SARA GUTIÉRREZ: "Són més de quatre o cinc projectes els que estan corroborant que no importa el que hagis fet o l’edat que tinguis, pots fer coses interessants".

19/12/2018

Entrevistem a Sara Gutiérrez, directora de Yo la busco. Pel·lícula que acaba de ser nominada a millor pel·lícula als Premis Gaudí, confirmant l’èxit i el talent emergent que surt dels alumnes de la UPF. Amb ella parlem del film que es pot veure a Filmin i Movistar + i de com ha viscut l’experiència de dirigir la seva primera pel·lícula, que també es podrà veure a la 1ª Setmana del Cinema en Català.

Quan va començar el teu interès pel cinema a nivell professional? Quan vas decidir que volies dedicar-te a això?

Començo la carrera de comunicació audiovisual amb la idea que t’ofereix una mica de tot dins del món audiovisual que és tan ampli. Recordo que quan anaven passant els anys, el que m’interessaba més era el cinema. No sabia ben bé el què? Llavors, quan ens van plantejar la idea del Treball de Fi de Grau, el que em venia de gust era provar-me. Intueixo que escriure m’agrada, m’agraden les pel·lícules tant consumir-les com pensar-les. A veure que tal és fer-les i com construir-les. Arranca precisament preguntant-me si serà una cosa a la qual voldré dedicar-me en un futur més o menys proper. Tot el procés ha estat molt emocionant, amb parts amables i menys amables. Crec que ara, acabada la pel·lícula, em vaig convencent que m’agrada i que és una cosa a la qual em vull dedicar. És una pregunta que va apareixent constantment, però crec que ara començo a intuir que és una cosa que m’agradaria fer el meu ofici.

 

Yo la busco és un projecte que va començar com un treball de finalització de grau a la UPF. Era una idea que va sorgir d’allà o ja la tenies pensada?

La idea parteix del moment que dius: hem de fer un TFG, ens ve de gust explicar una història, escriure-la i partim una mica del que tenim. Vam començar amb un grup de cinc que ens encarregàvem més del guió. Parteix de què tenim per explicar, què tenim a prop a la pell que ens emocioni, que en tinguem un mínim coneixement i que tinguem material. Les respostes a aquestes preguntes eren: tenim un pis, que és bonic i que ens inspirava i ens representava una mica, en el qual vivia jo. I tenim un punt de vista concret i nostre sobre un tipus de relació o relacions. També la nit de Barcelona que és una cosa que tenim bastant a l’abast perquè, per exemple, es pot rodar a l’exterior sense trípode amb un equip reduït o a interiors. Tot això s’ha anat tramant entre el que tenim i el que ens ve de gust explicar. Les dues coses han anat més o menys de la mà.

 

La pel·lícula s'ha rodat a Barcelona. Què creus que ha aportat la ciutat a la pel·lícula?

Barcelona ha aportat molt en tots els moments del procés. Comença a aportar en un principi perquè és un escenari omnipresent en tot el que expliquem, i ho és en el moment que expliquem una relació de dues persones que conviuen en un pis de determinada manera, que també ve donada per una situació actual que està passant a Barcelona. Quasi més de la meitat de la pel·lícula ve donada per coses que passen a interiors i exteriors de Barcelona de nit. Recordo moltes passejades meves i en grup, estar caminant la ciutat a veure com ens parlàvem. Tota la segona part de la pel·lícula és Barcelona, és la ciutat. I això venia no tant per un intent d’escriure-la, sinó de veure que hi havia i anar nosaltres seleccionant els llocs i les persones que estaven allà i que d’alguna manera explicaven o retrataven moments o espais que ens eren especials.

 

 

Les pel·lícules que sorgeixen de la UPF estan tenint bastant èxit. Fa uns mesos entrevistàvem a Gonzalo de Lucas i ens deia que el fet de tenir el temps suficient per dedicar-li al projecte era un factor important. Creus que això ha estat important per al teu projecte i quin altres factors creus que influeixen?

Totalment. Si hi ha alguna cosa que determina aquests projectes, almenys en el nostre cas, és el temps. Dins del marc acadèmic, tot es va fent una mica per entregues, després en el món professional també és similar. D’alguna manera, aquestes dates marcades i entregues que s’han de complir en el procés acadèmic és el que fa que això arranqui. La pel·lícula arranca perquè nosaltres teníem un TFG a fer i vam intentar fer-ho de la manera que ens fes aprendre més. De la mateixa manera, al cap de dos mesos havíem de tenir un guió i al cap de sis vam haver de rodar. Rodes perquè has de fer-ho, perquè després quan et surts més del món acadèmic, com és el cas de Yo la busco ja que va tenir molta vida més enllà, els temps depèn molt de tu i de moltes altres coses. Crec que tot hagués canviat molt si hagués començat fora de la Pompeu, potser no hagués començat o ho hagués fet d’aquí a uns anys. Són projectes que es fan de manera absolutament prematura però és precisament això el que potser els fa, d’alguna manera, únics. Estàs arrancant un projecte, reconec per part meva que de manera inconscient, perquè no ho havia fet mai i ningú m’hi havia avisa’t de moltes coses. Però és que si no potser no ho hauria fet. Hi ha moltes pors que potser no tens perquè no saps el que et trobaràs. Comences i ho vas veient. És com una empenta.

 

Us ha ajudat molt també que els vostres tutors fossin gent del món del cinema que estava en actiu i en contacte amb la realitat?

Sí, per descomptat. La diferència és obvia i extraordinària. A la Pompeu són docents i també professionals que roden de manera més o menys habitual. Però no només això, sinó que siguin com els que vam tenir nosaltres: Mar Coll, Javier Rebollo i Jonás Trueba. Cineastes que són propers, que fan coses i que des de dins et poden explicar d’una manera més personal el que s’han trobat i maneres d’afrontar coses des de la pràctica. Et donen punts de vistes i pràctiques diferents, no tant des de l’acadèmia. Tens el punt de vista de gent que s’ha endut moltes hòsties i té els recursos per explicar-te com portar les coses, per treballar el guió d’una manera més pràctica,...

 

Com va interessar-se Nanouk per la teva pel·lícula?

Amb Nanouk ens trobem en un pitching que organitza la Pompeu. Al setembre següent d’acabar i entregar el projecte, la UPF organitza un pitching amb productors i productores de Barcelona, es presentaven sis projectes de realització. Nosaltres vam ser un d’aquests projectes. Estaven la Valérie Delpierre, Adrià Monés, Miriam Porté i Ventura Durall. Va ser casualitat, jo amb el Ventura feia dos anys que estava treballant. Vaig començar fent pràctiques i després vaig seguir treballant amb diferents projectes. Ell no sabia que jo estava fent un projecte i jo no sabia que ell hi seria. Li va interessar i des d’allà vam seguir treballant plegats.

 

La pel·lícula acaba de ser nominada a millor pel·lícula en els premis Gaudí. Es va presentar a Màlaga i va participar al D’A. Us ha sorprès l’interès i l'èxit rebut?

Ens ha sorprès molt perquè no hi havia unes expectatives més enllà d’aprendre, gaudir i acabar-ho. És un procés que comença amb altres motivacions. Després, evidentment, quan sabem que anem a Màlaga i al D’A van ser tot petites sorpreses. Són projectes interessants de viure perquè estàs contínuament en un anar i tornar, ja que és un projecte d’universitat i està fet per exestudiants i estudiants i és una cosa per aprendre però a l’hora també estàs en una indústria professional i les exigències i les ambicions, maregen una mica. Sí que constantment hem hagut de fer un exercici d’ubicar-nos i dir: com comença aquesta pel·lícula, quin tipus de pel·lícula és, per què estem fent això, per tenir clar els nostres límits, ambicions i expectatives. Ens ha sorprès, evidentment, perquè no t’ho esperes. Però alhora és un projecte en el qual confiàvem i d’alguna manera si hem tirat endavant era perquè també estàvem explicant una cosa que podia interessar i que podia connectar amb la gent. No ens havíem preguntat si tanta o tan poca però, evidentment sí que ho creus, no és una cosa només per tu.

 

Et va afegir pressió l'èxit de crítica de les anteriors pel·lícules sorgides de la UPF com Les Amigues d’Àgata i Júlia Ist?

Per descomptat, en el meu cas i en el de la Núria Roura que és la guionista, hem fet el projecte juntes. Això ens afecta molt positivament, crec que estàvem com començant a engendrar el que acabarà sent la pel·lícula, fent esbossos de primeres idees i en paral·lel Les Amigues d’Àgata estava als cinemes. Bàsicament, et creus que pots fer una pel·lícula. S’ha fet, ergo, és possible. Quan no veus les coses, és com si no hi són. Llavors en el moment en què veus que hi ha gent de la teva mateixa generació, sense experiència, connectes amb allò i et dius: potser es pot fer. Més enllà que s’estrenés als cines o no. Pots fer una pel·lícula, que a vegades fa por dir-ho, i que sigui interessant. Més endavant, quan Júlia Ist se suma al carro i té una vida més o menys igual d’exitosa, de visibilitat i d’abraçada del públic que Les amigues d’Àgata, nosaltres personalment, vam fer un exercici perquè això no ens generés pressió sinó que ens animés. A vegades ens costa perquè no sabem gestionar-ho. Com Júlia Ist que es va estrenar al D’A amb tota la gent de Barcelona, amb tota la família i penses: ostres, jo també vull un passi al D’A perquè aquí és a on tinc a tota la gent.

 

 

Amb l'èxit d’aquestes pel·lícules, creus que la indústria es pren més seriosament al talent jove?

Si no ho estan fent ara, tenim un problema. Són més de quatre o cinc projectes els que estan corroborant que no importa el que hagis fet o l’edat que tinguis, pots fer coses interessants. Si això serveix perquè qualsevol persona pugui anar a picar portes i se l’escolti, serà collonut, perquè és el que hauria de ser. Més enllà d’això, hagis fet el que hagis fet i siguis qui siguis, arrancar projectes sempre és difícil.

 

Quines dificultats t'has trobat com a directora novell?

El fet d’estar fent moltes coses per primera vegada i no tenir les eines i l’experiència per saber per on aniran els trets. Això pot ser un problema perquè d’alguna manera no pots anticipar-te al que passarà. Són processos llargs a on no paren de passar coses i ara que ja ho he fet un cop, hi haurà moltes coses que sabré com poden anar i estaré més preparada. M’ho he pres tot com un gran aprenentatge i no un problema sinó una cosa superexcitant. No posar-me a l’alçada de gent que té molta experiència sinó intentar agafar-me a les eines que tinc i al meu projecte, al qual hem estimat i cregut molt. A partir d’aquí, amb humilitat sabent que t’estàs trobant amb situacions o gent que té molta més experiència que tu. Has de saber ubicar-te. Tu saps més coses que jo, però aquest projecte jo el conec més. Has d’agafar-te al que tens. Més enllà d’això, ¿dificultats? En diferents aspectes, saber com gestionar, tenint en compte que és un projecte amb recursos limitats i alhora suficients per fer la pel·lícula que volíem fer. Saber on invertir i posar els recursos que tens, sobretot en rodatge. A on sí i a on no. On podem ser més humils i a on val la pena donar més. En aquest aspecte va ser Nanouk i Ventura Durall qui prenien les decisions, perquè precisament era la part a on no teníem experiència i ells sí. A més a més, a on no arribàvem nosaltres o jo, teníem a Nanouk.

 

Es parla molt de dones directores, sembla que s'ha posat de moda. Esperem que no es passi. Què creus que es pot fer per donar més visibilitat a la dona en l'àmbit de l'audiovisual per part dels joves?

Fa uns anys no passava, i ara passa, estàs acabant d’estudiar i veus a dones d’edats diferents que estan dirigint pel·lícules, que són directores de fotografia, produint,...Crec que això, el fet que existeixi és el que ho prova. No que t’ho expliquin. Si tu veus que la Carla Simón ha fet la pel·lícula que ha fet i que està passant el que ha passat, no cal que t’expliquin res, és obvi. En el nostre cas, de Les Amigues d’Àgata o Júlia Ist, ho veus, està existint i no t’estan explicant la teoria. Més enllà d’això, hi ha molts aspectes a tenir en compte: veure quants projectes es porten a terme? Arriben a sales? Quina rebuda tenen? Quin finançament han rebut? Ha sigut equitatiu? Tot això són molts interrogants que s’obren. Com es pot donar més visibilitat? Doncs en el sector educatiu. En el moment en el qual estàs formant, que estiguin passant coses, que hi hagi dones que dirigeixin, que rebin suport d’institucions, productores, etc....I en paral·lel és molt important que a les escoles de cinema s’enseny i i s’expliqui, es faci una relectura de la història i es posi molt focus en parlar de directores o cineastes que ningú ens ha explicat. Si no t’ho expliquen, això no existeix. Sembla que la història del cinema s’ha fet per homes. I no és així. A l’escola de cinema mai ningú ens va parlar d’Alice Guy o Maya Deren. Recordo que ho vam descobrir amb una amiga en un projecte. Volíem buscar si hi havia directores que hagin fet alguna cosa, segur que alguna deu haver-hi que es va decidir a agafar una càmera. Això amb totes les històries de la humanitat ha passat. Però des de l’educació s’hauria de fer molt aquesta feina, replantejar-nos-ho tot.

 

Què passa ara amb Sara Gutiérrez? Tens alguna pel·lícula en ment?

Jo crec que una cosa de les coses que he après, que són moltes, és que em quedo amb ganes de fer una altra pel·lícula. Més enllà de totes les persones que m’enduc que potser seria el més important. Però, un interrogant amb el qual començava tot plegat era: quan acabi tot això tindràs ganes de fer una pel·lícula, realment t’agradarà? I la resposta a això és sí. Ara estic veient com fer una nova pel·lícula, en molts aspectes, fent realment relectura i procés de tot això que està passant i veure com m’agradaria fer-ho. Amb la Núria ja hem anat parlant una mica d’això, ara des d’aquest tancament i final superdolç i superexcitant de Yo la busco, veure com ens agradaria començar a rodar, a escriure, a on, amb qui. Simplement, això.

Últimes notícies

I convocatòria del LAAB oberta

Laboratori d’adaptacions audiovisuals de Barcelona

Convocatòria general d’ajuts 2019

Aquest any incorpora un àmbit de Cultura i Educació

Neix la 1a Setmana del Cinema en Català

Els Cinemes Texas acullen la mostra

La Barcelona Film Commission de nou a Focus London

Reunió del sector a la capital britànica