Edmon Roch és llicenciat en Història de l’Art i productor cinematogràfic, fundador d'Ikiru Films.
Edmon Roch és llicenciat en Història de l’Art i productor cinematogràfic. Ha produït films com Barcelona de Whit Stillman i El Efecto Mariposa, de Fernando Colomo; i ha estat director de producció de Set anys al Tíbet de Jean-Jacques Annaud.
A través de la seva companyia, Ikiru Films, ha estat productor delegat d’El Perfum. Historia d’un assassí de Tom Tykwer i també ha produït, escrit i dirigit Garbo. El Espía, que va obtenir el Premi Gaudí al Millor Documental i Millor Guió, el Goya al Millor Documental, i el Premi al Millor Documental Europeu al Festival de Sevilla.
És coproductor de Biutiful, d’Alejandro González Iñárritu i ha produït Lope d’Andrucha Waddington, Bruc de Daniel Benmayor, Les Aventures de Tadeu Jones d’Enrique Gato, Septimo de Patxi Amezcua, El Niño de Daniel Monzón, i Atrapa la bandera, d’Enrique Gato.
A més, el passat mes de setembre va ser seleccionat per a ser un dels 24 productors que van participar al Producers Lab Toronto, una iniciativa del Toronto Film Festival que consisteix en un programa d’intercanvi d’idees, projectes, informació de finançament i acords de coproducció dels dos costats de l’Atlàntic. Una oportunitat única que li va servir per participar en esdeveniments de networking & pitch, case studies i diverses taules rodones amb membres clau de la indústria cinematogràfica.
- Segons el teu parer, primer de tot, quin és el paper del productor?
Per a mi un productor és la persona que “veu” un projecte.Potser té una idea i l’encarrega a un guionista. Potserrep un guió per part d’un director i el posa en marxa. A partir d’aquí, el productor ha conciliar dues tasques, imprescindibles: la financera i la creativa.
El productor és doncs l’encarregat de, a partir de la seva idea o la d’un altre, posar tots els elements sobre la taula i aconseguir que el film arribi al seu destinatari final, que és el públic, de la millor manera possible, fent una pel·lícula que assoleixi els seus objectius, entre els quals, no només que sigui sostenible a nivell financer sinó que generi benefici.
- Vas estudiar història de l’art, però treballes com a productor cinematogràfic.
Sí, jo des de petit m’ha agradat definir-me com a espectador. M’agrada el cinema des que hi anava amb els meus pares i el meu germà. Així vaig créixer, i de seguida em vaig adonar que no només m’agradava el cinema, sinó que també m’agradava parlar de cinema. Vaig començar a publicar sobre cinema al Diari de Girona, amb 15 anys, però vaig triar Història de l’Art perquè, per proximitat, m’interessava molt l’art contemporani. Vaig ser cap de premsa del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, feia crítica de cinema a la Guia del Ocio i, quan vaig acabar la carrera, gràcies a una beca de La Caixa, vaig estudiar a la London International Film School. Abans, ja havia rodat Barcelona, de Whit Stillman.
- Fins que vas decidir crear la teva pròpia productora?
Sí, una cosa va portar l’altra i el 2003 vaig fundar Ikiru Films, la meva productora. Va ser sobretot per deixar de produir per a d’altres o ser el director de producció d’altres films, i poder ser jo qui decidís quina pel·lícula s’acabava fent. Volia aportar el meu granet de sorra personal.
- Al Producers Lab Toronto en el que vas participar el passat mes de setembre, vas poder compartir experiències amb productors d’arreu del món, de Canadà, d’Europa, de Nova Zelanda i d’Austràlia. Quina valoració en vas treure?
Doncs la veritat és que en aquest Producers Lab vaig tornar a constatar la diversitat de la cinematografia. De Canadà, Nova Zelanda, Austràlia i fins i tot el nostre, arribaven projectes mainstream, molt comercials i competitius. Però hi havia molts projectes eslovacs, bosnis... d’altres cinematografies, que eren molt més autorals, d’assaig, finançats completament per polítiques de govern... Va ser una experiència molt interessant. La forquilla europea de projectes era impressionant.
- La figura del productor a Espanya és el mateixa que s’entén als Estats Units o als països anglosaxons? O té diferències importants?
El paper del productor és diferent, però també ho és a casa nostra. Un bon productor ha saber gestionar les dues parts que et comentava anteriorment (la financera i la creativa), si no saps donar viabilitat a les dues cares, no seràs un bon productor...
Però és cert que, a nivell sobretot americà, existeix una separació entre el productor d’estudi i l’independent. D’una banda, els independents s’assemblen més a nosaltres, les tasques que han d’assolir per finançar i triar la pel·lícula, el seu equip i el seutalent,s’assemblen bastant.
Però el que treballa per a un estudi, sí que es diferent. Perquè l’únic que necessita és col·locar el seu projecte a un estudi, i després ja és el propi estudi qui s’encarrega de dur-lo a terme sota el seu control, assumint la responsabilitat de finançament, dels mitjans i de les decisions de tall final de muntatge, de cast, d’actors.
- Quines diferències hi ha entre treballar com a productor en un film, un llargmetratge per exemple, i un pel·lícula d’animació?
És molt diferent i alhora molt similar. La tasca del productor d’evitar els problemes abans que passin, d’avançar-se a qualsevol tipus d’error per tal d’assegurar que tot plegat vagi pel seu camí natural, això, és molt similar. En quan a la tècnica d’execució, no té res a veure, perquè el rodatge d’un llargmetratgees concentra entre 6 i 12 setmanes, segonsla magnitud del projecte, però una pel·lícula d’animació normalment triga 3 o 4 anys!
- Quins són els propers projectes en els que estàs treballant?
D’una banda, pel que fa a la línia de producció de cinema d’animació, estem treballant en la seqüela de Tadeu Jones, després de l’èxit que va tenir la primera part. S’estrenarà al 2017.
I de l’altra, estem treballantun documental que narra la història d’una escriptora, Sanmao, que s’enamora d’un sevillà i marxen a viure al Sàhara. És una història d’aquelles que, si no te l’expliquen, no te la creus. A més, és completament certa; és una persona molt coneguda a Xina i Taiwan, però aquí ni tan sols s’han traduït les seves obres. I estem treballant també en la propera pel·lícula del Daniel Monzón, després d’El Niño. I també estem preparant un projecte amb un gran talent català, en David Victori.
- Com a productor, què esperes d’una Film Commission?
Que m’ajudi, tenir-la a la meva mà. No espero que m’ho resolgui tot, però sí que en llocs concrets entengui les necessitats del productor i les sàpiga traslladar a les autoritats pertinents. A vegades vas a rodar a llocs que no coneixes... i t’ha de fer de guia. Per exemple, quan ets una producció americana, anglesa... que ve a rodar a Barcelona, la Film Commission t’autentifica, et mostra els procediments i costums locals, els mecanismes... Això pot facilitar enormement la tasca i és que la Film Commission es pot convertir en possibilitadora o impossibilitadorad’un film!
A la fi portar un rodatge genera molts ingressos, més enllà del que suposen les nits d’hotel, càtering... Això només és la punta de l’iceberg.Jo crec que si una Film Commission funciona bé, és tremendament important per a la promoció d’una ciutat com a espai de rodatges.
- Quin paper va tenir la Barcelona Film Commission en rodatges a la ciutat com Barcelona, El Perfum o Biutiful?
A El Perfum vam col·laborar molt estretament amb la Barcelona Film Commission. Barcelona era París, no només canviàvem d’època, canviàvem de ciutat... va ser un cas paradigmàtic, una pel·lícula de complexitat extrema i que requeria una màxima implicació de ciutat.
En aquest sentit la Film Commission va possibilitat un rodatge del que jo crec que tothom guarda un bon record. Això es va fer a base de molta implicació de la Film Commission, de preparació, temps, comunicació amb els veïns... en definitiva, d’organitzar el rodatge segons el que la ciutat ens demanava. Realment va ser una bona experiència, ser capaços de solucionar els problemes junts, fent treball d’equip entre les diverses autoritats, l’equip de rodatge, la Film Commission...
Però vaja, no existeix un rodatge fàcil. ABarcelona havíem de tornar 20 anys enrere... A Biutiful es volia rodar en ordre seqüencial tota la pel·lícula, això implicava que l’acció fos més estesa en el temps i totes les localitzacions romanguessin sempre “obertes”... Vam anar sempre de la mà amb la Film Commission, ja que la finalitat és la mateixa per a tots: fer la millor pel·lícula possible, i fer possible la millor pel·lícula.