- Com va sorgir la idea d’adaptar la novel·la Incerta Glòria?

Quan estudiava a Estats Units, el David Rosenthal, l’americà que va traduir Tirant lo Blanc i que el va convertir en un best-seller als Estats Units, em va venir a buscar a la Facultat de Cine i em va dir “Incerta Glòria és per a mi la novel·la més important escrita en català”. Em va agradar molt que m’ho digués un americà. Jo havia llegit la novel·la als 16 anys, per insistència del meu pare però aleshores era una versió molt més curta de la que coneixem ara. Així que vaig llegir una Incerta Glòria totalment disminuïda.

Hi ha hagut més d’una persona interessada en fer-ne una versió cinematogràfica de la novel·la. De totes les propostes, la Maria Bohigas, la néta de Joan Sales, volia que la filmés l’Agustí Villaronga i així ja va ser com vam tenir el triangle fet.

- Què va suposar rodar a Plau de Palau i fer que tornés a ser la Barcelona dels anys 30?

Doncs un repte per a tots plegats. Per a l’Ajuntament, per l’ICUB, la Barcelona Film Commission, la Guàrdia Urbana, la productora, els veïns, comerciants... va ser un repte important, però alhora interessant perquè realment nosaltres només teníem oportunitat de fer-ho un sol dia. En un període de rodatge de dos mesos i d’acord a la planificació del rodatge, tenint en compte que, per les necessitats de la filmació (s’havia de fer un tall de trànsit), calia fer-la en un diumenge, nosaltres només disposàvem d’aquell diumenge. Era imprescindible harmonitzar diversos interessos creuats: les necessitats de la realització; les activitats d’altres col·lectius amb un programa a la mateixa zona; el respecte als veïns,... tot i així finalment es va poder arribar a un acord i es va poder rodar aquell dia assenyalat. A nivell de logística va ser complicat. Vam haver de treballar de nit sense fer soroll i sent molt respectuosos per no afectar la vida de la gent, la ciutat, els veïns, etc. Va ser un tot repte i va ser molt interessant!

- I com va ser la relació amb la Film Commission?

La Film Commission va ser l’ens que ens va ajudar a resoldre l’atzucac, perquè realment era molt complicat... inicialment se’ns havia proposat canviar-ho de dia, però el nostre pla de rodatge no ho podia assumir. Per dir-ho d’alguna manera, la Barcelona Film Commission va ser qui va posar l’oli perquè la màquina no s’aturés.

- Després de l’èxit d’Incerta Glòria a casa nostra, quina projecció internacional tindrà?

En aquests últims anys, s’han ampliat les finestres de projecció de les pel·lícules. Fins no fa tant, l’assistència a les sales de cinema era un factor decisiu per a la projecció internacional d’una pel·lícula. Amb l’aparició de les plataformes online hi ha una eclosió de l’impacte que pot tenir un film. En la mesura que una pel·lícula és adquirida per una plataforma, passa a tenir milions i milions d’espectadors. Podem dir que la projecció d’Incerta Glòria serà exponencial, arribant a 250 milions de persones de persones.

- Quan el film fa el salt fora de Catalunya, sempre és amb la versió doblada al castellà?

No sempre. Per exemple, aquesta plataforma que ha comprat Incerta Glòria no ha mirat la llengua. L’ha trobat bona i punt.

Wim Wenders a l’última trobada d’Acadèmies Europees ens va dir: “Rodeu en totes les llengües possibles, per més petites que siguin, perquè la identitat d’Europa és la seva diversitat”. Per altra banda, no és veritat que l’anglès sigui la llengua més parlada, hi ha altres llengües molt potents, com per exemple el xinès o el castellà. El que hauríem d’assumir com a éssers actius en el món de la cultura és que la diversitat ens enriqueix i ens fa més respectuosos. La llengua no només és una nosa, si no que és una gran aportació a la cultura universal. Ara tothom vol rodar en anglès i això és un empobriment del llenguatge. La musicalitat, els accents, els registres els tons... dels actors són factors molt importants i per això jo sempre rodo en català. S’ha de conèixer molt a fons la llengua per dominar-ne les textures. Mai no he tingut cap problema d’anar en català arreu del món.

- Post Incerta Glòria, què?

Doncs tenim tres projectes futurs. El que no volem que ens passi és el que va passar després de Pa Negre, que malgrat l’èxit de la pel·lícula vam haver de fer següent projecte amb crowdfunding. Amb l’equip que tenim, volem rodar amb més continuïtat i tenim tres projectes a punt. Un serà Un hotel a la costa, la novel·la de Nancy Johnston que narra el dietari d’una anglesa que munta un hotelet a Tossa de Mar i on hi anava tota la intel·lectualitat del país. De cop esclata la guerra i ella ho converteix en un refugi per a nens, que després els haurà d’ajudar a sortir a l’estranger. Tenim també dos projectes més de les quals encara no en puc parlar.

- La memòria històrica has estat sempre tractada en les teves produccions?

Jo sempre dic a les presentacions d’Incerta Glòria: “No us parlaré de la pel·lícula perquè ja la veureu, però ens han xafat la memòria històrica i no es construeix res que no es construeixi sobre la veritat. Cal anar a fons i ha de sortir tot el que és bo i el que és dolent, és així com les societats resten tranquil·les i a partir d’aquí es pot construir. Potser per això nosaltres ens agrada que el cinema doni cops de puny a l’estomac dels espectadors.

- Parlem dels rodatges a Barcelona. Com creus que està la situació ara mateix?

Doncs la veritat és que és molt complicat. Molts cops em pregunto com és que hi ha ciutats que surten tant a les pel·lícules... Es pot rodar una pel·lícula d’època a Barcelona? S’ha de poder fer. Si tu abordes una pel·lícula, com Incerta Glòria, una pel·lícula que queda per a la història... quan tens l’ambició de fer un film que passa a formar part de la cinematografia nacional, com ha estat Pa negre... hi hauria d’haver una predisposició diferent per ajudar a trobar localitzacions concretes. Nosaltres entenem que és un criteri que hauria de prevaldre i, òbviament, això no vol dir tenir privilegis, sinó saber llegir de quin tipus de film estem parlant i facilitar-ne el rodatge en el cas escaient. El que no pot ser és que les productores descartem Barcelona d’entrada. Per exemple, nosaltres hem anat a rodar unes escenes molt Barcelonines a La Garriga, malgrat ens hauria agradat rodar-les a Gràcia o a un pis modernista de l’Eixample. No es demana cap privilegi, però sí estudiar els projectes pensant en una ambició col·lectiva de ciutat, i de cultura de país.

- I doncs, com creus que hauria de canviar? Quin seria el futur ideal?

No canviaria res. Sóc conscient que a una ciutat no es pot estar rodant tots els dies, no es pot canviar la vida quotidiana, però s’ha de saber seleccionar molt bé allà on la imatge de la ciutat sigui important per a la cultura del país. Jo crec que aquest criteri ja s’està aplicant, però s’hauria de tenir molt present a l’hora de donar permisos, per exemple hi ha casos en els que no pots marxar de Barcelona, com en els casos de films històrics, els biopics,...

- Què té Barcelona com a plató de cinema que no tenen altres ciutats?

Jo crec que el que té Barcelona en relació a qualsevol ciutat europea és que hi ha tots els períodes històrics representats. Tenim des de les restes de la Barcelona romana, fins a l’arquitectura del present. Tenim una ciutat medieval que fins fa pocs anys era exactament igual que aleshores. Ho té tot. Té mar, muntanya... Des de barris populars fins a les zones més burgeses. Si la comparo per exemple amb París trobo que té molta diversitat. A Barcelona hem rodat pel·lícules on s’ha pogut transformar el paisatge de tal manera que sembli una altre indret del planeta. Barcelona a més té la forta identitat de cadascun els barris; en definitiva no deixa de ser una ciutat fruit de la suma de pobles separats. Ja ho deia el Montalban, no és Barcelona, és Barcelones. És molt diversa de paisatge urbà. És fantàstica, pot donar molt joc a l’hora de rodar una pel·lícula.

- I ja per acabar. Com encares la teva candidatura en aquestes eleccions a l’Acadèmia del Cinema Català?

L’equip que l’ha gestionat fins ara, ens tornem a presentar. Tenim molts projectes encetats i que ens sembla que són molt interessants per seguir treballant-hi. Per exemple, el Cicle Gaudí que contribueix a difondre el cinema català al territori. Vam començar a 6 localitats i ara ja som a 33! Volem que quedi molt consolidat i establert, a més serveix per a complir la llei del cinema. També ens sembla que hem d’insistir en els pressupostos que la televisió pública aporta a les produccions dramàtiques. Si la televisió pública no s’implica fortament amb la ficció, hi ha certs projectes amb sensibilitat per a temes concrets que no es podrien tocar. I tenen el seu públic i un públic molt ampli i consolidat. Finalment ens agradaria ajudar a que el català sigui una llengua de rodatge en les produccions catalanes i que no sigui considerat una raresa. Pensem que cal aplicar la normalització lingüística en un mitjà tan important com és el cinema, que arriba a tothom i a tot arreu.