitzadores. Però ens agrada reivindicar el curtmetratge com a format propi, amb el seu valor artístic intrínsec.

Què és el que et decideix a entrar en un projecte?

Produir un curtmetratge, malgrat que sembli que no, pot ser tranquil·lament entre dos i tres anys de feina, des que arriba la idea del guió, fins que es fan els tancaments de les subvencions, auditories, etc. I és una dedicació molt gran i molta energia. És per això que és molt important que el projecte ens enamori de debò, i ens faci somiar amb voler ajudar a fer-lo realitat, per a estar motivats en tot aquest procés durant anys. Però és precisament per això que és tan bonic, quan de sobte estrenes en un primer festival un curtmetratge, i veus convertit en realitat el somni inicial del director o directora, i t’oblides de totes les complicacions que hi ha hagut pel camí. 

Quines són les principals dificultats que us trobeu com a productora independent a l’hora d’encetar un nou projecte?
 

El finançament privat és sempre la part més complicada d’aixecar. Amb els curtmetratges, és especialment complicat, perquè al no haver-hi indústria, és difícil que hi hagi un rendiment econòmic. Alguns curtmetratges en tenen, i fan bastants diners a base de premis a festivals i vendes a certes plataformes, però parlem d’una minoria tan excepcional que és millor no considerar-ho com una opció com a norma general. Amb les subvencions públiques fa falta aixecar en paral·lel aquest finançament privat, i és una mica la dificultat principal. 
 

Quina producció creus que és la que més us ha marcat com a productora?

Fins a la data, segurament, Demà sigui la que més ha generat aquesta sensació de felicitat, d’haver recorregut tot el camí, ja que va ser el primer projecte que vam aixecar en solitari tant les subvencions de l’ICEC com de l’ICAA, i que ha fet una bona trajectòria a festivals. Però en l’actualitat estem amb dos projectes també molt macos que ens motiven molt: per una banda, el nostre primer curtmetratge d’animació, titulat Cap al cel, que dirigeix Nicolás Sole, i que creiem que serà la nostra gran aposta del futur proper (estem en plena producció des de l’octubre 2024, i acabarem el setembre de 2025 si tot va bé). I, per altra banda, el meu primer llargmetratge documental titulat Los Cangrejos, que és alhora la primera producció de llargmetratge pròpia de la productora, aixecant tot des de zero com a productora principal, en coproducció minoritària amb Toned Media i Piensan las manos.

I quina producció us ha costat més tirar endavant?

Portem 6 anys amb un altre llargmetratge documental, titulat El projecte Pisoft, al voltant de l’autoconstrucció d’una casa quasi autosostenible i bioclimàtica, en mig del nucli urbà, a Rubí, feta per l’inventor i geni Edu Sentís. Aquesta pel·lícula per les seves condicions pròpies, ha estat íntegrament finançada per nosaltres fins ara, però portem mesos intentant aixecar ara el finançament que ens faltaria per a poder acabar-la, doncs falta fer el muntatge, i tota la postproducció. Està costant molt però...

Heu rodat alguna producció a la ciutat de Barcelona? Com ha sigut l’experiència?

Sí, hem tingut ja algunes produccions a Barcelona. De fet, el nostre primer curtmetratge com a productora va ser Mortis causa, a inicis de 2022, i va ser tota una experiència i aprenentatge. Havia dificultats com la de crear pluja artificial al gòtic, però amb l’ajuda de la BCN Film Commission i altres, ens vam assessorar bé de com fer aquestes coses i vam aprendre molt. Després ja amb més mitjans vam tenir produccions de curtmetratges molt més ambiciosos, com La filla de ma mare, dirigit per Carles Gómez Alemany, en coproducció amb Cornelius Films. En general, l’experiència és positiva, ens estimem la nostra ciutat. 

No només produïu curts. Aquest any us llanceu al món del llarg. Per què aquest canvi?

De moment, volem seguir produint curtmetratges, i estem tot just treballant en els propers dos projectes que volem finançar. Però hem vist que si volem subsistir com a productora independent i de cinema d’autor, que és de per si quasi una utopia, hem d’intentar començar a fer llargmetratges, per intentar créixer com empresa i generar possibles majors ingressos. I alhora, ens estimem el cinema i volem també fer per això llargmetratges. Estem començant pel documental, perquè de moment és el més factible per a nosaltres com a productora petita. Però estem ja començant a preparar també un primer llargmetratge de ficció, de l’Estefania Ortiz, directora de Demà, i ens motiva molt poder fer aquest acompanyament d’una directora a la qual ja hem produït un curt, per a donar conjuntament aquestes primeres passes cap al primer llargmetratge de ficció. 
 

Foto: Paula Barranco

Has finalitzat el rodatge del teu llarg documental Los Cangrejos, parla’ns una mica de la teva experiència amb aquest rodatge i que t’ha portat a aquesta història tan personal i necessària.

En morir el meu avi patern, vaig descobrir les memòries del meu besavi, on explicava totes les seves vivències a la Guerra Civil a Sòria, i em va impactar molt que ningú m’hagués parlat d’això abans. Va ser així com de certa forma vaig heretar una sèrie de cicatrius familiars, i vaig sentir la necessitat de fer una pel·lícula per narrar tant la història de la meva família, com altres històries de la província de Sòria que vaig anar descobrint en començar a documentar-me més. 

L’experiència del rodatge ha estat meravellosa, perquè he implicat a la meva família soriana, tiets i cosins que viuen a Sòria ciutat, perquè representin als nostres avantpassats. I el rodatge el vam fer amb un equip reduït de persones, al llarg de diferents anys, amb Neil Murphy i Víctor Blanes de directors de fotografia, i amb Maximiliano Martínez de director de so, i va ser com un rodatge totalment familiar, entre família real i amics propers com són ells. 

Estem encarant la postproducció ara, però amb moltes ganes de poder acabar la pel·lícula i poder compartir-la.

Estem tot just realitzant un crowdfunding per a aixecar el finançament privat que ens falta, i on podeu trobar més informació de la pel·lícula

A l’última edició del festival Filmets vas rebre el Premi Pac productora emergent. Què significa per vosaltres aquest premi?

És una injecció d’energia i motivació per a seguir endavant i resistint en aquesta indústria tan complicada. Ens va alegrar molt rebre aquest reconeixement, i a més a més a més part del premi és rebre un any de membresia a la PAC que ens és molt útil, així com una mentoria amb el Ricard Sales, que està sent molt generós i de qui estic aprenent molt!

Què creus que s’hauria de fer perquè els curts poguessin tenir més vida a les grans pantalles més enllà dels festivals?

Potser estaria bé recuperar l’antiga idea de fer sempre passis d’un curtmetratge i un llargmetratge a les sales de cine comercials, però no és fàcil tampoc, perquè haurien de ser peces artístiques complementàries per a donar-li un sentit a què vagin juntes. 

Crec que més que a les sales de cinema, l’important seria generar indústria del curtmetratge i donar-los més espai a televisions, plataformes, etc. Ja ho fan plataformes com Filmin, que fan sempre bona feina amb tot, i ofereixen a molts festivals de curtmetratges visibilitat a la seva plataforma, entre altres. 

A cinemes, només se m’acut la possibilitat d’oferir sessions de curtmetratges de forma recurrent, tipus un pack de 5-6 curtmetratges per a un passi de 60-70 minuts, a un preu d’entrada potser més reduït, i veure si realment genera un públic. Perquè segurament hi ha aquest públic. Però mai li donem la possibilitat més enllà dels festivals de cinema locals que projecten curts a la nostra ciutat.