PERE VILA: “Ara ets informàtic i no operador. La màgia del cinema s’ha perdut totalment. El projeccionista ja no hi és sempre a la cabina, mirant si s’enfoca bé la pel·lícula, si es trenca, si passa qualsevol cosa”.

25/05/2022

Aquest mes entrevistem a Pere Vila, projeccionista de cinema que ens parla de la seva feina, gairebé en perill d’extinció, i dels canvis que ha patit el sector amb l’arribada del digital. Vila va néixer el 1951 a Molins de Rei i sempre s’ha dedicat a la projecció de cinema. A més, té una empresa audiovisual anomenada Pere Vila Audiovisuals S.L. que ofereix tota mena de serveis relacionats amb les projeccions audiovisuals.

La professió de projeccionista és gairebé desconeguda per les persones que gaudeixen del cinema. En què consisteix la teva feina?

No té res a veure la professió que hem conegut durant aquests anys de cinema amb pel·lícula física que ara a l’era digital. Hi ha una diferència abismal. Avui en dia el projeccionista no va ni a la cabina. Des d’un despatx s’executa tota la feina, per dir-ho així, a través d’informàtica, a través de la ingestió de les pel·lícules al servidor i al projector. L’únic que es fa, de tant en tant, són les revisions del projector. Abans, el projeccionista era una persona que tenia cura de la pel·lícula un cop arribava, la repassava, muntava els diferents rotllos que hi havia i amb aquests rotllos es revisava el format, l’estat de la còpia, la perforació... Després es feia una prova i es projectava. Avui en dia, és un disc dur que ingestes en un servidor i tota la feina que ve després és informàtica.

 

L’ofici ha canviat molt en aquests anys, com has viscut el canvi dels 35 mm al digital? Quins han sigut els reptes des de la teva experiència?

Jo venia d’un món analògic, en el qual, totes les coses es podien tocar: la pel·lícula, la màquina,...i ara tot és informàtic i t’has de posar al dia a nivell informàtic, conèixer tots els sistemes de projecció que hi ha, formats, programes, etc. Abans al ser físic, ho podíem tocar i arreglar. Se’t feia malbé una corretja o havies de canviar una làmpada i en un moment ho feies i continuava la sessió. Ara si s’espatlla, no pots continuar amb la projecció. Si qualsevol peça del projector se’t fa malbé i has de suspendre la sessió, no pots arreglar-ho. Primer, perquè no saps què s’ha fet malbé del projector. Segon, que tenir recanvis de cada peça del projector i que siguin factibles de fer-se malbé, és molt difícil perquè són molt cares.

Ara ets informàtic i no operador. La màgia del cinema s’ha perdut totalment. Ja no hi és el projeccionista sempre a la cabina, mirant si s’enfoca bé la pel·lícula, si es trenca, si passa qualsevol cosa. L’operador sempre estava pendent de tota la feina. Inclús, ja et dic, ara no està a la cabina. És una feina molt mecànica i és molt fàcil que qualsevol problema que et trobis, com que es pari la pel·lícula o es quedi muda, quedes venut.

 

Sobreviu encara els 35 mm?

Molt poc. Fem una pel·lícula a l’any en un cineclub a Gavà. I, esporàdicament, algú ens demana alguna cosa clàssica, però molt esporàdicament. Potser en aquests deu anys del canvi de 35 mm al digital, hem fet només set o vuit pel·lícules en 35 mm.

 

Projectar una pel·lícula és una feina de molt de detall i de molta atenció, molt precisa i meticulosa, quines qualitats havia de tenir un bon o una bona projeccionista?

Primer que li agradés la feina, perquè no és una feina mecànica, has de tenir cura del que estàs fent. Per exemple, tractar bé la pel·lícula o que a l’hora de carregar-la al projector, aquest sempre estigui net,... o tenir els objectius correctes a l’hora de passar la pel·lícula, perquè no és com amb el digital que amb un mateix objectiu li canvies el format i tot va a través d’informàtica. Amb 35 mm has de tenir els objectius adequats per cada pel·lícula i més, si es fan projeccions com nosaltres fèiem a l’aire lliure. Cada sessió, era una sala diferent amb distàncies i òptiques focals diferents. Has de tenir molta cura. Normalment, les teves mans i tu són les que executen tota la feina perquè la gent en pugui gaudir del cinema.

 

La teva vocació de projeccionista va néixer quan eres molt petit. Com va ser?

El meu avi em va portar al cinema amb sis anys. Tenia un amic que era operador d‘una cabina i vam anar a veure’l. Passaven la pel·lícula Pinocho. Me’n recordo que hi va haver un moment que es va cremar la pel·lícula i ell, molt àgilment, va trencar el tros que es va cremar, uns quants metres de pel·lícula que van caure a terra. Allò em va impressionar molt. I sempre que anava al cinema amb el meu avi li deia que volia anar a la cabina a veure’l. Als vuit anys, els meus pares em preguntàvem que volia per reis i jo demanava una màquina de fer cinema. Perquè aquella màgia que a través d’un aparell es puguin veure imatges sempre m’havia agradat. I això va fer que als 14 anys comences a fer cinema en un centre parroquial a Molins de Rei. L’any 1966 es va comprar un projector de cinema i vaig ser dels primers que els vam fer funcionar en 35 mm. Me’n recordo perfectament amb El gato del FBI de Disney amb l’actor Dean Jones. Va ser la primera pel·lícula amb la qual vaig aprendre a fer cine i a partir d’aquí vaig fer d’operador.

 

Com va ser aquesta primera experiència?

Bastant difícil i amb molta por (riures), perquè era una pel·lícula que es projectava amb una màquina de carbons. Encara no hi havia làmpades de xenons com els últims anys. Normalment, una pel·lícula durava una hora i mitja, però els carbons no duraven tota la pel·lícula. Al cap d’una hora havies de canviar el carbó i això requeria una experiència molt hàbil per no haver de parar la màquina i clar, nosaltres això no ho sabíem fer. Vam passar els rotllos, les tres parts que hi havia en un rotllo i quan van acabar, vam fer una mitja part, vam parar i van començar amb el següent després de canviar el carbó. Més endavant, vam veure que això era un entrebanc, perquè havies de ser molt bon professional i tenir molta habilitat per canviar el carbó en marxa. I al cap d’un any, vam demanar una màquina amb làmpada de xenó, per no haver de fer els carbons.

A més, les màquines no estaven preparades per canviar de rotllo sense parar la projecció, com més endavant passava que les pel·lícules es muntaven en un rollo de 4.000 metres i es podia passar en continuïtat. Per no parar la projecció, nosaltres cada dues parts de la pel·lícula tiràvem els 20 o 30 últims metres que quedaven a terra, empalmàvem el final d’un rotllo amb l’altre, tornàvem a posar la pel·lícula i quan tornava a passar per la màquina la traiem per sota. Abans les màquines no estaven pensades per passar tota una pel·lícula seguida, sinó per tenir dues màquines i cada màquina amb un rotllo. Com això valia molts diners en aquell temps, no tots els cines tenien dues i se les havien d’enginyar per poder passar tota la pel·lícula amb una màquina.

 

Aquesta va ser la teva formació com a projeccionista?
Em va ensenyar un senyor que era uns 10 o 12 anys més gran que jo. Encara està viu. És el senyor Marín de Molins de Rei. Ell em va introduir a la professió. Em va ensenyar com es muntaven les pel·lícules, el que eren els formats, les òptiques...va ser el meu pare, per dir-ho així, a la professió.

 

Quan i per què vas crear la teva empresa Pere Vila Audiovisuals S.L.?
Abans d’això, des de sempre la meva il·lusió era fer cinema. Un dia, un dels porters del cinema em va explicar una història de desamor i vaig voler que això quedés plasmat en una pel·lícula. I dels anys 72 al 74 vaig fer moltes pel·lícules en cine amateur i de super8. Això va fer que no només veiés el cinema com la vessant de projeccionista sinó també la creativa. Després, vaig estudiar a l’escola de cinema durant tres anys i vaig començar a fer les meves primeres pel·lícules amb 16 i 35 mm. Vaig fer un llargmetratge i vaig estar cinc anys a la professió.

L’any 86, com que aquella època el cinema va viure una crisi bastant forta a través de l’exhibició, va ser quan vaig deixar el cinema professional. Sempre he pensat que si una persona ha de dedicar-se a alguna cosa, ha de conèixer la seva professió. I des dels 14 anys, aquesta professió de projeccionista, la coneixia. A partir d’aquí, vam crear l’empresa de serveis audiovisuals que primer era de 35 mm i donàvem servei a l’estiu amb el cinema a la fresca i a l’hivern a molts cineclubs que els fèiem les projeccions. I fins ara.

 

Quins serveis oferiu?

Ens hem adaptat a les circumstàncies i el temps. Abans era tot en 35 mm. Fèiem la gestió dels drets de la pel·lícula, la portàvem, la projectàvem i fins i tot, a alguns cineclubs buscàvem gent per fer fòrum de la pel·lícula. Això era un atractiu més que podies donar al client. En aquest temps, el servei que fem ha canviat amb els sistemes de projecció. Al començament amb el DVD, després amb el Blu-ray i ara amb el digital. Al que ens dediquem molt al llarg de l’any és a la gestió de drets, perquè el cinema de 35 mm el podies fer tu i poca gent més si no tenia aquestes màquines per projectar mòbils. Avui en dia, tots els centres culturals o teatres han comprat el seu projector i la seva pantalla i s’ho fan tot ells. La professió de projeccionista ambulant desapareix. I ara només es basa en festivals de cine i el cinema a la fresca a l’estiu, perquè molta gent no té projectors mòbils.

La resta de l’any ens especialitzem en la gestió de drets. Per exemple, un ajuntament vol passar una pel·lícula, nosaltres fem la gestió dels drets, li facilitem l’arxiu digital i per aquesta feina cobrem una comissió. A part de fer alguna sessió de cineclub en format digital, avui en dia és amb DCP. Nosaltres tenim tres aparells per donar aquest servei. És el mateix que abans era els 35 mm. No tothom pot fer cinema en DCP o 35 mm, però en digital, amb un arxiu que no estigui encriptat o en Blu-ray, ho pot fer tothom. Però en el cas del DCP, només ho podem fer poques empreses a Catalunya.

 

El DCP és més avantatjós o té més problemes que per exemple el 35 mm o el digital? Quina és la diferència?

És avantatjós en l’aspecte que les còpies no es deterioren. Això s’ha de reconèixer. Abans feies una pel·lícula i al cap de sis o set mesos la trobaves ratllada, que el so digital havia desaparegut... Hi havia una sèrie de desavantatges que amb el DCP ja no tens. Quant a qualitat de projecció, el DCP actualment el que diem 2K i que és el 90% del cinema i el sistema que impera, no té la mateixa qualitat que els 35 mm ni de so ni d’imatge. 35 mm equivaldria a entre uns 5K o 6K de qualitat de resolució d’imatge i la resolució del DCP s’assembla molt al Blu-ray.

L’altre avantatge que té és que abans una còpia en 35 mm valia 3.000 o 4.000 euros i ara un DCP costa 20 euros. Quan acabaves amb la còpia en 35 mm la tenies que cremar i això tenia un cost. I a part de que és caríssim per amortitzar la còpia tenies una sèrie de despeses que et venien darrere que eren molt grans. Avui en dia, al cap de tres mesos la distribuïdora la borra i en torna a posar una altra. Això és un sistema molt pràctic i econòmic per les distribuïdores. Però si mirem enrere el què era abans veure el cinema amb qualitat, amb un bon so Dolby digital, avui en dia tot això s’ha perdut perquè el cinema cada vegada s’ha convertit més en un producte d’usar i tirar, com la televisió. La gran majoria de pel·lícules, les que has vist avui d’aquí a tres mesos ja no te’n recordes a no ser que sigui una obra molt transcendent.

Tot el sistema s’ha anat adaptant a aquesta manera de fer de la televisió. El sistema d’emetre ha guanyat al que és la gran exhibició del cinema. I el cinema, com l’hem conegut, cada vegada té menys futur. A través de la pandèmia i les plataformes ho han assumit cada vegada més: consumir al gust de cadascú i al moment que cadascú vol. En canvi, el cinema si volies anar a veure una pel·lícula havies d’anar aquell dia, a aquella hora, a aquell lloc. A les sales arribarà el gran espectacle i hi haurà poques a Barcelona. Aquest cinema el faran dues o tres setmanes i després les posaren a les xarxes com ja estan fent ara algunes multinacionals. I tot el que són les petites sales d’exhibició aniran desapareixent, perquè avui dia no és rentable pel cost que representa el manteniment d’aquests aparells. Un aparell de DCP costa 40 o 50 mil euros. Ningú et garanteix que ho tinguis per tota la vida. Se’t fa malbé una targeta o el servidor i ja són molts diners. I si fas números, en quant temps trigaràs a amortitzar això, no et surten. Pels petits empresaris és una ruïna. Pels grans no, perquè estrenen la pel·lícula i si és bona fan molts diners aquelles dues o tres setmanes, perquè van a percentatge amb les distribuïdores, però els petitets que van a tant alçat, el cost que això representa és ruïnós.

 

Has comentat abans que les pel·lícules de 35 mm es cremaven?

Quan una còpia d’una pel·lícula feia cinc anys, que era el temps legal d’exhibició, es portaven amb un camió a un crematori o les destruïen a cops de destral si no les podien cremar. Perquè la gent no les pogués utilitzar. A més a més, a l’obrir-se el món del digital les grans distribuïdores s’han estalviat moltíssims diners, però també n’han perdut moltíssim. Abans tenies una pel·lícula en 35 mm i fins al cap d’un any no es feia el DVD o Blu-ray, tenies aquell any de marge perquè qui volgués veure-la amb un mínim de qualitat l’havia de veure, indubtablement, al cinema. Avui en dia al ser digital, al cap d’una o dues setmanes ja les tens a les plataformes. La gent la pot veure a l’ordinador amb la mateixa qualitat que s’està exhibint al cinema. Els empresaris petits que ens dedicàvem a fer cine a les sales teníem almenys la qualitat dels 35 mm durant un temps, però avui en dia aquesta qualitat no la tenim. Molta gent, còmodament, prefereixen veure-la a casa a la pantalla gran de la televisió i ja no van al cinema. I això també ha fet molt que cada vegada el cinema sigui una segona opció. I que, segons quina pel·lícula, si no la veus al cinema no l’aprecies. Però aquestes són comptant amb els dits de la mà.

 

Ja no es podran trobar aquelles joies ocultes del cinema perdudes que es poden trobar buscant les còpies.

Això ho faran les filmoteques que sempre hi seran. Crec que perduraran les filmoteques, sales com el Phenomena o de cinema d’autor i algunes sales especialitzades en estrenes de grans produccions que porten els Indiana Jones, les de Marvel,...Aquestes continuaren sempre, però el concepte de cinema que hem conegut fins ara de gran públic, això anirà minvant i es canalitzarà tot cap a les plataformes.

 

Últimes notícies

XIII Premi per a la Diversitat en l’Audiovisual

Convocatòria oberta fins el 20 de setembre de 2022

DENIS DELESTRAC: "vam poder aprendre a ballar junts o a ballar al voltant d'ell, més ben dit. Sense molestar-lo, sense estar en el lloc equivocat quan passa alguna cosa i, sobretot, a no intentar reproduir el seu treball".

Aquest mes entrevistem el director i productor Denis Delestrac que ha dirigit documentals com Freightened el preu real del transport marítim, Sand Wars i Banking Nature. En aquesta entrevista parlem del seu documental sobre el famós fotògraf i comptador d'històries McCurry, la búsqueda del color, que també ha rodat a la nostra ciutat.