Com va néixer Inclús i quin és el seu principal objectiu?

Adriana: Inclús va ser idea de l’Associació Discapacitat Visual Catalunya que es dediquen a l’atenció directa a persones amb discapacitat visual. Volien fer una mostra de sensibilització sobre què és la discapacitat. Però se’ls hi va quedar una mica gran, ja que és una entitat d’atenció directa. El primer any va durar un dia als Cinemes Girona i es deia Disdoc. Va ser al final, una petita mostra de pel·lícules d’entitats.

Marta de Muga: Tot i que va anar molt bé, va ser una mica només pels seus socis. Els hi faltava tota la part audiovisual. Nosaltres som una productora i ja ens coneixíem per un documental que estàvem fent. 

A: Ens van dir si ens interessaria participar. Sempre havíem viscut, com a productora, els festivals des de l’altra cara. Més o menys sabíem les vies i era només ficar-se en l’altre paper. Això va ser l’any 2014. Primer de tot li vam canviar el nom, ja que no és només documental, també hi ha ficció. I va néixer Inclús.

Com va ser el pas de productores sense experiència de muntar un festival a fer-ho?

A: Crear un festival és molt dur. Des del principi al final, el finançament, el desconeixement, les pors, que és un festival molt específic, que si hi haurà pelis cada any o el públic.

M: No es ven sol.

A: Un dissabte, anar a veure una peli sobre discapacitat? Si no estàs conscienciat, potser et costa. Però ens agraden els reptes.

M: El que sí que és veritat és que teníem contactes d’altra gent que fan festivals més grans i que porten més temps i ens van fer costat. Ens van donar consells, vam parlar amb molta gent. Et conviden a tirar endavant. I l’èxit de cada edició també et convida a seguir.

Ja porteu set edicions amb aquesta. Quina és la valoració global fins ara del festival?

A: Estem molt contentes, perquè cada vegada es coneix més i ve més públic. Al principi eren cares més conegudes, ara veus cares noves, que les sales s’omplen, que ens criden per fer tallers.

M: Hi ha pel·lícules molt específiques, suposo que els hi passa a tots els festivals, que han de tenir una plataforma per veure’s. Sempre defensem que les pelis que triem en selecció oficial valen la pena. I si no és per Inclús, no les veuria ningú.

Quins són els requisits necessaris perquè una pel·lícula pugui entrar en el festival?

A: Sobretot, qualitat tècnica. Al final és molt senzill, que sigui una bona pel·lícula i després com la nostra temàtica és la diversitat funcional, que ho tracti d’una manera respectuosa, des d’un punt de vista diferent. I que et desperti alguna cosa. Inclús té dos públics molts diferenciats: un públic amb diversitat funcional que pugui gaudir d’oci accessible i un públic que li agrada el cinema i al qual es pugui sensibilitzar mitjançant el cinema. Per aquest públic, necessites pel·lícules que tinguin ritme.

La gent que hi assisteix veu només la part de fora, però hi ha molta feina darrera que no es veu. Quin creieu que és el principal problema a l’hora de muntar un festival?

M: El finançament. La gent no és conscient del gruix de feina que porta. Per nosaltres és una feina anual i l’equip és superpetit. És un peix que es mossega la cua, vols formar més equip però necessites més finançament. També és veritat que no depens només de diners públics ni privats, però hi ha el que hi ha. Les entitats públiques també van justes. Tot és molt complicat, tot i que hi ha moltes ganes i voluntat de fer, i en el nostre cas a més perquè creiem que és necessari.

A: Ara hem fet la producció d’un altre festival a Reus, a on tenim un preu pactat. L’any passat va ser el primer que vam fer. És un altre món, fer-ho amb un pressupost que partir de zero, que has de fer les mil filigranes. Com sabem com funciona, encara podem fer més.

M: En el nostre cas, molta part del pressupost general se’n va en accessibilitat que és una partida que molts festivals, o gairebé cap festival, té i per nosaltres és bàsica, és potser el 40%. I no la podem obviar. Aquesta partida no es toca. Fer l’audiodescripció de totes les pel·lícules, la subtitulació per persones sordes, tenir intèrpret per llengua de signes. Això és un hàndicap que només tenim nosaltres. Tant de bo la resta ho fessin també.

Jo crec que la consciència anirà cap a aquesta tendència i hi haurà festivals i productores que es posaran les piles. Però els inicis són complicats. La Generalitat té ajudes de política lingüística per l’ús del català en el doblatge i la subtitulació. I vam arribar nosaltres preguntant: “I l’audiodescripció què?”. No és ben bé doblatge, és una veu extra que és la que narra la pel·lícula però també utilitzes el català. Ara ens ajuden una mica. És un pas que esperem que creixi.

Té en compte l'audiovisual en general i el cinema en concret a les persones amb discapacitat?

A: Cada any busquem una pel·lícula d’inauguració que sigui més comercial i la trobem. Però que ho tenen en compte, jo diria que no. Sí que són pelis grans com Wonder, de fa dos anys, que és una superproducció i té un llibre. L’any passat va ser Campeones que també està bé, però es queda en la superfície. En qualsevol altra pel·lícula que no tracti la discapacitat, no veus actors amb discapacitat.

M: La representació és el més complicat, més que es facin pel·lícules sobre aquest tema. N’hi ha com Intocable. Sí que és veritat que Campeones va obrir un camí, li van donar el Goya a Jesús Vidal i sembla que s’està tenint en compte. El tema és, i ara què passarà? Tindrà més feina Vidal? Està per veure’s.

A: La visió de la persona amb diversitat funcional al cinema sempre és bastant negativa. Si penses, tots els vilans tenen alguna discapacitat, com el capità Garfio, per exemple. És l’estigma i el tema de la salut mental també.

Creieu que la societat està degudament conscienciada sobre la discapacitat?

A: Sí, s’estan fent coses. Anem a poc a poc i depenent de la franja d’edat a qui preguntis és diferent. Si parles amb gent més gran, encara et diran paraules com minusvàlids, però també és lògic, l’educació era una altra. Gent més jove, trobaràs coses que t’espantin, però hi ha més consciència.

M: També hi ha moltes problemàtiques invisibles. La salut mental sobretot. I si no tens cap contacte amb la discapacitat, tampoc saps com tractar-ho. Per això també serveix Inclús, és un dels seus objectius com a festival.

Inclús ofereix també tallers educatius dirigits a alumnes i públic en general. Quins són aquests tallers?

A: Anem variant. Hem fet tallers de llengua de signes perquè funcionen molt bé i la gent ho demana. La comunitat sorda és un col·lectiu que parla un altre idioma i és molt difícil comunicar-nos. Si podem fer pinzellades, perquè en unes hores de taller no pots fer més. Després fem molts de sensibilització per infants. Seleccionem quatre curts d’animació i fem un cinefòrum. També l’hem fet amb adolescents. I un altre d’anuncis de publicitat i com tracten la discapacitat amb un debat posterior. També fem un més sensorial que es diu “Sentim el cine”. Agafem dos curts, a un li trèiem el so i li posem subtítols i veuen la pel·lícula com ho veu una persona sorda. I a l’altre li trèiem la imatge i agafem l’audiodescripció. Aquesta activitat és més interessant fer-la amb gent que és sorda i gent que és cega, perquè qui som discapacitats en aquell moment som nosaltres, ja que no tenim la diversitat funcional.

M: Ens agrada estar molt en contacte amb entitats que treballen amb persones amb diversitat, que són les que viuen el dia a dia. Parlem molt de què volen, a vegades ens fan propostes ells. Hi ha molta comunicació. Fem sempre també un taller I+D. De com la tecnologia s’adapta a persones amb diversitat. És gent que està dissenyant eines o aparells, traductors de llengua de signes a ordinador, ulleres que et situen a l’espai i a on hi ha obstacles. Potser és el taller que s’allunya més del cinema però és molt interessant i té molt èxit.

Aquests tallers també han sortit fora dels festivals i els feu a instituts i col·legis, per exemple.

A: A instituts, col·legis, centres cívics, a alguna biblioteca o algun altre festival com el Clam i al Breus.

M: Com els festivals duren pocs dies, ens sembla perfecte que ens diguin de fer altres coses. Aquest any amb l’ONCE farem una activitat per Santa Llúcia. I alguna projecció també hem fet per tractar alguna temàtica.

A: Als cinemes Girona, aprofitant que ja teníem un cinema que és accessible. Tornàvem a repetir les millors pel·lícules o algun convidat que encaixava.

Hi ha molts cinemes accessibles a Barcelona?

A: Fem el festival a Caixaforum perquè és un lloc a on poden entrar 15 o 20 cadires. Això a cap cinema es pot fer. El màxim són dos o quatre i al davant de tot o darrere. A Caixaforum tenen espais al davant i darrere, però com la pantalla és tan gran la visibilitat és perfecta i a més darrere és a peu de lavabo. És molt còmode. Però cinemes accessibles no hi ha cap, que facin iniciatives que ajudin a la inclusió, sí.

M: L’accessibilitat dels films no és només de l’espai físic. Nosaltres, per exemple, defensem que els subtítols haurien de ser tots per sords. A tots ens agrada la versió original però, si estem veient una pel·lícula en polonès i ja taques la pantalla amb uns subtítols, perquè no els posem de colors i incorporem els sons?, perquè a nosaltres no ens importa i algú sord entén més. Jo crec que això sí que pot arribar als cinemes. L’audiodescripció és més complicat. Nosaltres ho fem per aplicació mòbil, però llavors ja és: “ui, telèfons a la sala”.

A: L’ONCE té una aplicació per audiodescripció de les pel·lícules i és només sincronitzar-ho amb la projecció. Pots entrar tard i és automàtic.

I la indústria ho fa?

M: El pas s’ha de fer abans. Això començaria a funcionar si a la televisió per exemple es diu, tant per cent de la programació ha de ser accessible, però costa. Nosaltres fem l’audiodescripció i la subtitulació dels films. Entenem que són molts diners i que hi ha produccions que potser no s’ho poden permetre. Però sempre demanem, abans de fer tota la feina, si tenen aquests materials, i hi ha gent que no saben ni de què els parlem. I després ens ho demanen per utilitzar-ho en altres còpies. Ningú ens ho ensenya. Nosaltres vam estudiar cinema i no teníem ni idea. Però vam fer un documental sobre una noia que estava perdent la visió i quan vam acabar de rodar l’havia perdut del tot i era com: “Ostres, com fem que la Maite ho vegi?”. I ens vam posar les piles. A Inclús hem fet tallers d’audiodescripció per estudiants de cinema. Els hi diem que tenen aquesta eina que poden fer servir per ampliar el seu públic. Que ens estem oblidant d’aquesta gent.

El festival inclou el premi “Posa't a la nostra pell” conjuntament amb Arep per fomentar la producció de curts amateurs. En què consisteix?

A: Tenim una secció per a professionals i després, lògicament Inclús és un lloc on han de tenir cabuda totes les entitats que tracten la diversitat funcional. Ens vam ajuntar amb Arep, una entitat que treballa amb salut mental i feia aquest concurs. Com és una entitat d’atenció directa, ens vam encarregar de la part audiovisual.

M: Les entitats s’inscriuen i tenen uns mesos per treballar. La idea és fer un vídeo que no vagi d’això però que hagin treballat una altra discapacitat que no sigui la de la seva entitat. Els hi toca fibrosi quística. Han de veure què és. Potser es posen en contacte amb l’Associació de Fibrosi Quística de Catalunya. És maco perquè al final és posem-nos tots en la pell de tots, no només un quants.

I el premi pels joves?

A: El concurs funciona molt bé, però es quedava només en entitats de la diversitat funcional. Vam dir de fer-ho amb joves i amb la temàtica de la salut mental perquè llavors Arep pot fer sessions de sensibilització, xerrades, algun jove de l’associació pot col·laborar amb les escoles o els esplais. Això està en procés perquè aquest any se’ns va despertar la idea. 

Aquest any participeu també en el cicle Pantalla Barcelona amb la selecció de diverses obres que es passen a les pantalles dels centres cívics de la ciutat. Com valoreu aquesta iniciativa?

A: És una molt bona idea que apropa tota la cultura als barris, farà que també molta gent que no s’ho pot permetre, no hi cau o no va normalment a un festival, vegi aquestes pel·lícules. Ajuda de dues formes, donar a conèixer les pel·lícules i que tinguin una segona vida.

M: També està bé que es convidin a llargmetratges i curtmetratges. Perquè els curts encara costa més que arribin al públic. Està bé pels productors, pels creadors i també pel públic.

Pots consultar tota la programació del festival aquí.