Xavier Cazeneuve: "Una gran ciutat contemporània també ho és perquè té pel·lícules que la mostren. Quan conté una memòria cinematogràfica"

29/03/2019

Entrevistem a Xavier Cazeneuve, historiador i soci fundador de Barchinona.cat amb ell parlem de la relació entre Barcelona i el cinema a nivell històric i urbanístic.

Què és Barchinona.cat i com va néixer?

És un projecte que va néixer fruit d’una inquietud personal com a historiador amb 30 anys de carrera. Com a historiador a la intempèrie, allò que en diuen freelance, autònom, digue-l’hi com vulguis, sense estar adscrit a cap institució, i que amb el temps has anat guanyant-te la vida amb qüestions relacionades amb la història de Barcelona. Fruit dels temes en els que he aconseguit treballar i de les meves recerques personals, vaig recol·lectar tota una sèrie de materials que quedaven sempre en calaixos o en bases de dades als ordinadors. La primera idea va ser crear un web de recursos sobre temes d’història de Barcelona. Amb els anys acabes pensant que pot haver-hi un projecte empresarial al darrera. Barchinona és un projecte a tres bandes: recerca, empresa i recursos.

Com a recerca es vincula tot allò sobre el que com a historiadors amb les nostres inquietuds particulars fem recerca, en uns camps que ens són propis o fruit de les nostres neures personals; entre ells, la relació de Barcelona amb el cinema. I les intentem canalitzar cap a les altres dues vessants: recursos i empresa. La primera és el nostre web amb recursos sobre historiografia de Barcelona. També la newsletter setmanal que enviem, per exemple, amb una agenda sobre actes relacionats amb la història de Barcelona als que pots anar al llarg d’aquella setmana. I després, la part d’empresa, que és de la que intentem viure, que és la generació, proposta i acceptació de totes aquelles feines o encàrrecs, en un àmbit, el de la història, en què podem fer de tot, des d’una revisió de llibre, coordinar una exposició o un projecte de noves tecnologies i documentació, en els que estem molt ficats últimament.

 

I quina és la relació amb el cinema? Quins estudis realitzeu relacionats amb l’audiovisual i la ciutat?

Aquest és un vessant més purament personal meu. Una inquietud que va néixer en un principi veient que a través de les velles pel·lícules dels anys quaranta o cinquanta podia fer “arqueologia urbanística”. En aquestes pel·lícules hi apareixen exteriors d’espais de la ciutat que han sigut molt transformats o han desaparegut. Vaig veure que anar prenent nota de tots aquests exteriors era una font de coneixement complementària a altres fonts que ja tinc sobre l’urbanisme barceloní (textuals, fotogràfiques, planimètriques...). El que passa és que després vas una miqueta més enllà i comences a veure que la ciutat ha estat tractada de moltes maneres a través del cinema, i llavors, hi trobes un nou camp d’estudi. Dins del coneixement global sobre la ciutat, un coneixement parcial és com el cinema, com a art que tenim del segle XX-XXI, ha reflectit la ciutat. Igual com l’ha reflectit la literatura, la pintura o el mateix urbanisme, el cinema també ens parla d’una determinada manera de Barcelona i és important analitzar-la perquè no deixa de ser un reflex de com és vista la ciutat per part d’una forma d’expressió important (estètica, ideològica, etc.) del segle XX i el que portem del XXI.

 

Creus que Barcelona està ben representada a nivell històric al cinema?

Barcelona és una gran ciutat i pel que respecta a aquest àmbit, des del punt de vista cinematogràfic, també ho és. No sé quantes pel·lícules hi ha rodades a Lleida, Girona, Tarragona, L’Hospitalet, Terrassa o Sabadell, amb tot el meu respecte cap a aquestes ciutats. I ja no només a nivell català, sinó fins i tot a nivell espanyol o europeu. Una gran ciutat contemporània també ho és perquè té pel·lícules que la mostren. Quan conté una memòria cinematogràfica. Dit això, i a partir d’aquí, cal tenir molt clar que el cinema, encara que sigui cinema històric, és una expressió artística del moment en què es fa la pel·lícula. Per tant, voler buscar en el cinema realitat històrica, ja d’entrada fa que ens topem amb un problema. L’única “realitat” històrica és que encara que una pel·lícula et parli de la Barcelona dels anys 20 del segle passat, si la rodem l’any 2019, t’està parlant de la Barcelona de l’any 2019. En tot cas, et parla de com en el 2019 es veu la Barcelona dels anys 20 del segle passat. No la podem entendre com a una font de coneixement dels anys 20 com si fos una font documental de primer ordre, en tot cas, ho és de segon ordre, i sempre a través d’un criteri d’interpretació i de crítica textual que ha de ser molt rigorosa. Perquè, si no, passa allò de què ens pensem que perquè hem vist pel·lis de romans ja sabem com era l’Imperi Romà, i no és així.

Un altre tema és la quantitat de pel·lícules que han tractat aspectes històrics de la ciutat. I aquí et diria que el nombre no és molt elevat. Realment, podríem traçar una història de Barcelona a través del cinema? Complicat. Però no passa només aquí. En canvi, això no vol dir que a través de les pel·lícules, fins i tot no rodades a Barcelona, no puguis interpretar molt bé el que passa a Barcelona en un moment determinat. Estic pensant en Rocco i els seus germans, de Visconti. És una pel·lícula que a mi em permet entendre molt bé què passava a Barcelona als anys cinquanta amb la immigració vinguda d’altres parts de l’Estat. Amb les famílies que venien immigrades, i el seu “enfrontament intern” del món rural del qual venien i el món urbà en el qual es trobaven. Com la ciutat s’organitza pels nouvinguts, com aquests intenten guanyar-se la vida i com, per exemple, hi ha un dels germans en la pel·lícula acaba treballant a l’Alfa Romeo com aquí tants homes van acabar treballant a la Seat. Tu veus aquest film, que et parla de Milà als anys cinquanta, i pots entendre perfectament com era Barcelona en aquest aspecte, salvant les distàncies, en aquells anys.

 

També hi ha moltes pel·lícules que estan rodades a Barcelona com si fos una altra ciutat.

Això és fantàstic! Personalment, a mi em diverteix molt quan Barcelona es disfressa d’actriu de caràcter. És brutal quan Barcelona pot ser Berlin i l’Havana en la mateixa pel·lícula. O quan Barcelona pot ser el castell de Fu Manchú o Transilvània en una pel·lícula de Dràcula. O una ciutat fotuda dels Estats Units, com a El Maquinista. Li dóna un punt a la ciutat de cosmopolita, en el sentit que el cinema li permet disfressar-se d’altres ciutat. O fins i tot la ciutat pot disfressar-se d’altres èpoques. A vegades, un mateix exterior ha servit per a una pel·lícula ambientada al segle XIX, per a una altra ambientada al primer terç del segle XX i un altra a l’època actual. Tenim sobretot, la zona, a més mig inventada del barri Gòtic, en la que tens escenaris que tant han servit per a La verdad sobre el caso Salvolta com per a La catedral del mar.

Això porta a fenòmen col·lateral, un “problema” que tenim molta gent que coneixem la ciutat i que veiem pel·lícules rodades aquí: i és que un determinat artifici del cinema no funciona. Veus que una persona entra per un carrer, tomba una cantonada, i de sobte t’adones que ara està en un barri diferent, molt allunyat del punt del que tot just estava abans de tombar la cantonada! Aquesta mena d’artifici cinematogràfic, normal en el cinema, producte de la planificació i del muntatge, en els escenaris que coneixes provoquen un trencament comprensiu, un d’entrebanc visual, diguem-ne, molt gran, pertorbador, alhora divertit.

 

Hi ha alguna pel·lícula que hagis vist i t’hagin sagnat els ulls dient això és impossible?

Segurament, però ara no sabria dir-te’n alguna...  Però és tampoc no li dono gaire importància, a això.  També tinc molt present que això és cinema,  i que no és un documental (tot i que caldria parlar de si realment els documentals expliquen la realitat i l’objectivitat i tot això). Si això ho fes un museu o l’Ajuntament venent Barcelona... aleshores potser sí que seria discutible. Però parlem de pel·lícules, de productes de ficció, alhora productes comercials, basats en l’artifici del llenguatge i la tècniques cinematogràfiques, amb unes regles pròpies. Una altra cosa, molt divertida, relacionada amb el que dèiem abans, és quan veus en El conde Drácula de Jess Franco del 1970 la plaça major del Poble Espanyol i resulta que és la plaça major del poble de Transsilvània de Dràcula, o que el Tinell i la capella de Santa Àgata són el castell del mateix  Dràcula. O amb el Fu Manchú del mateix director, en el que el Park Güell és el castell de Fu Manchú. Fa riure molt! I jo l’admiro per aquesta alegria i desinhibició que demostra! A Dràcula, cap el principi de la pel·lícula, hi ha dos policies que se suposa que estan pescant truites a Escòcia... i veus que ho estan fent en una barca al llac del parc de la Ciutadella! I funciona!

En aquesta cinematografia de Jess Franco, per parla només d’un director, trobem molts altres casos iguals. A Marquès de Sade: Justine (1969), la Casa de l’Ardiaca, l’actual seu de l’Arxiu Històric de Barcelona és un convent de monges. Realment tot això com ho rodaven? Està clar que la qüestió dels permisos anava diferent d’ara. És meravellós.

 

A més si no tens recursos, has de tenir inventiva.

És fantàstic. Això demostra que la realitat pot ser vista de tantes formes!. També és com una mena de cura d’humilitat. És l’aspecte lúdic del cinema que a mi també m’agrada molt quan s’aplica a la ciutat en aquest cas.

Una altra cosa és ja l’anàlisi de Barcelona, la pròpia ciutat per ella mateixa, en el cinema. Per exemple l’anàlisi de la Barcelona dels anys 40 i 50 com ha quedat reflectida, tot el tema de l’Escola de Barcelona, per exemple, amb aquelles pel·lícules de lladres i serenos, i quina ciutat estava mostrant i quina ciutat volia contraposar al llenguatge oficial, per exemple, del NO-DO. O, al fil d’això, com coincideixen en el temps reportatges del NO-DO sobre que aquí tot ho lligàvem els gossos amb llonganisses, amb les fires de mostres i bla, bla, bla, i al mateix temps hi ha tot un cinema clandestí que parlava sobre la immigració. I que et parlava de gent que vivia en barraques, que no trobava feina, i eren expressions cinematogràfiques dels mateixos anys. La contraposició de mirades sobre la ciutat a través del cinema en les seves diverses versions t’ofereix una mirada i una interpretació polièdrica de la Barcelona contemporània que potser a través d’una altra documentació també la podries obtenir, però que, en aquest cas té un matís propi diferent. A mi em sembla molt interessant.

 

Una de les línies de la teva recerca és la relació que el cinema estableix amb Barcelona a partir dels espais de nova urbanització?

Podríem establir alguns esbossos de teories que es confirmen a mesura que vaig incrementant la base de dades de pel·lícules. Potser la que tinc més clara és que el cinema és un anunciant de les transformacions urbanístiques de Barcelona. De la mateixa manera que a partir del 1992/1993 quan a Barcelona es volia rodar una pel·lícula i s’havia de donar imatge de modernitat es rodava a la Vil·la Olímpica. Fins i tot serials de TV3 es van rodar. De la mateixa manera et trobes que com a mínim des dels anys quaranta, molt sovint el cinema quan vol mostrar algun personatge, ambient o situació vinculada amb modernitat o prosperitat t’ensenya àrees recentment urbanitzades. Hi ha una pel·lícula de lladres i serenos El cerco de Miguel Iglesias (1955). Comença amb un robatori que surt malament i un dels atracadors queda molt malferit. En un moment determinat van al pis de l’amigueta del cap de la banda. Aquesta noia representa que anava de moderna. I veig que els lladregots aquests arriben a una zona i aparquen, escena rodada en exteriors. Era un lloc que no reconixia a primer cop d’ull. Vaig parar la imatge del DVD i m’hi vaig fixar més: on és això? Era l’actual avinguda Josep Tarradellas, abans Infanta Carlota. Miro l’any d’estrena de la pel·lícula i resulta que l’avinguda s’havia urbanitzat només un any abans. En una altra pel·lícula Los cuervos (Julio Coll, 1962), sobre un empresari que té una empresa puntera molt moderna molt moderna, quan s’ensenya la fàbrica des de l’exterior, veus que està rodada mostrant la nova fàbrica de Lámparas Z que s’havia inaugurat només tres anys abans.

Podríem fer una selecció de pel·lícules amb escenes determinades i podríem traçar una evolució urbanística de la ciutat pel que fa a àrees de nova urbanització o construcció. També va passar el mateix amb el Port Olímpic als anys vuitanta. A Barcelona, quan tenim vestit nou, ve el cinema i se’l posa.

 

Un dels teus projectes ha estat també estudiar la imatge que el NO-DO donava de Barcelona. És un arxiu amb moltes imatges de la ciutat. Quina imatge donava?

Quan vaig saber que la Filmoteca Espanyola havia pujat a la xarxa tots els NO-DOS amb accés públic lliure, vaig tenir la curiositat de mirar el primer, de  1943. En ell només hi ha dos segons sobre Barcelona, quan es parla de la fira de Santa Llúcia. Però en les imatges veus encara l’illa de cases del carrer de la Corribia, que era una mançana que separava la plaça Nova del pla de la Catedral i que pocs anys després es va enderrocar. I a més, amb una fira de Santa Llúcia que no és com ara que hi ha ara de quatre carrers de paradetes, no, realment ocupava tot el pla de la Catedral, les voreres d’aquesta mansana que deia i tota la plaça Nova. Una cosa espectacular per als nostres ulls d’avui. I ple de gent. Quan vaig veure que eren imatges en moviment d’aquella zona tan diferent de com és ara, vaig pensar que en el No-Do hi podria haver un filó a nivell d’estudi o informació urbanística.

Després, a l’hora de començar a mirar i buidar, veus que hi ha una mirada molt determinada del NO-DO sobre la ciutat de Barcelona. I ja el tema es fa molt més gran. Amb aquest projecte de recerca, que estem fent pel nostre compte i que encara no hem acabat, hem fet ja una primera fase que és el buidatge de tots els programes de mà, amb totes les notícies relacionades sobre el NO-DO del 1943 fins al 1982. Amb un buidatge de totes les notícies per localitzacions. Per tant, no només barcelonina, també catalana, espanyola i mundial. Per saber la importància que podia tenir la ciutat de Barcelona al NO-DO ho has de comparar amb alguna cosa. I òbviament “la cosa” és Madrid. Les dues ciutats importants eren aquestes dues. La tercera ciutat em sembla que era València o Sevilla i queden molt lluny.

El NO-DO és frivolitat, una adormidera. Sí que té un component ideològic però no té el que a vegades programes com el Polònia li donen. No és la veu del dimoni parlant. Sí que és Mefistòfil, és molt sibil·lí. No és l’Emperador del costat fosc. Als anys 40, els primers NO-DO fins que va acabar la Segona Guerra Mundial, encara, però després la cosa es dilueix molt més: el No-Do servia per a què la gent veiés en quin país més plàcid i amb quina societat sense conflictes es vivia. No parla de coses importants, està ple de notícies intranscendents i algunes absurdes, que això també és digne de ser analitzat. Tot i això, en el No-Do es veu com el règim franquista es rendeix a l’evidència que Barcelona era la ciutat més dinàmica i puntera d’Espanya... Se la mostra com la ciutat més avançada.

Sobre això del NO-DO com una mena d’adormidera, una de les coses que sí que voldria criticar, és el seu ús quan es volen mostrar imatges d’Espanya durant la dictadura. Massa sovint els informatius i reportatges fan servir imatges del NO-DO. Compte. És una mena de concessió a una melangia perillosa, perquè en el NO-Do les imatges sempre són aconflictives, plàcides. I el pitjor que pot passar quan veus el NO-DO és que acabes somrient. Aleshores t’ha guanyat. I la dictadura, i els seus continuadors ideològics, guanyen. És un “cuéntame qué bonito era el mundo antes”.

Com deia, fins ara hem acabat el buidatge dels programes de mà i ara estem confrontant i completant els programes de mà amb les imatges. És la segona part que amb el temps i una canya anirem fent, que com dic, de moment aquesta és una recerca que fem pel nostre compte.

 

Entre les vostres feines també feu suport a guions cinematogràfics. En què consisteix la vostra tasca en aquest aspecte?

Deixant de banda l’anàlisi del que en el cinema es veu, hi ha tot un vessant professional nostre que és sobre el que sabem que a la ciutat hi ha. Més enllà del que s’hagi rodat o no rodat. Quan se cerquen exteriors, en un moment determinat, poso ara un exemple molt fàcil perquè queda llunyà i com aquell que diu no va amb nosaltres. Quan es va fer la versió cinematogràfica d’El perfum, hi ha tota una seqüència que transcorre amb el personatge principal descobrint París i omplint-se el nariu de les flaires. Clar, jo ho veig i dic: ¡impossible! Està passant pel carrer Ferran i l’arquitectura que l’envolta, per bé que hi ha molta escenografia afegida, són façanes del segle XIX i al darrere es veu part de la plaça Sant Jaume. Per una pel·lícula de ficció, com deia abans, això no és gens important, i els que ens adonem tampoc no som importants. Però a vegades es veuen o passen coses, es donen importància a escenaris, sobretot quan es roden films biogràfics de personatges històrics, on represeta que són espais on el biografiat ha viscut, i dius: no m’ho posis, això, perquè aquesta zona no existia en l’època del senyor o la senyora de què parles. En aquest sentit, és més un tema d’assessorament d’exteriors que pròpiament històric, que ja hi ha altres empreses que ho poden fer millor que nosaltres.

Últimes notícies

Més Eines Audiovisuals 2019 a la Bonne

Pròximes formacions entre maig i juny

DOCSBARCELONA 2019 presenta la seva programació

Es veuran 41 documentals de 26 països

Premi del Públic Jove del Cinema Europeu

Apunta’t fins al 28 d’abril