FERNANDO FRÍAS: “Per a mi és una de les majors virtuts del projecte haver estat a Barcelona i haver-la explorat. L'última versió del guió l'escrivim 100% allà”.

29/01/2024

Aquest mes entrevistem el director de cinema mexicà Fernando Frías. La seva última pel·lícula No voy a pedirle a nadie que me crea ha rodat en gran part a Barcelona. Parlem amb ell d'aquest projecte que ha visitat la nostra ciutat i que podeu veure ja a Netflix.

Com va començar el teu interès pel cinema i quan vas decidir que volies ser director?

Des de molt nen, perquè el meu pare és un cinèfil i vèiem pel·lícules a casa gairebé cada dia. Crec que això va encoratjar el meu interès pel cinema, però l'interès per voler fer cinema va ser diferent. Vaig créixer en els 80 i 90 en els quals existien aquests blockbusters gegants i pel·lícules d'acció. I va ser més aviat quan vaig veure pel·lícules amb les quals jo m'identificava molt quan vaig pensar: “Ah, bé. També es val posar la vida d'un”. Una mica pensava: “Vull que la meva vida sigui com a les pel·lícules que jo veig. Si no, vull que almenys les meves pel·lícules siguin com la vida que jo visc”. Suposo que en una primera adolescència vaig començar a identificar-me amb algunes pel·lícules i això em va inspirar.

 

Aquest és el teu tercer projecte de ficció. Com sorgeix la idea d'adaptar el llibre de Juan Pablo Villalobos al cinema? Què és el que et va atreure d'ell?

Va ser una suma de circumstàncies. La veritat és que la vida no deixa de sorprendre. El meu segon llargmetratge, Ya no estoy aquí, estava sofrint un moment horrible. Una pausa enmig de la filmació. Aquesta pel·lícula té un component a Mèxic i un altre a Nova York. Ja havíem filmat a Mèxic i vam haver d'esperar un any per qüestions financeres i perquè no li aprovaven el visat a l'actor. El que va succeir va ser que, en un d'aquests moments en els quals jo estava supertens, em vaig trobar amb aquesta novel·la i la vaig començar a llegir. No és que l'hagi llegit i després se m'ocorregués adaptar-la. Sinó que mentre la llegia, l'anava veient i se'm feien com molt interessants els personatges. Jo pensava que potser Ya no estoy aquí seria complicada per al públic, perquè no l'estava podent finançar. Al final, el finançament depèn, fins on jo entenia de manera molt naïf suposo, de persones amb decisió que saben el que vol el públic i que financen coses pensant en què els agradarà. Modèstia a part, Ya no estoy aquí va acabar sent una fita. Un èxit insospitat. I llavors pensava: “Què faré si no puc acabar la pel·lícula?, a més ja he filmat la meitat. Em creuaré il·legal la frontera amb aquest noi per a filmar a Nova York? Però on aconseguiré els diners?”. Llegint la novel·la, vaig pensar: “Això sona com una cosa més còmica, directa i lleugera”. Però el que són les coses, va acabar sent una pel·lícula potser menys amigable al públic general com ho és l'altra i que sí que li demana molt més a l'espectador, en termes de ritme intel·lectual i de la quantitat de coses que estan plasmades sobre el llenç que és la pel·lícula.

 

És difícil adaptar un llibre al cinema sent dos mitjans diferents i com ha estat l'experiència? Ha participat l'escriptor Juan Pablo Villalobos?

Va participar molt sens dubte, molt. De fet, el difícil va ser triar que coses deixar fora. Perquè mentre més vulguis deixar dins, més has de tenir una estructura que suporti això, que ho connecti. I hi ha uns certs detalls que em semblen genials en la novel·la i que no necessàriament havien d'estar en la pel·lícula. I ell advocava molt perquè llevéssim i deixéssim anar coses i va ser així com ho vam anar fent. Al final és més la traducció, més que de la sensació de la història, dels elements que la conformen que són elements molt diferents. La novel·la té molts adeptes. Normalment, la gent no pot evitar comparar una forma amb l'altra, però es tornen dues coses totalment diferents.

 

El fet d'estrenar en una plataforma condiciona d'alguna manera el rodatge d'un film?
Arran de l'èxit que vam tenir amb l'anterior pel·lícula em van convidar a fer un següent projecte i vaig triar aquest. A més, pensant que era un projecte que anava a néixer i estar en la plataforma, vaig voler fer alguna cosa que, si bé viurà en aquest món, proposés una mica més, que tractés d'apel·lar a un espectador una mica més actiu i no potser tan passiu. Em preocupava engrossir les files d'aquest contingut potser buit, didàctic, immediat, entretingut, oblidable i apel·lar al passiu que és el que sobresurt a nivell de números en les plataformes, sento jo. L'algorisme, vaja.

 

L'estratègia de llançament d'un film finançat per una plataforma ha de ser molt diferent. Quin paper juguen també els festivals de cinema en aquesta estratègia?

La veritat és que és una gran pregunta que encara em continuo fent. No pots dir que depens dels festivals perquè venint d'aquesta plataforma se't tanquen les portes en gran manera de molts i més quan durant un temps va estar el tema de la vaga. D'altra banda, l'estratègia continua sent un misteri per a mi. Estic summament decebut perquè no va haver-hi absolutament cap promoció. Llavors, no entenc per a què es fa la pel·lícula, si després es llança un dimecres sense cap avís. Diguem que vaig tenir una relació increïble amb la plataforma amb l'altra pel·lícula. A part que l'altra pel·lícula va començar a funcionar i llavors ells van començar a promocionar-la. I en aquesta va ser una cosa molt diferent. També crec que té a veure amb el fet que va ser portada per un equip diferent dins de Netflix, però no entenc l'estratègia i ha estat molt trist, la veritat, en aquest sentit.

 

Has rodat gran part de la pel·lícula aquí a Barcelona. Què aporta la ciutat al film?

És un personatge per complet. Per a mi és una de les majors virtuts del projecte haver estat a Barcelona i haver-la explorat. L'última versió del guió l'escrivim 100% allà. Per a mi va ser molt interessant buscar com substituir algunes coses de la novel·la. Portar el que en el seu moment era la plaça del Sol i intentar fer la plaça del Raspall. I impregnar-se molt de la diversitat que existeix i com és de balsàmica aquesta ciutat, tan acollidora per a gent de tants mons. Que, si bé és Europa, no ho és en condicions tan dràstiques, ni per la qüestió climatològica ni per la qüestió potser econòmica o del tancament ideològic. És bastant cosmopolita i al mateix temps és petita.

 

Has trobat moltes diferències entre rodar a Mèxic i a Barcelona?

Sí, moltíssimes. A Barcelona em va agradar molt la forma en la qual treballa el crew, que és molt professional i completament entregat. Hi ha coses que no acabava d'entendre com el famós “tall a bocata”. Jo deia: “Però, com? Si acabem de menjar fa deu minuts!”. I em deien: “Sí, però cal posar-ho ara”. I jo: “D'acord. Ok, doncs tall a bocata” (riures). El crew és meravellós, mentre no se li toqui un minut més o un minut menys, es porten genial. Per a mi ha estat de les millors experiències. Un crew molt treballador, molt professional, com poques vegades he vist.

 

Has comentat que vas estar aquí escrivint la part final del guió. Com va ser el procés de localització a la ciutat? Vas estar caminant per la ciutat per a veure els llocs i localitzar?

Sí, exacte. No només a la ciutat, també vam anar cap a la costa, més cap al nord. Moltes vegades anava jo sol buscant i deia: “això em va interessar”. Llavors ja ho veia Laia Farran que era la nostra localitzadora i ella trobava unes opcions meravelloses. El tema curiós va ser amb els departaments (pisos). La producció deia: “bé, haurem de construir el departament dels personatges en un altre lloc”. I jo deia: “no, que sigui petit ens agrada”. Hi havia com tres localitzacions que el crew de Barcelona estava com molt confós. Em deien: “Però, com? Aquí és molt limitant!”. I just va acabar sent una virtut que fos així. Ells no ho secundaven al principi, però després ho van veure. Va haver-hi una trobada d'aquests dos mons. I va ser molt interessant.

 

En la pel·lícula hi ha molta presència de finestres, veiem als personatges des de fora. Per què aquesta importància d'aquest element?

No existeix una realitat objectiva, ni un narrador omniscient i cada personatge només sap el que sap, però no sap el que els altres saben. Els secrets que hi ha. Juan Pablo no sap què vol el Llicenciat, Valentina no sap què li passa a Juan Pablo, el Llicenciat no sap què està tramant Juan Pablo. La manera d'emmarcar era compondre amb aquesta arquitectura i aquests jocs que té ja la ciutat mateixa i tractar de fer aquesta analogia amb la situació de la informació o suggerir que els personatges estan ficats en una caixa, per dir-ho així, que és la seva pròpia ignorància, la seva pròpia ment o la seva condició.

 

És important mostrar l'impacte de la migració, de l'experiència d'estar en una terra que no és la teva? La pel·lícula anterior comentaves que era Mèxic-Nova York i aquesta és Mèxic-Barcelona. Expressa alguna cosa que has viscut? O és un tema que t'interessa especialment?

La veritat és que no és un tema que busco, sinó un tema que em troba. I que es continua repetint. Hi ha per aquí un següent projecte que té a veure amb això i un altre projecte que no té res a veure amb això, però sí que és un tema que em troba. Em sembla que és un camp molt fèrtil per a explorar les condicions humanes a un nivell molt bàsic quan dos personatges potser no s'entenen per què tenen diferències culturals o perquè el llenguatge en si mateix és molt diferent.

 

Quins són els teus projectes de futur? Tens clar cap a on tiraràs?

Ho tinc una mica clar, però també m'agrada deixar una mica madurar. Tenia dos projectes i pensava que un anava a ser més urgent i, de sobte, l'altre està prenent més forma. El que ve és posar-me a escriure que és la part més tediosa, solitària i soferta. I després intentar produir-la i aixecar el projecte. I m'encantaria tractar d'arribar a molt més públic i com em vaig quedar molt content filmant a Barcelona, m'agradaria tornar. Abans de rodar a Barcelona, vaig viure més de 14 anys a Nova York. Té molt a veure amb on estic i potser això es connecta amb la pregunta anterior d'una experiència que m'ha passat a mi mateix. Sempre m'interessa arribar a nous llocs, veure les coses amb una mirada molt fresca i això em continua interessant molt.

 

Quines són les principals dificultats a les quals t'enfrontes a l'hora d'aixecar un nou projecte? Suposem que el finançament és una d'elles.
Sí. Dependre a vegades d'algun estudi i la visió que puguin tenir els seus directius no és sempre el més fàcil. Escriure sempre és un procés bastant solitari. Avui dia, els festivals per a mi han perdut tota credibilitat. Ya no estoy aquí va ser rebutjada per molts festivals, que després que li va anar molt bé ja em van buscar i em deien: “Pots venir a donar una masterclass?”. I jo els deia: “però si mai m'has programat?”. I em deien: “la següent de veritat que sí”. I després tampoc et programen i veia el que sí que programaven. També venint de Mèxic i sent d'una regió específica, busquen cert tipus de projectes. És la meva impressió. Potser està molt polititzat, hi ha moltes coses que queden fora, avui dia existeix una agenda molt concreta en termes de qui diu les coses i des d'on les diu. Tot van sent obstacles. És gairebé com un videojoc, que passes un món i el que segueix és més complicat. I es va posant més difícil. Primer, escrius la pel·lícula. Passes a la pantalla següent i el monstre és més difícil, que és el finançament. I l'aconsegueixes. I després la producció, que per a mi és la més divertida. I en acabat, la distribució i l'estrena. És com un Mario Bros.

 

Últimes notícies

Torna el Laboratori d’Adaptacions Audiovisuals de Barcelona (LAAB)

En el marc de les activitats de la Direcció d’Indústries Creatives per al període 2024-2025

'El 47' guanyadora dels Goya en una gala molt repartida

Quatre produccions rodades a Barcelona premiades

SALIMA JIRARI: “FINS QUE TOTA LA INDÚSTRIA I EN LES SEVES BASES REALMENT NO S'ENTENGUI LA RIQUESA QUE S'ESTÀ PERDENT PER LA DINÀMICA ACTUAL DEL SECTOR, NO TINDREM UNA INDÚSTRIA REALMENT DIVERSA, INCLUSIVA I RICA”.

Aquest mes entrevistem a Salima Jirari, consultora especialitzada en diversitat, igualtat i inclusió en el sector audiovisual amb més de 10 anys d'experiència en diferents àrees de l’audiovisual. Amb ella parlem de la seva feina i en què consisteix.