Núria Campabadal: "El muntatge és un ofici i s'aprèn fent, i no hi ha un altre camí per aprendre que la pràctica".

19/11/2019

Aquest mes entrevistem a Núria Campabadal, muntadora audiovisual. Amb ella parlem de l’ofici del muntatge al món de l’audiovisual. Núria ha participat a les nostres xerrades Els oficis del cinema amb Dones Visuals dins del Pantalla Barcelona.

Per a una persona que no sàpiga en què consisteix el vostre treball, què és el que fa una muntadora? Quina és la màgia que aporta el muntatge a una pel·lícula?

El muntatge és el gran desconegut dels oficis del cinema, encara que és el més intrínsecament cinematogràfic, ja que a diferència de tots els altres (direcció, fotografia, guió, actuació, música, etc.) és l'únic que neix amb el cinema i no existia abans. Tampoc ajuda que al principi fos considerat com un ofici purament tècnic i no se li atribuís cap element creatiu (aquesta creença per desgràcia encara subsisteix avui, ja que se segueix considerant una feina tècnica i no artística). Però ja en els inicis del cinema alguns cineastes comencen a veure les possibilitats narratives d'intercalar per exemple dues accions que succeeixen en dos espais diferents, o bé diferents mides de pla per reforçar dramàticament un fet o un altre, o bé com la unió de dues imatges crea un nou sentit que no estava en cap de les imatges originals. Als anys 20 del segle XX ja el llenguatge cinematogràfic (que es construeix mitjançant la planificació i el muntatge) està molt desenvolupat i aconsegueix obres mestres de la història del cinema.

Avui en dia podríem dir que el muntador o muntadora és aquell que uneix els plans d'una pel·lícula, però també modifica el temps i l'espai per a aconseguir crear l'emoció en l'espectador i explicar bé la història. Es diu que el guió d'una pel·lícula s'escriu tres vegades, una al guió, l'altra al rodatge, i l'altra a la sala de muntatge. Els muntadors som narradors que veiem les imatges que s'han aconseguit al rodatge i a partir d'allí treballem per explicar la història de la millor manera possible. Per a això triem una presa o una altra, escollim juntament amb el director els millors fragments de la interpretació dels actors, a vegades suprimim línies de diàleg o fins i tot escenes si creiem que són innecessàries o alenteixen l'acció, també a vegades reordenem l'estructura de la pel·lícula si creiem que això millora la comprensió de la història, o fins i tot podem afegir diàlegs que després es gravaran a part i que muntarem com si fossin part del rodatge original. També creem el ritme de la història, que és el que et manté enganxat a la butaca o bé et permet viure amb uns personatges determinades situacions.

 

En quina part del procés de realització d'una pel·lícula apareix la persona que s'encarrega del muntatge? Abans del rodatge, durant o després?

Nosaltres sempre treballem a partir de les imatges, així que la nostra tasca pròpiament dita seria després del rodatge. Dit això, molts cops s'està muntant al mateix temps que s'està rodant i a vegades les o els muntadors poden arribar a suggerir plans o seqüències perquè es rodin si veuen que això millorarà la història; i també molts cops el muntador entra ja en el procés del guió i aporta la seva opinió. Som narradores, la nostra feina és fer que les històries funcionin, així que som una opinió experta en aquest camp i molts cops se'ns pregunta. Altres vegades apareixem només després del procés de rodatge. En documental és el més habitual. Hi ha muntadores que prefereixen no llegir el guió i partir només de les imatges. Depèn molt del projecte i de les professionals que hi treballen.

 

Què et va atreure del muntatge que et va decidir a dedicar-te a això? Ho sabies ja quan estudiaves o va ser després quan vas entrar en el món laboral?

Jo de fet vaig estudiar guió de ficció a l'ESCAC...i he acabat muntant documentals! A mi sempre m'ha atret molt l'art de contar històries, però quan estudiava no li vaig fer molt cas al muntatge i vaig estudiar guió. Després professionalment em vaig interessar molt pel documental, i allí hi vaig desenvolupar diverses tasques en diversos projectes, fins que em vaig adonar que on realment es construïa la història era a la sala de muntatge... Així que m'hi vaig acabar especialitzant. No és una trajectòria habitual però sí que crec que bastant natural, de fet les muntadores som les guionistes de la darrera versió del projecte (i en documental, les primeres gairebé), així que ho he viscut de forma molt orgànica.

 

Quins són els reptes més interessants als quals t’enfrontes en el procés de muntatge d'un film?

Doncs cada film és un repte diferent. De fet al principi sempre em genera dubtes, és com si comencessis de zero cada vegada! A vegades parlant amb altres muntadores m'he adonat que era un fet compartit. Fins que no entres en el projecte, hi ha uns dies d'ajustament amb el projecte, el director o directora, el tipus de narrativa, el to, les dificultats específiques de cada projecte...

 

T'has especialitzat en documentals, què és el que t'atreu d'ells i quines diferències veus a l'hora de muntar ficció, per exemple?

Va ser a partir del documental que em vaig convertir en muntadora. A diferència de la ficció, en el documental la majoria de vegades el guió es construeix a la sala de muntatge i no hi ha un guió previ, i es construeix a partir d'un material normalment molt abundant d'on les possibilitats a priori són infinites (molts cops hi ha més d'una possible història en el material que t'arriba). Per mi el gran repte en documental molts cops és trobar la història i l'estructura que millor funciona per explicar aquesta història. Crear els arcs dels personatges, trobar-li el ritme...Al mateix temps, les opcions que tens per muntar una seqüència no són tan abundants com en la ficció: no tens tantes preses ni punts de vista sobre una mateixa acció. Així que molts cops la feina de la muntadora de documentals és gairebé d'espigoladora: visiones les imatges i tries una imatge d'aquí, un diàleg d'allí, un gest del personatge, un silenci, una mirada, un moviment de càmera. I a partir d'això construeixes una seqüència, li dones forma per narrar el que vols que aquesta seqüència narri. I després vas construint la història posant una seqüència rere una altra, reordenant-les...a vegades construeixes una seqüència a partir de fragments rodats en moments i espais molt diferents...o construeixes una narrativa amb inici, nus i desenllaç a partir d'hores i hores d'entrevistes. Hi ha molt d'arquitecte en la feina del o la muntadora de documentals, crees una estructura de nou gairebé. En la ficció també, però ja tens una estructura prèvia, que és el guió original, i a partir d'aquí modifiques i reescrius. De fet, els dos muntatges tenen moltes coses en comú, i també moltes diferències.

 

També has muntat per a publicitat o televisió. És un món totalment diferent del muntatge de cinema?

Cada tipus de muntatge té les seves especificitats i diferències respecte als altres. En televisió, que és on he treballat més, els temps de muntatge són molt més curts, molts cops muntes una cosa que s'emet l'endemà o en dos dies... Així que els ritmes i l'organització són molt diferents. També la teva aportació al muntatge, hi ha llocs on s'espera de tu que siguis més un tècnic que porta la màquina i altres on s'espera de tu criteri i que aportis a la narrativa... Cada projecte és un món, i cada especialitat també.

 

En el muntatge, es treballa al costat de la persona que dirigeix? I com és aquest procés per a tu?

En general s'hi treballa de forma molt estreta, et passes moltes hores a dins d'una sala amb aquesta persona. Evidentment t'hi has d'entendre, si no pot ser un infern. Els i les directores normalment quan arriben a la sala de muntatge han passat ja una preproducció, un rodatge...i arriben bastant esgotats, i allí és on veuen per primera vegada el que han fet, i s'adonen dels triomfs i també de les errades, que evidentment sempre n'hi ha, són part del procés. Així que la nostra feina moltes vegades és fer de psicòleg, escoltar-los, fer que se sentin segurs i acollits i en un entorn en el qual poden treballar i provar coses sense limitacions.

Treballem de forma molt estreta i moltes vegades quan fa temps que treballes amb un director o directora gairebé que et pots llegir la ment, és un procés bastant curiós i fascinant. De fet, hi ha molts directors o directores que sempre treballen amb el mateix muntador o muntadora, ja que són relacions que es construeixen amb el temps i com més temps treballes conjuntament millor és, per això dic que gairebé et llegeixes la ment i que tu com a muntadora ja saps que li agrada i que no i treballes en aquesta direcció. També t'has de trobar a gust amb aquesta persona, així que crear un entorn de treball agradable és una part no escrita de la nostra tasca.

Les muntadores també som persones en general pacients i acostumades a oferir solucions, la nostra feina és solucionar problemes de tota mena (tècnics, narratius) i aconseguir fer el millor projecte possible en els temps que ens donen (que a vegades són molt ajustats). Fa poc hem creat l'AMMAC, que és l'Associació de Muntadores i Muntadors de l'Audiovisual de Catalunya, per difondre la nostra tasca i vetllar pels nostres drets, i la veritat és que de sobte treballar amb un munt de muntadors i muntadores (quan normalment treballem soles dins d'una sala de muntatge, poques vegades treballem amb altres muntadores) és una experiència increïble, i també molt divertida, perquè està clar que encara que cadascuna és del seu pare i la seva mare tenim moltes coses en comú. En general som gent pràctica, sense massa egos (tot i que a vegades també en tenim una mica, eh) i acostumades a cedir i dialogar. Així que treballar plegades està resultant bastant fàcil i està sent una experiència molt enriquidora i interessant a tots nivells!

 

També fas classes de storytelling, guió i edició per a joves. Què aconsellaries als i les joves que estan formant-se en muntatge?

Que mirin molt cinema i llegeixin molts llibres, de tota mena, però també de muntatge, que n'hi ha! Ara, a diferència de quan jo estudiava, hi ha molts recursos també a internet: entrevistes amb muntadors, vídeos on es comparen diversos tipus de muntatges... Així que s'amarin de tot el que puguin. També mirar pel·lícules analitzant l'estructura i el muntatge és molt educatiu. I també si tenen amics o coneguts amb els mateixos interessos, que els ensenyin els seus muntatges, o que vagin a visionats d'altres. A mi és una de les coses que més m'agrada, veure muntatges d'altra gent a mig fer i pensar com es poden millorar o quines coses creus que funcionen i quines no...i també que muntin tot el que puguin. El muntatge és un ofici i s'aprèn fent, i no hi ha un altre camí per aprendre que la pràctica. Les milers d'hores davant de la pantalla no te les pots estalviar. Evidentment, com més et formis, com més vasta sigui la teva cultura audiovisual i general, més eines tindràs per ser millor muntadora.

 

En els últims anys s'està reivindicant el paper de la dona en l'audiovisual. Creus que hi ha un equilibri o encara és major el nombre de muntadors que de muntadores?

El muntatge, en ser una feina tècnica (i per tant més menystenida que les "artístiques" com direcció o fotografia), i on també en els seus inicis i per la feina de laboratori i manipulació de la pel·lícula hi havia molta demanda de mans petites i expertes, ha estat tradicionalment un dels oficis del cinema on era més fàcil per a les dones accedir. Començaven tallant pel·lícula i d'allí podien anar aprenent i ascendint en l'ofici. També algunes de les qualitats que se li pressuposen a un muntador (ordre, paciència, capacitat d'organitzar el material) són qualitats tradicionalment associades a les dones i feien que no es veiés amb mals ulls la seva presència allí. El fet de ser un dels oficis més invisibilitzats també ajudava.   

Amb l'AMMAC estem intentant establir quin tant per cent de muntadores hi ha. Per ara veiem que tenim un 65% d'homes i un 35% de dones com a sòcies, que no deu ser exacte però si deu reflectir una mica la professió. Veiem que altres temes com la conciliació familiar també exerceixen de sostre de vidre per a moltes professionals del muntatge i de fet impedeix que accedeixin a molts projectes. Moltes abandonen. Així que encara no estem al 50% i queda molt per treballar.

 

Quines dificultats t'has trobat com a dona en el teu treball?
Com a dona no m'he trobat cap dificultat específica una vegada a la sala de muntatge. Sí que quan era molt més jove per exemple en la part tècnica moltes vegades et trobaves un noi que t'explicava amablement coses que ja sabies a nivell tècnic, és a dir, et feia mansplainings. O et trobes que et fan segons quins comentaris o brometes. En fi, el mínim que es troba qualsevol dona en l'àmbit laboral. Crec que on opera més la discriminació és, com en tantes altres feines, abans de ser contractada: equips majoritàriament masculins on els homes truquen per defecte a altres homes per exercir una tasca que també podria realitzar una dona. De fet, la majoria de les vegades no són conscients ni veuen res estrany en el fet que en tot un equip de postproducció, on hi ha diversos muntadors, coordinadors, etc., no hi ha cap dona, o només n'hi ha una. No se'ls hi fa gens estrany, quan de fet, fins i tot estadísticament, ho és. Contra això hi ha molta feina a fer encara.

A escala petita i personal m'he trobat amb moltes dones que per defecte decidim fer tot el contrari: intentar sempre trucar a dones quan et pregunten si coneixes a algú per a desenvolupar tal tasca o tal altra, per intentar compensar una mica aquest desequilibri. "Ladies first". Però des del moment en què la majoria de caps d'equip són homes que són els que contracten i munten els equips, doncs queda molta feina a fer. La conciliació també és un altre gran tema. No pot ser que tenir fills penalitzi molt més a nivell laboral a la dona que a l'home. I en general hem d'aconseguir horaris laborals més humans que no vagin en contra del sosteniment de la vida. En això l'audiovisual té les mateixes mancances que moltes altres professions.

El que sí que crec que és rellevant al sector audiovisual és que és un dels sectors, potser el més important a nivell econòmic i d'impacte ara mateix, que narra el món. I si no inclou la mirada femenina, però no com un subgènere, sinó en paritat, si no explica el món vist per les dones, històries de dones narrades per dones, només explica una visió del món. La de l'home cis blanc heterosexual, per ser més exactes. I això és una visió molt limitada i de fet molt perniciosa per als i les que no som homes, ni cis, ni blancs ni heterosexuals. Perquè ens nega com a subjectes i agents de la nostra història. I ens fa sentir que no som adequats, perquè no veiem reflectit el què ens passa, només el que pensen els homes blancs que som, que molts cops està molt allunyat de la realitat. Això si es que hi apareixem. Per això és tan important que les dones (i les persones no blanques, trans, no hetero, etc.) puguem explicar les nostres històries, i que aquestes arribin a tothom amb les mateixes oportunitats que les narrades pels homes blancs. I afegiria que també tenim dret a treballar en històries que ens expliquin, o on puguem aportar la nostra mirada, i que aquesta és una tasca de tots els departaments, tenir dones al muntatge o a la fotografia o al so també és important. Ja no només per la "mirada" femenina, sinó perquè laboralment tenim el mateix dret a treballar i a tenir les mateixes oportunitats que els homes. Però com dic, queda molt per fer!

 

En els teus anys de treball com a muntadora, has notat molt els canvis tecnològics a l'hora de muntar i com han afectat el teu treball?

Jo ja he començat a treballar amb el muntatge no lineal, amb ordinador. El canvi bèstia es va donar en passar del muntatge lineal al no lineal, la manera de treballar va canviar molt. El que em trobo és que cíclicament van canviant els programes i els has d'anar aprenent, i la veritat és que, quan fa molt temps que treballes amb un programa aquest es converteix en una extensió de tu mateix i canviar de programa costa! També es demanen cada cop més coses a un muntador o muntadora: que munti, però també faci el color, o el grafisme, o la postproducció de so. Per mi cada cosa és un ofici diferent, i fer-ho bé en tots és molt complicat, encara que en projectes molt petits ja ho facis per defecte. Sembla que amb el digital tot ha de ser més fàcil, i en part ho és i ha democratitzat molt l'ofici, però també ha portat a la creença que una sola persona ho pot fer tot i que pagant només a una persona tens la feina de quatre...i no és així.

 

També ets realitzadora, quina classe de projectes i històries t'interessa explicar com a directora i guionista?

Com a realitzadora la meva trajectòria és molt més reduïda que com a muntadora, però sí que les temàtiques que més m'interessen tenen a veure amb temàtiques socials, amb moviments socials i polítics i comunitats en resistència, i també amb gent que porta estils de vida fora de l'habitual. Tinc debilitat pels i les outsiders. Això i més coses, la veritat és que em costa definir unes poques coses que m'interessin, són moltes i molt variades! Potser el punt en comú seria històries, personatges o punts de vista que “hackegin” el discurs imperant. Són les que em semblen més interessants i em provoquen papallones a l'estómac.

 

Quins projectes tens en cartera de cara al futur?

Ara mateix estic treballant a Salvados i quan acabi tinc ganes de reservar-me un temps per desenvolupar un parell d'històries a les quals fa temps que li dono voltes...i com a muntadora seguir buscant projectes que m'engresquin i em facin créixer professionalment. Ser muntadora és un ofici molt bonic però també bastant dur (són moltes i moltes hores tu sola en una sala barallant-te amb imatges) i per això és important treballar en projectes que et motivin.