Lisa Berger: "la professió de documentalista és un bon lloc per a gent apassionada per la història. Ens dona l'oportunitat de contactar amb gent que ha arriscat les seves vides per documentar moments convulsos".

17/02/2020

Aquest mes entrevistem a Lisa Berger, film researcher. Amb ella parlem del seu treball com a documentalista audiovisual i dels secrets de la seva professió.

Com vas arribar al món de l'audiovisual i per què vas decidir especialitzar-te com documentary researcher o professional de la documentació?

Em vaig llicenciar en una universitat alternativa, Hampshire College, a Massachusetts, EUA, on dissenyem el nostre propi programa. Allí vaig seguir la meva passió que era estudiar Women’s Studies; la història dels moviments socials, especialment de les dones. Vaig assistir a un seminari sobre l'anarquisme, dirigit per Martha Ackelsberg autora del llibre, Mujeres Libres; el anarquismo y la lucha por la emancipación de las mujeres, (ed. Virus). El cas del moviment llibertari espanyol és l'únic moment en la història que s'ha viscut la revolució anarquista a tan gran escala encara que sigui per poc temps. Fora d'Espanya s'admira i s'estudia molt. Em va inspirar tant saber que havia existit un grup de dones que unien en la pràctica la revolució anarquista amb l'emancipació de la dona que vaig voler conèixer-les en persona. Volia comprovar per mi mateixa si l'ideal de la revolució social va arribar a transformar el paper de la dona realment. Estava interessada en com era viure allò, no els assoliments, ni les xifres. Volia parlar amb elles. Necessitava una excusa. Fer un documental de vídeo és una manera de donar alguna cosa a canvi. Per això, vaig estudiar les tècniques per a documentar la història oral de les dones dins del meu programa d'estudis i després un curs de realització de documentals en vídeo fora de la universitat. Com a projecte final de curs, vaig venir a Espanya en 1981 per a fer un documental de ràdio sobre el moviment feminista. Després d'acabar la carrera, vaig rebre una beca per a passar un any a Espanya i realitzar un documental que després va ser ...De toda la vida.

El fet d'haver realitzat aquest documental em va obrir la porta a treballar com a documentalista i coordinadora de figuració de Terra i llibertat, dirigida per Ken Loach. Arran d'aquest treball, em van cridar des del CCCB i a partir d'allí també altres productores. Abans de ser documentalista, havia treballat molts anys com a productora, directora de producció, production manager, etc. El treball de producció és molt estressant; tenia molta responsabilitat i molt poc reconeixement. Només es pensa en la persona encarregada de la producció quan hi ha un problema. Quan podia dedicar-me a la documentació ho preferia perquè podia concentrar-me en una única tasca. La veritat és que només recentment es comença a reconèixer la professió de documentalista aquí a Espanya.

 

 

Quines creus que són les principals característiques que una persona que es dediqui a la teva professió ha de tenir?

Ha de posseir una àmplia cultura general, conèixer sobretot la història del segle XX, ser ordenada, pacient, meticulosa, proactiva, tenir capacitat de treballar en equip i sola i haver estudiat o treballat en cinema / TV per a tenir coneixements visuals i tècnics de formats, poder descriure tipus de pla, etc. És important saber una mica de muntatge per saber quins plans poden servir per a narrar la història en cada cas.

 

Quines són les principals funcions del o la film researcher?

M'agrada que descriguis el càrrec en anglès perquè així és més clar. La researcher cerca les imatges, mentre que una documentalista a Espanya pot haver estudiat biblioteconomia i saber ordenar material en un arxiu, però no tenir ni idea sobre on ni com buscar-lo. Crec que és millor haver estudiat o fet producció o qualsevol aspecte de creació audiovisual que haver estudiat biblioteconomia/documentació. Però així està organitzat fins ara a Espanya. És així perquè entenc que la meva funció no és únicament localitzar el material que vol el o la director/a sinó persistir amb l'arxiu o televisió fins que t'enviïn el pressupost o material. Sembla que és diferent treballar com a documentalista en una televisió perquè allí només busquen, mentre que en el món del freelance per projectes, s'espera que les researchers arribem fins al final del procés. 

Així que el treball consisteix a localitzar el material que millor il·lustra els conceptes del guió, si no existeixen o estan fora de l'abast de la producció per temps o diners, proposar alternatives, i després organitzar el teu temps per a treballar de manera autònoma per a aconseguir el material en el calendari i pressupost establerts per la productora.

 

Quines fonts d'informació consideres imprescindibles pel teu treball?

Les fonts depenen molt de cada projecte. El més interessant d'aquest treball és que cap projecte és igual; sempre aprenc una cosa nova. És important saber què hi ha disponible que estigui lliure de drets / en domini públic per a ús comercial i què no.

 

Què és el primer que fas quan encares un projecte nou?

Pregunto pel pressupost global previst pels drets i els drets que necessiten. Després faig un desglossament del guió de les imatges d'arxiu necessàries. Llavors, faig un document màster en el qual poso les fonts on podria trobar cada imatge. Faig una llista per arxiu i els contacto, explicant el que busco, i quins drets necessitem: els territoris, durada, mitjans.

 

Com és un dia normal de treball per a tu?

Depèn de cada projecte i la fase en què es troba aquest, però normalment puc tractar amb uns 2-3 arxius per dia. Cada arxiu té el seu procediment que cal seguir al peu de la lletra. Sembla poc efectiva aquesta quantitat, però hi ha arxius internacionals que requereixen emplenar un formulari online per sol·licitar els drets i un altre per la còpia. No és suficient enviar un correu electrònic explicant el que a tu et sembla important.

 

Què és el que més t'atreu d'aquest treball?

El repte d'investigar, no saps si trobaràs el que et demanen, però saps que si no, trobaràs alguna solució. M'encanta entrar en el contingut, haver de llegir articles, contactar amb historiadors, gent que treballa amb ONGs dedicades a la memòria històrica, o gent apassionada de temes molt concrets.

És curiós perquè moltes vegades les productores demanen que les persones que treballen en producció realitzin la documentació quan segons els pressupostos de l'ICAA, documentació forma part del departament de guió. Hauria de formar part del procés de l'escriptura del guió: saber quines imatges hi ha disponibles per a il·lustrar les idees que escrius, no esperar fins a la fase de muntatge per a cridar a una researcher amb la pressió del temps que això significa. Després cal modificar el guió si no hi ha imatges per a il·lustrar aquest punt.

 

I quines són les dificultats amb les quals et trobes habitualment en la teva professió?

La principal és la falta de coneixement de la complexitat intrínseca per part de les productores per a realitzar-la i la falta de respecte per les persones que ho fan. Tot i que busquen una researcher amb experiència contrastada, haver de lluitar per defensar uns conceptes tan bàsics de sentit comú com que no és possible aconseguir tot el que un director vulgui. No sempre accepten que han de marcar prioritats. Cal ser realista amb el temps disponible. L'avantatge que dona l'experiència és saber quant es pot aconseguir per a poder organitzar el teu temps de la forma més productiva. Però falta que els altres professionals confiïn en el criteri de la researcher en aquest sentit. Allà és on més es nota la diferència de gènere en aquesta professió. Moltes vegades, l'equip de direcció/guió i muntatge són homes i l'equip de producció i documentació són dones. He trobat que aquest fet influeix en la falta de respecte al treball de documentació. S'espera que ens entreguem al 150% del temps, sense mirar el rellotge. En canvi, quan intento donar la volta al problema, racionalitzar el treball per a assegurar conciliar la vida personal amb el treball en lloc de tirar hores, no solen ser tan receptius. Això el pots fer quan ets jove, però com a estil de vida, no és sostenible ni desitjable.

Com comentava abans, vaig començar estudiant història en la universitat i només cap al final em vaig adonar que no sabia què faria amb aquesta formació laboralment. Després de moltes voltes, crec que la professió de documentalista és un bon lloc per a gent apassionada per la història. Ens dona l'oportunitat de contactar amb gent que ha arriscat les seves vides per documentar moments convulsos. És important cuidar les relacions amb aquestes fonts, ser respectuosa amb la seva història. Si no compleixes la teva paraula, com per exemple enviant una còpia del programa final, no et tornaran a cedir el seu arxiu en el futur. En nombroses ocasions, els propietaris em tracten amb recel perquè les persones que els demanaven material fins llavors no complien amb la seva paraula. Els vaig haver de convèncer que espero seguir en la professió durant molts anys i em convé quedar bé amb tots.  

 

T'ha ajudat el fet de ser directora i també guionista de documentals en el teu treball com a film researcher?

Per descomptat. Puc posar-me en la pell del director i intentar proporcionar-li el millor material per a explicar la història que intenta explicar. Afegiria haver estat productora per a saber complir amb un pressupost i ser perseverant. Aquesta experiència també m'ha proporcionat contactes personals que ajuden a aconseguir material menys vist o accessible. 

 

El teu últim treball ha estat España en color: España después de la guerra, el franquismo en color. Parla'ns una mica del projecte, com vas arribar a ell i en què ha consistit el teu treball?

A través d'un taller en què vaig participar sobre Archival Research durant el festival Memorimage a Reus, la productora em va contactar per a fer una entrevista. Era bona senyal que em selecciones al juliol per a començar al setembre. Normalment em criden per a començar l'endemà i és difícil organitzar-te la vida així. M'encanta treballar en sèries perquè et dona el luxe del temps. Puc demanar material a un arxiu públic i esperar els dos mesos que triguen a contestar mentre busco altres coses. En un documental, no disposem d'aquest temps. Aquest fet ens va permetre treballar en profunditat. En aquesta sèrie, l'equip de guió/direcció ja havia invertit un any a investigar abans de la meva incorporació. Hauria estat ideal si hagués entrat abans. Així i tot, vaig estar més d'un any treballant en la sèrie. Dels 15 capítols en total, va haver-hi 8 amb material d'arxiu que vaig buscar. El meu treball consistia a localitzar material en moviment, fotos, premsa i textos per a il·lustrar els punts crítics del guió. La base de la sèrie era el fons del No-Do en la Filmoteca Espanyola. Però això és la versió oficial del franquisme. Jo era l'encarregada de trobar el material que demostrés que el que deia en el guió que era crític amb el règim estava basat en fets irrefutables. Per exemple, si vam dir que Franco sabia que hi havia espanyols en el camp de concentració de Mauthausen quan ell va dir que no, havíem d'ensenyar un document oficial que demostrés que ho sabia. Però Franco havia destruït moltes de les proves del que va fer el seu règim. En total, vaig consultar uns 150 arxius i vaig gestionar els drets a imatges o documents en 121 arxius nacionals i internacionals. 

 

 

Com funcionen els fluxos de treball en un documental com aquest? Quina és la teva relació amb la resta de l'equip i amb qui tens més contacte directe?

En altres produccions, sovint treballo des de casa perquè les productores no tenen suficient espai per a mi. En aquest cas, vaig haver d'estar a la productora perquè quan vaig arribar, ja estàvem muntant la primera minisèrie de 4 capítols (Espanya después de la guerra, el franquismo en color, que consisteix en un capítol per dècada aproximadament). Per això, havia d'estar en comunicació constant amb direcció, muntatge i producció. Estic contenta perquè la producció estava extremament ben organitzada quan vaig entrar. Hi havia un sistema de comunicació amb documents disponibles online per a tot l'equip i reunions periòdiques. L'ajudant de direcció Eulàlia Gómez feia el seu treball tan bé que va optimitzar tots els recursos incloent-hi el meu temps. Vaig comptar amb la seva ajuda per a buscar els articles de premsa de l'època en arxius online que requereix moltíssim temps, conèixer la història precisa i saber què havíem d’explicar exactament. A més, la documentalista dedicada al material dins de la Filmoteca Espanyola, Rebeca Hernández, també anava als arxius a Madrid que requerien consultes en persona.

 

T'has trobat amb barreres legals o d'algun tipus a l'hora d'exercir el teu treball per a aquest documental?

Vaig haver d'invertir mesos a negociar amb arxius que al final no ens van cedir material, com per exemple editorials que tenien els drets exclusius de fotos de Franco que el seu equip legal va aconsellar no arriscar-se a vendre'ns 44 anys després de la seva mort.

La Biblioteca Nacional d'Espanya, respecte a una portada del diari Arriba, una publicació de la Falange i les JONS, ens van contestar “els drets que ens sol·liciten no seran possibles. Ens està demanant exemplars de la publicació que tenen drets d'autor vigents. Aquests els hauria de gestionar amb els titulars de drets a través de les entitats de gestió” – Ja l'Associació de Premsa de Madrid que ens va cedir els drets d'altres diaris em va confirmar que la propietat seria del “Moviment” i la dictadura ja no està en el poder. I quan vaig demanar fotos d'un camp de concentració de Santander, primer van dir que no podien facilitar fotos que havia trobat en el seu web i després quan els insistia, dient que el consultaria amb el nostre advocat, van dir que no hi havia cap problema.

Hi ha arxius a Espanya, sobretot públics, que tenen el “no” com a primera resposta. Has de saber donar-los la volta i recordar-los que la seva funció no és només conservar aquest material, sinó també donar-lo a conèixer, per a poder recuperar la memòria històrica. Seria molt llarg explicar aquí les voltes que hem donat per aconseguir documents oficials de l'Arxiu General de l'Administració (AGA). He comprovat la diferència en actitud quan vaig aconseguir fotos de maquis en un arxiu a Amsterdam. Em van enviar material en qualitat baixa en un dia quan un arxiu aquí pot trigar un mes o més, si insisteixes molt.

El fet d'haver d'acolorir totes les imatges en blanc i negre suposava un repte addicional. Vaig trobar dues filmoteques i un fotògraf que no estaven disposats a considerar cedir material del seu arxivament en aquest cas. També suposa una inversió de més temps i una complicació addicional a l'hora de redactar les autoritzacions. 

Una altra barrera significativa són les societats de gestió de drets d'autor. Hi havia arxius que ens venien fotos però la seva tarifa no cobria els drets d'autor. Jo havia d'esbrinar si a més havíem de pagar drets d'autor a cada fotògraf o artista. En molts casos, com en el del fotògraf oficial de Franco, o una foto d'un polític mort abans de la guerra civil espanyola, conservat en un arxiu públic, la tarifa i sistema de pagament d'aquests drets eren prohibitius. És més difícil explicar la història d'un país amb aquestes condicionants.

 

Quin paper juguen les filmoteques en la labor dels documentalistes cinematogràfics i film researchers? I els arxius privats?

L'altre tipus de dificultat per aconseguir material d'arxiu a través de la filmoteca o televisió pública és que conserven el material, però moltes vegades, a més la researcher ha de demanar els drets als propietaris privats. La Filmoteca no sempre té el contacte vigent del dipositant. M'ha passat que demano material en qualitat baixa per la qual cosa paguem les despeses de visionament i copiat, però quan demano els drets després el propietari no els vol vendre a un preu raonable, no el trobo o canvia d'idea entre el primer contacte i el final. Llavors, hem de canviar el muntatge. És millor saber si podrem disposar dels drets abans d'ensenyar alguna cosa al director o muntador perquè no s'enamorin de material que després no està disponible. Aquí cal trobar un equilibri entre qui ha d'invertir el seu temps per a prevenir disgustos: jo com researcher per a assegurar que 5 propietaris estarien d'acord a cedir el seu material d'arxiu quan finalment només necessitarem un, o el muntador a canviar la seqüència. Algunes filmoteques no em donen el contacte del propietari fins que estem segurs que li interessa al director incloure'l en el muntatge per a no molestar-los innecessàriament. Així que la researcher no té un camí fàcil ni recte. Com he comentat amb els arxius públics de documents i fotos, no totes les filmoteques tenen com a prioritat posar les seves col·leccions a la disposició de les productores per a difondre el material que conserven ni inverteixen els costos tècnics que cobren a actualitzar les tècniques per a fer la col·lecció més accessible als usuaris reals. Per exemple, puc accedir a molt de material en l'arxiu nacional de França INA online des de Barcelona, però a l'inrevés, si una researcher francesa vol accedir a material en la Filmoteca de Catalunya o Basca online no pot.

 

Actualment hi ha molts arxius audiovisuals que tenen els seus fons accessibles a través d'Internet. Com ha ajudat internet i el digital al teu treball?

Tenir accés a arxius internacionals online és un avantatge per a poder avaluar ràpidament si un material interessa. Però fins i tot els millors arxius, no tenen tot el seu material històric disponible online. Sempre és millor escriure al departament comercial per a veure què més tenen. En el costat negatiu, la suposició que tot està disponible online fa que les productores no pressupostin suficient temps per a fer una cerca a més a l'antiga, escrivint i esperant resposta dels arxius. A més, això fa que tothom usi les mateixes imatges, les que es troben fàcilment. Ja no hi ha pressupost perquè una researcher viatgi a cap arxiu on no pot arribar amb metro.

El fet de transferir tot un arxiu a format digital també pot ser una barrera. En el cas de Televisió Espanyola, estan convertint el seu fons a digital però és tan gran que trigaran molt temps a completar el procés. Tenen prohibit facilitar material analògic ja, per tant, si la teva producció requereix usar material que encara no ha estat digitalitzat, et quedaràs sense això.

 

 

Quin consell li donaries a algú que vulgui dedicar-se a això i estigui començant?

Recomano veure molts documentals i mirar la llista de crèdits al final, anar a exposicions d'art per a tenir una educació visual àmplia. Tothom vol contractar a algú amb experiència prèvia. En aquest món digital, ara és més fàcil fer una producció pròpia i pujar-la a Youtube o una altra plataforma perquè una productora vegi de què ets capaç. Si segueixes la teva passió, algú veurà el teu treball. Vés a la multitud de festivals que Barcelona ofereix, on els i les directors/es presenten els seus treballs i pots parlar amb ells i elles en persona. 

Veig una fallada en el sistema educatiu aquí. Hi ha infinitat de programes acadèmics on es pot estudiar per a ser realitzador/director o fins i tot productor. Però en cap que jo sàpiga, ensenyen la professió de documentalista relacionada amb l'audiovisual. Surt gent jove il·lusionada amb ser director/a però hi ha molt poca gent que pot arribar a fer més enllà de la seva primera pel·lícula. Seria millor a més ensenyar les professions que sí que tenen sortida en el món professional com per exemple, documentalista. Ho he proposat en diverses ocasions però no ha estat tingut en compte fins ara. La professió és tan invisible que quan em volia incloure en el directori de professionals online de Catalan Films en aquesta categoria, m'han dit que no existeix i que em posi dins de producció. Els vaig dir que no, és a l'inrevés, que creïn un altre camp amb la categoria “documentalista”. Així vaig lluitant contra molins. En el directori de Dones Visuals sí que han creat aquesta categoria dins de l'àrea de guió, com ha de ser. A veure si les productores aprenen a buscar-nos allí!

Dins d'aquest context de desconeixement de la professió, recomano que la gent que accepti treballs de documentació pacti una tarifa per un temps definit, no per projecte. Diverses vegades, m'han intentat colar una miqueta preu alçat projecte segons la qual cosa podria estar treballant 3 mesos pel sou que normalment cobres per un. Entenc que les productores han de tancar el seu pressupost però nosaltres també hem de menjar. Per això, recomano estipular un temps concret per una quantitat pactada i si s'allarga el treball – que sempre passa per canvis en el guió o alguna cosa – llavors deixo una llista detallada de l'estatus de totes les gestions i algú de la productora continua tancant-les si no poden pagar-me més. 

En els 25 anys que porto treballant com a documentalista he vist molta gent fer algun treball de documentació per a abandonar poc després. És un treball tediós, no prou reconegut. Crec que la professió de researcher hauria d'estar més protegida perquè les documentalistes puguin continuar dedicant-se. En el taller ofert per Elizabeth Klinck a Reus, vaig descobrir que no és un problema únicament d'Espanya. Pel que explicava, és igual al Canadà i França. Falta organitzar-nos en una associació per a poder resistir i continuar aportant el nostre coneixement i passió per a explicar la història del país.

 

Quins són els teus pròxims projectes?

Ara estic preparant algun projecte de documental i un de ficció. Estic a punt de començar la documentació d'una nova sèrie per a televisió. Després de l'estiu, estic oberta a propostes de projectes on espero aprendre una cosa nova cada dia.

Últimes notícies

Recomanacions per veure a casa (I)

Sèries i pel·lícules que s'han rodat a Barcelona

Barcelona impulsa 10 mesures extraordinàries per fer front a l’impacte de la COVID-19 en l’activitat i el teixit culturals

El Govern municipal també instarà al Govern de l’Estat i a la Generalitat a implementar diferents propostes, com la reducció al 0% de l’IVA cultural fins a finals d’any

‘Chavalas’ roda a Barcelona

Debut en la direcció de Carol Rodríguez Colás

Porta4 es transforma en L’Autèntica Teatre

També amb una escola de cinema