JOSEP CUNILL: “L’interès de l’Elena Jordi rau en la seva forta personalitat, que s’atreveix amb projectes molt potents”.

18/01/2022

Aquest mes entrevistem a Josep Cunill, nascut a Berga el 1957, és llicenciat en Filosofia i Lletres i professor de Filosofia jubilat. Autor del llibre Elena Jordi. Una reina berguedana a la cort del Paral·lel.

Cunill ha dedicat més de 22 anys a la recerca i reivindicació de la figura d’Elena Jordi, la primera directora de cinema de l’estat espanyol amb la pel·lícula Thais de 1918. Recuperem de la seva mà la figura d’aquesta pionera del cinema, reconeguda empresària i actriu de teatre al Paral·lel, injustament oblidada. Precisament, l’Acadèmia del Cinema Català l’ha fet un homenatge a la Filmoteca de Catalunya i ha creat un itinerari sobre la seva vida. El podeu consultar aquí.

 

Com va néixer el teu interès per la figura de la Montserrat Casals i Baqué, més coneguda com a Elena Jordi?

El 1994, en un sopar d’amics, vaig mencionar l’Elena Jordi i a l’acabar, una persona se m’acosta i em diu que és descendent llunyana d’ella. Les filles de l’Elena Jordi van morir sense descendència. I aquesta persona m’explica que quan es van fer càrrec del pis d’una de les filles, dins d’un armari van trobar una carpeta amb unes 50 fotografies que són les que apareixen al llibre i que he depositat a la Filmoteca perquè es restaurin, es puguin consultar i conservar. Inicialment, em vaig enamorar d’aquestes fotografies, perquè em descobrien una estètica de la Belle Epoque i una dona d’una bellesa singular. Jo pertanyia a l’Àmbit de Recerques del Berguedà que té una revista que es diu L’Erol. El projecte era fer un article parlant d’aquest personatge totalment desconegut. Començo a buscar als arxius de Barcelona, l’Institut del Teatre, la Casa de l’Ardiaca a on és l’arxiu històric de la ciutat i amb comptagotes, però de manera constant, vaig trobant informació d’ella. Després de 4 o 5 anys buidant arxius, va sortir la primera edició del llibre el 1999. Ja no hi havia ningú que em pogués transmetre memòria oral d’aquella època. El fet de que les seves filles morissin sense descendència, tallava també aquesta línia. Sí que descobreixo després que Sempronio en algun dels seus llibres, el Permanyer i diversos columnistes de Barcelona n’havien parlat. El Sempronio el vaig poder conèixer i entrevistar. Era un senyor gran ja. És una història força desapareguda del que era la memòria més immediata. I aquí comença aquest trajecte que fa que al 2021, com havia desaparegut la primera edició, l’Àmbit de Recerques em proposés fer una segona edició.

 

 

Què hi trobem en aquesta nova edició? Hi ha més importància del cinema?

Que els arxius es poguessin consultar molt millor, perquè ara està gairebé tot digitalitzat, canvia molt la investigació dels anys 90. Accedint a moltes més hemeroteques he ampliat 30 pàgines la nova edició, sobretot coneixent molt millor, ja no tant potser les obres que va representar al Teatre Español del Paral·lel, sinó gires per Catalunya que feia amb la seva companyia. Hi ha molta més informació. El camí de l’Elena Jordi té dos vessants. Un el teatral. És una noia autodidacta, que comença a fer papers petits de dameta jove a la companyia de la Margarida Xirgu, que a poc a poc va agafant nom, però que se circumscriu molt al teatre de vodevil. Així i tot, va tenir la seva pròpia companyia amb el seu nom i es feia traduir els vodevils al català. Encaixaria dins d’un fenomen barceloní i del Paral·lel.

El 1999 trobo en revistes com El Cine, Arte y cinematografía o Mundo Cinematográfico, que consultava perquè donaven informació dels teatres, una notícia que poso a la primera edició del llibre. I que diu: “Elena Jordi, la bella actriz vodevilesca se ha pasado al arte cinematográfico, produciendo, dirigiendo e interpretando una película que tiene por nombre Thais”. En aquell moment, a allò no l’hi dono importància, però vaig pensar: “que fort, l’Elena Jordi a part d’actriu s’atreveix a tirar endavant una pel·lícula!”. Aquest és el camí en el qual crec que l’Elena Jordi ha pres més importància ara. En el context del teatre, ella no és la Xirgu, no va saltar al teatre clàssic, que es considerava seriós. Va fer vodevil al Paral·lel. S’emmirallava sempre en les modes de París, en el teatre d’allà. Però el cinema mut i el cinema en general té molts estudiosos a tot el món i aquí és a on, per la meva sorpresa, la informació que dono és recollida per una catedràtica de la Universitat de Massachussets, la Barbara Zecchi, estudiosa de qüestions de gènere relacionat amb el cinema i una catedràtica d’una universitat de Mèxic. Aquestes persones comencen a fixar-se en l’Elena Jordi. I es parla de si podria ser la primera directora de cinema a l’Estat espanyol. Per mi ha estat una gran il·lusió que el 2021 i coincidint amb l’aparició d’aquesta segona edició del llibre, tant l’Acadèmia del Cinema Català com la Filmoteca hagin fet un homenatge a l’Elena Jordi i també a totes les dones pioneres del cinema a Catalunya.

 

Creus que ara és un millor moment perquè dones com l’Elena Jordi que han estat oblidades siguin recuperades amb més estudis?

Quan inicio tot això, l’Elena Jordi no deixa de ser una noia de Cercs, el pare de la qual tenia un petit negoci a les mines de carbó. Que es trasllada a Berga, es casa, abandona al marit i marxa a Barcelona amb les seves dues filles. He lluitat sempre contra els estereotips que encasellaven a la dona del Paral·lel en aquells moments. Sempre es repeteix aquest tòpic, noia pobreta que ve de poble i que arriba a Barcelona. Ja ho deia des del principi, i ara s’ha pogut confirmar amb estudis de la mineria a on el seu pare apareix, que la seva família tenia diners. Elles fan el salt a Barcelona i s’instal·len en un estanc del carrer de la Boqueria que no els hi posa algú com unes mantingudes, sinó que és seu. En aquests dies parlant amb gent de la Filmoteca i de l’Acadèmia del Cinema Català, els hi he dit que en estudiar a l’Elena Jordi, descobert una quantitat de dones pioneres increïbles que sembla mentida que ningú els hi hagi fet un homenatge o tinguin el seu llibre. Per exemple, la Lola Paris va rodar unes 40 pel·lícules. Era la primera actriu dels Studio Films, a on l’Elena i la Tina Jordi (la seva germana) van rodar les seves pel·lícules. Hi ha moltes dones pioneres que cada una deu tenir la seva història de lluita difícil i que van tenir importància. La Lola Paris va arribar a dirigir, creada per Studio Films, una escola de cinema dedicada a noies. Són dones molt avançades de les quals es coneix poc.

Jo no soc historiador del cinema, en tot cas petit biògraf de l’Elena Jordi. A l’Esteve Riambau, director de la Filmoteca, l’he preguntat si s’estan fent estudis sobre el cinema mut de Barcelona i que els consti a ells no, molt pocs. Em deia que molts estudis del cinema aquí comencen a la Guerra Civil, perquè té molta força poètica, dramàtica i política. En tot aquest període anterior, l’esplendor del qual podríem situar entre 1914 i 1929, es produeix molt cinema mut que ha de competir amb les grans produccions dels estudis de Roma o altres llocs d’Europa. I Barcelona és una capital del cinema mut, amb estudis com Studio Films a la carretera de Sants o Hispano Films al carrer Craywinckel, ara ja desapareguts.

 

 

Com va entrar l’Elena Jordi al món del cinema?

Totes les referències d’aquesta època les he tret de gent com el Miquel Porter Moix, a qui vaig poder conèixer, i la Palmira González. Tots diuen que no era infreqüent que el teatre del Paral·lel fos la pedrera per aquestes noves actrius. En el cas de la Jordi, ens movem per hipòtesis versemblants, però tampoc absolutament provades, sembla que per Domènec Ceret, home de Sabadell que estava vinculat al món del teatre i que va arribar a dirigir com a director artístic Studio Films. Ell va pertànyer a la companyia de la Jordi durant una època prèvia a l’aparició de les Jordi al món del cinema el 1914-1915. Volia fer una actriu catalana que a la vegada pogués recollir trets autòctons, però que també donés la mida de les grans actrius del cinema mut internacionals. Sempre he pensat que probablement Domènec Ceret o algú del seu entorn serien els seus introductors. La quantitat de pel·lícules de la Jordi, i potser fins a la qualitat, és poca, hi ha altres actrius que en fan moltes més. La Lola Paris i la Consuelo Hidalgo van fer un cicle de sis o set films juntes a Studio Films que es deia Paris-Hidalgo.

L’interès de la Jordi rau en la seva forta personalitat, que s’atreveix amb projectes molt potents. El 1918 està a punt d’estrenar un teatre amb el seu nom al començament de la Via Laietana a on està ara el ja tancat Palau del Cinema. La premsa de l’època ja deia que a la porta hi havia el rètol Teatre Elena Jordi, però sembla que les obres es van aturar. Es parla d’un solar que valia mig milió de pessetes el 1917 i ella hi aixeca un teatre l’any que fa Thais. El 1999 quan en el llibre hi poso el retall d’aquesta notícia de la pel·lícula, no tenia consciència que el 1918 la col·loques com a la primera dona de l’estat espanyol en dirigir una pel·lícula. Hi ha aquesta espècie de rivalitat entre l’Elena Jordi i la valenciana Helena Cortesina, la seva pel·lícula és de 1921-22 (tampoc es conserva), la de la Jordi és del 1918. Però de la Cortesina se sabien més coses de la pel·lícula: guionistes, actors,....a nivell d’estudis de cinema a tota Espanya, sempre apareix l’Helena Cortesina amb pàgina pròpia, però a peu de pàgina hi ha la noteta que diu que hi ha un senyor a Catalunya que diu que l’Elena Jordi en va dirigir una el 1918.

Vaig trobar un article del juny del 1917 a on el Francisco Madrid, periodista i escriptor conegut, entrevista a l’Elena Jordi i ella explica que ja té una pel·lícula acabada i dona informació: que es va rodar als estudis d’Hispano Films al carrer Craywinkel, el director artístic era el fill del gran escenògraf del Liceu Francesc Soler Rovirosa, Alexandre Soler Marye. L’operador era Jordi Robert, molt de moda a l’època i ens dona el nom d’alguns actors. En algun altre article es diu que Elena Jordi està rodant una pel·lícula, però que ha escollit actors que no són de la seva companyia i aquests s’han enfadat. En l’entrevista parla de noms que han sigut una sorpresa. Un és el de Rafael Bardem, una família coneguda, que venia de la companyia de la Rosario Pino, una de les pioneres del cinema espanyol. En Gimbernat, venia de família metges de la companyia del Romea. Parla d’on va sortir tot el mobiliari, Almacenes El Siglo. I li pregunten sobre el títol, però diu que encara no el tenen. L’escriptor i periodista Josep Amich i Bert Amichatis, és el guionista. Ara ja sabem més coses de Thais.

 

Què ens explicava Thais?

Ho lligaria amb aquest caràcter de dona avançada de la Belle Epoque. L’Elena Jordi s’atrevia amb obres molt potents. A la Margarida Xirgu la van fer fora del Teatre Principal del Paral·lel quan interpretava la Salomé d’Oscar Wilde. La Jordi, que en aquells moments formava part de la companyia de la Xirgu com a una dameta jove, que sortia a l’escenari, però no deia res, també va fer Salomé. Al 29 quan torna a reaparèixer, ho fa amb una obra escandalosa, que a l’estat Espanyol només tres o quatre primers actrius molt potents s’atreveixen a representar: La prisionera d’Edouard Bourdet que tracta sobre l’homosexualitat femenina, segons els articles de l’època. Thais formaria part d’aquest tipus d’obra sobre femme fatals. És una novel·la d’Anatole France i el guió es va fer arran de l’òpera de Jules Massenet que la va fer famosa. Investigant vaig veure que gairebé cada any es representava al Liceu. Igual la Jordi la va veure allà. Thais és la història d’una prostituta, durant l’època de l’Antic Testament. Un sant místic es capfica que l’ha de salvar i aconsegueix fer-la ingressar en un orde religiós. Però quan està allà, el místic resulta que s’ha enamorat com un boig i la vol fer pecar. Llavors és quan la Thais mor dient que ha descobert l’amor a Déu que és superior a l’amor als homes. Hi ha qui ha volgut veure una elecció de temes de línia “ideològic-literària” de l’Elena Jordi o dels seus assessors. Però no se sap. Sí que és veritat que a part de ser empresària potent, ho fa amb temes molt delicats. La prisionera la passegen per Catalunya. Vaig trobar un article de Torroella de Montgrí a on gairebé cremen el teatre.

 

Creus que el fet que el vodevil era considerat un teatre menor i molt estigmatitzat ha contribuït al fet que la figura de l’Elena Jordi no sigui tan coneguda ara com hauria de ser?

Totalment. Quan intento acostar l’Elena Jordi al món de “l’acadèmia” universitària, als estudiosos em refereixo, encara en aquests moments pesen que això del teatre de vodevil no era teatre seriós. Això converteix a la Jordi en figura menor per determinades persones. Aquest debat estava totalment obert a la seva època, tant que els grans representats del teatre català com el Francesc Curet, autor de la Història del Teatre Català, director de revistes prestigioses d’aquell moment com El teatre català o Escena catalana, fa una croada terrible contra el teatre de vodevil perquè creu que el vodevil, el cinema i el Paral·lel en general són els culpables de la mort del teatre català. El vodevil estava molt desprestigiat. Però poso en valor a l’Elena Jordi perquè hi ha un moment en el qual fins i tot els representats del teatre català seriós cedeixen davant el seu vodevil. No és totalment esparracat en el sentit de popular, sinó que manté una elegància. Això del Paral·lel en català no és veritat. Bona part del que feia allà era en castellà. Bohemis i rics hi anaven a la nit de “juerga”, però els teatres de vodevil eren de la gent popular. I hi ha un altre moment molt interessant entorn del 1914 en el qual el Sindicat d’Autors Dramàtics Catalans es plantegen la catalanització del Paral·lel. I intenten dues campanyes, primer al Teatre Español a on porten el Guimerà i obres d’aquesta gent i és un fracàs, no hi va ningú. Llavors, quan l’Elena Jordi crea la seva companyia i intenta que els seus vodevils siguin en català, aquesta mateixa gent, encapçalats per Francesc Curet, arriben a admetre que potser la catalanització del Paral·lel la faran amb el seu vodevil.

 

Has participat en l’homenatge de l’Acadèmia del Cinema Català creant un recorregut per la figura de l’Elena Jordi que es pot consultar a la seva web. Què hi podem trobar?

Una de les propostes que em va fer il·lusió per part de l’Acadèmia va ser crear aquest itinerari, un recorregut a partir dels llocs a on ella va tenir presència. El problema és que molts dels llocs ja no existeixen. Vaig proposar l’estanc del carrer de la Boqueria, perquè allà és a on va començar tot. Inclús he arribat a crear una mena d’ens entorn de l’Elena Jordi “La penya de l’estanc”, que són personatges molt singulars: joves intel·lectuals vinculats a la revista Papitu. Ells són els primers que agafen a l’Elena Jordi gairebé com la bandera d’una batalla contra els costums i la moral conservadora. Aquest estanc està tancat en aquests moments. És una llàstima. L’altre punt és el Teatre Español al Paral·lel. Molta gent desconeix que és un dels més antics del Paral·lel i de Barcelona. Del 1880, ara és la sala Barts i va ser el famós Studio 54.

Un altre lloc, ja en el món del cinema, és el carrer de Sants a on hi havia els grans estudis de la Studio Films a on les Jordi van filmar pel·lícules. L’altre seria el carrer Craywinkel a on hi havia els estudis de la Hispano Films. Allà hi hauria rodat la seva pel·lícula l’Elena Jordi, ja que no tenia estudis propis, els havia de llogar.

 

 

El cineasta David Casals-Roma està fent un documental, La voz de Thais, que aviat es podrà veure, i també has participat en ell. El cinema recupera a la primera dona cineasta?

Fa uns quatre anys, es va posar en contacte amb mi el David. Sempre explico que de l’Elena Jordi no sabíem ni a on estava enterrada. Ara tot està digitalitzat. Els arxivers del cementiri de Montjuic i de les Corts em van trucar un dia i em diuen que han trobat que la Montserrat Casals Baqué està enterrada al cementiri de les Corts en una tomba que ningú paga la contribució i està en precari. Després dels gairebé cinc anys d’investigació que portava llavors, al anar allà, evidentment, m’emociono perquè és un moment molt sentit. El David agafa aquesta “anècdota” i fa el guió d’una noia que descobreix a partir de la primera edició del llibre la història de l’Elena Jordi.

La Judith Colell va dir el dia de l’acte a la Filmoteca, que l’Elena Jordi es mereixeria una pel·lícula i que volia fer-la. Podria ser una pel·lícula o una sèrie que recollís una mica aquesta Barcelona del Paral·lel a través d’un personatge molt singular. La importància de l’Elena Jordi és que té una vida de pel·lícula.

 

Hi ha molt misteri encara al voltant de l’Elena Jordi, creus es trobarà alguna còpia de Thais algun dia?

T’anticipo una cosa que la dic amb la boca molt petita. Aquestes pel·lícules mudes es distribuïen, no s’havien de doblar. Les pel·lícules de Studio Films a on surt la seva germana Tina Jordi, he trobat que van ser exhibides a Amèrica del Sud i Europa, per tant, alguna còpia podria haver-hi. Em consta que el David Casals i la Barbara Zecchi han fet exploracions a filmoteques europees, però no s’ha trobat res. Tenim sis o set notícies a on es diu que la pel·lícula està a punt de ser estrenada o que periodistes ja l’han vist, entre el febrer i abril de 1918, però no he pogut trobar cap lloc a on fos estrenada. Aquest és el misteri. Les revistes de l’època, sempre parlen de la funció inicial i després de l’estrena i a on va ser, però és estrany que no hi hagi res de Thais. I si no s’hagués estrenat? Coincideix, descobreixo després, al mes de juny de 1918 amb quan es crema Hispano Films. Allà no només hi eren els estudis, hi havia laboratoris, es conservaven les pel·lícules. Si fos novel·lista diria que Thais ja és cendra celestial i es va cremar allà. Aquest és el misteri que jo encara tinc esperança de poder aclarir. Serien cintes molt delicades, si no s’han conservat en algun lloc és molt difícil que la seva composició hagi resistit tants anys. Aquesta també és una part del mite Elena Jordi.

Últimes notícies

Roba de cine per a persones vulnerables ateses per Sant Joan de Déu

Fareu un rodatge i voleu donar-li una segona vida a la roba que utilitzareu?

Una estratègia municipal impulsarà el sector audiovisual a la ciutat

Es destinarà entre 1,5 i 2 milions d’euros a millorar els mecanismes de suport al sector

5 pel·lícules rodades a Barcelona premiades als Gaudí

Creatura i Saben Aquell acaparen els guardons

FERNANDO FRÍAS: “Per a mi és una de les majors virtuts del projecte haver estat a Barcelona i haver-la explorat. L'última versió del guió l'escrivim 100% allà”.

Aquest mes entrevistem el director de cinema mexicà Fernando Frías. La seva última pel·lícula No voy a pedirle a nadie que me crea ha rodat en gran part a Barcelona. Parlem amb ell d'aquest projecte que ha visitat la nostra ciutat i que podeu veure ja a Netflix.