Marcús JGR: “Cada personatge té un so determinat i això és el que cal buscar”.

16/05/2019

Aquest mes entrevistem a Marcús JGR, músic i compositor de bandes sonores. Hauràs escoltat el seu treball a Incerta Glòria o El testament de la Rosa. Però també ha compost música per a televisió, documentals, espots o videojocs.

El teu nom és José González Riera, per què aquest pseudònim de Marcús JGR?

Marcús era el segon cognom de la meva mare que va morir quan jo tenia onze anys. Tinc molt bons records d'ella. Quan ella es va morir, la família es va desfer, per dir-ho així, ella era els fonaments. Em vaig posar aquest nom com a homenatge a ella.

 

No ets músic de formació. No vas poder estudiar, com vas arribar al món de la música?

Sóc autodidacta. En veritat que vinc del món de la decoració i les reformes. Però va arribar la crisi i la feina es va acabar. Una cosa que sempre he tingut pendent era fer música de cinema. Sempre he escoltat moltes bandes sonores, perquè m'agrada la música de cinema. Tinc un germà que té un estudi d'enregistrament que em va passar uns programes i vaig dir: “aprendré a compondre”. El que vaig compondre, li ho vaig enviar a una productora i em va contestar una cosa que em va deixar aturat: “Hauries d'estar entre els millors compositors que coneixem”. Em vaig quedar gelat i vaig pensar: “no pot ser”. I de seguida em van posar en contacte amb Agustí Villaronga i ja he fet tres llargs amb ell.

Vaig aprendre totalment d'oïda. D'escoltar moltes bandes sonores, el que et surt és aquest estil. Avui dia, tothom treballa amb un seqüenciador, ja no hi ha compositors que se senten en un piano a escriure.

 

Com passa en les pel·lícules quan es veu a qualsevol músic component.

Exacte. Als EUA ja fa dècades que s'utilitzen els seqüenciadors. És com tenir un home studio, un estudi a casa en el qual tu pots anar gravant pista per pista i ser tots els músics de l'orquestra. Quan tens una orquestració així, veus que tu pots ser el violinista, el flautista, ara el violoncel, etc… Així és com vaig començar i sembla que a alguns els agrada i a uns altres no. Com sempre passa en aquest món.

 

El teu primer treball amb Villaronga va ser per al documental El testament de la Rosa, com t'enfrontes a la música d'un documental que parla sobre una persona determinada, en aquest cas Rosa Novell, i com intentes reflectir a aquesta persona en la música?

Li vaig dir a Agustí que cada personatge té un so. Quan coneixes a una persona o un personatge i l'estudies, té un so determinat i això és el que cal buscar. Una persona que té una personalitat molt forta, té un so greu. Una persona que és feble sol tenir un so molt agut. És buscar el so de cadascun. I a Rosa Novell se'm va ocórrer un determinat so que també estava relacionat amb l'estat en el qual estava el càncer que tenia, ja bastant avançat i terminal. A Agustí li va agradar. Eren més atmosferes, que composicions musicals en si.

 

Abans comentaves que és la tercera vegada que treballes amb Agustí Villaronga. Ajuda treballar al costat del mateix director, és més fàcil i ajuda a tenir una millor comunicació a l'hora d'il·lustrar musicalment una pel·lícula?

Amb el temps s'agafa més confiança en l'altre, el coneixes més i saps més els seus gustos i les seves tendències. No tots els directors tenen les mateixes. Però el que sí que m'ha passat amb ell, és que al principi em marcava més. Després es va adonar que, deixant-me lliure, simplement donant-me les imatges, jo el que li proposava encaixava més amb el que era la idea del personatge. A vegades el director té una idea concreta al cap i tu li presentes unes altres totalment diferents. Al final, Agustí a la conclusió que ha arribat amb mi, com diu en el documental que s'ha fet sobre l'enregistrament a Londres de la banda sonora de Born a King: “Marcús té vida pròpia. Ell va per lliure. Només cal deixar-ho”. A vegades quan et marquen molt, a l'inrevés, et tallen la creativitat. Amb Agustí m'encanta treballar perquè és algú que li sap treure potencial als creatius. Escolta el que tu fas i després el mateix et dóna un parell de puntualitzacions. És un gran professional.

 

En aquest següent treball amb Villaronga, Born a King has gravat a Anglaterra amb la Royal Philharmonic Orchestra de Londres i amb el director Paul Bateman, també vau fer les mescles en els mítics estudis Abbey Road. Com va ser l'enregistrament?

Facilíssim. Contra més professionals són els músics, més fàcil és treballar. Jo em vaig quedar sorprès quan vaig veure a l'orquestra que sense assajar ni res, començaven a posar les partitures, s'asseien i ho tocaven. I damunt t'ho clavaven. Un parell de cosetes va haver-hi, però era un tema més d'instrumentació. Les flautes de la composició que jo vaig fer eren àrabs i les que ells tenien eren d'orquestra tradicional. Aquestes flautes van haver de sortir i posar les altres. Però són ximpleries. 

 

 

 

 

Vas ser nominat als Gaudí a la millor música original per Incerta Glòria. Com vas viure l'experiència?

La veritat és que, jo crec que quan un porta una trajectòria de llarg temps, va assimilant les coses i potser arribar a ser nominat als Gaudí és una cosa impactant. Però quan un no ha tingut suficient temps per a assimilar tot això, s'adona després, quan ha passat. Per a tu és un dia més de festa. També el dia dels Gaudí, estava tan malament de l'esquena, em van haver d'operar, que deia: “com em facin sortir no sé si podré”. (Riures) Però va ser una molt bona experiència que tampoc m'esperava.

 

Per a la gent que no sap com funciona la composició de bandes sonores. Explica'ns una mica el teu procés.

Ha canviat moltíssim amb els anys. En la forma de treballar, per exemple. La gent continua pensant que un compositor de cinema està assegut davant d'un piano, escrivint una partitura. La indústria ja no funciona així. Tens un seqüenciador, et passen les imatges i allí comences a crear. Tot això queda gravat a MIDI, un format que el que fa és disparar cadascun dels sons que tu estiguis tocant. Després aquest MIDI, un orquestista ho passa a partitura i un especialista en orquestra acaba de retocar l'orquestració perquè després l'orquestra la toqui.

Avui dia, la gran majoria de les produccions musicals que es fan, en veritat, són digitals. Hollywood utilitza en un 95% produccions digitals i no grava amb orquestres. Encara que tot depèn del pressupost de la producció. Si és una producció molt gran, com ha passat amb Born a King, gravarem a Londres a Abbey Road, els estudis més cars del món, amb el director Paul Bateman que dirigeix la National Orquestra de Londres. Però si tens un pressupost reduït, l'has de fer tot en digital. I acaba donant molt bon resultat. Ja hi ha molt poca diferència del digital a l'analògic. També ha passat en el món de la imatge. Hi ha crítics de bandes sonores que diuen que això s'ha fet per a reduir costos, etc,… I sí, però el que han de veure és el treball final. La composició en sí. Això als EUA ho tenen assimilat ja fa dècades i aquí sembla que costa una mica més. També ha agilitzat molt les coses.

 

Com funciona la creació de la banda sonora a través de les imatges, visiones tota la pel·lícula sencera o per parts?

Et dic com treballo jo, no sé com ho fan altres compositors. Quan em diuen que entro en un projecte, el primer que demano és que em passin el guió. Perquè quan em llegeixo el guió, em faig una idea general del que serà la pel·lícula. Amb aquesta idea general, puc compondre la primera peça que normalment serà la peça principal que explica la història sencera de la pel·lícula. Per a la resta necessito les imatges. Almenys amb l’Agustí, tal com ells van muntant la pel·lícula, em van passant les imatges amb el timecode a sota i posant-me el número de seqüència. I com ja m'he llegit el guió, ja em sé la història. No fa falta que em passin la pel·lícula ja acabada des del principi fins al final. Potser un muntatge de tres quarts i a partir d'aquí treballo perquè ja sé d'on ve i a on va. Quan s'acaba de muntar la pel·lícula, després cal tornar a retocar perquè normalment, el primer muntatge és molt llarg i cal retallar. 

 

Quines consideracions has de tenir a l'hora de compondre una peça per a una pel·lícula que no has de tenir en compte en altres composicions, per exemple, la sèrie El jardí d’Albert que també hi participes?

S'està buscant la subvenció per a acabar-la. Té 13 capítols. Només una temporada, però la idea és fer més de 100. És molt interessant El jardí d'Albert o Albert i tu, estan entre aquests dos títols. És molt diferent com t'enfrontes als projectes. El que més costa al principi és agafar el to. Aquesta és una sèrie de nens, que intenta ensenyar. Al principi no saps que faràs amb ella. Has de mentalitzar-te fins que li agafes el to de què és la pel·lícula o la sèrie. El testament de la Rosa no té res a veure amb Incerta Glòria o amb Born a King. I El Jardí d'Albert, igual. No és el mateix estil. En aquesta última, has de ficar-te en la ment d'una nena que coneix a Albert Einstein, que li canvia la vida i al final acaba sent astronauta. Representa la seva infantesa, en la qual aquest home va influir.

 

És una història real?

No. Però és molt interessant, perquè cada capítol parla d'una cosa diferent. La fotosíntesi, el cicle de l'aigua,… Cada dia és conèixer una cosa nova. Et dóna una gran quantitat de variació. Albert desperta a la nena tota aquesta curiositat sobre les coses. Faltarà encuriosir a la gent per a veure-la.

 

És difícil dedicar-se a la música?

Sí, és molt difícil. Avui dia estem passant per un moment complicat en el món del cinema. Aquí a Catalunya, s'han tret moltes subvencions a productores i moltes han tancat. Portar un projecte endavant és dur. I es roden moltes coses que al final acaben en un calaix. És un món dur i no és que pari de treballar. Et van sortint coses, gent que et crida amb projectes, però tots són embrionaris. Quant temps trigarà a sortir? Una pel·lícula és qüestió de 2, 3 o 4 anys. No és una cosa d'avui a demà. Tens treball continu, molt bé, però potser fas una pel·lícula i vius durant uns mesos i el pròxim projecte en el qual entris, fins a d'aquí a any i mig no començarà a desenvolupar-se. És dur. Duríssim.

 

Quins són els teus projectes futurs?

Ara Albert i tu o El jardí d'Albert. M'han cridat també per a una pel·lícula francesa sobre una legió francesa que ve a Catalunya i entren en una masia. És cinema històric. Van matar a un munt de gent i va haver-hi només un supervivent. És el poc que m'han explicat. Un altre projecte és un documental que rodarà en l'àrtic i sobre els óssos polars. Aquests són els projectes que estan aquí però que cal acabar de polir-los. I ara estic fent la banda sonora de The Odd Perspective que roda Afilms. Encara que el que a mi m'agradaria seria fer el salt al cinema americà i anglès.

 

Veus difícil fer un salt així?

No ho sé perquè encara no ho he fet. (Riures) És simplement donar-te a conèixer, suposo. Crec que és un dels meus objectius.

 

Ara amb Born a King tindràs més projecció.

Bé en aquesta pel·lícula només he fet el 30% de la banda sonora. La resta l'ha fet un altre compositor egipci, Hesham Nazih. La pel·lícula és àrab i els productors han volgut un compositor àrab per a la part àrab de la història. En algunes parts Agustí va dir que volia que ho fes jo, perquè buscava una sensibilitat diferent. Jo li vaig dir: “Agustí, jo per al que tu vulguis”.

Últimes notícies

NINA CAUSSA: “La dissenyadora de producció imagina i crea tot el món o l’univers a on passa la història”.

Aquest mes entrevistem a Nina Caussa, dissenyadora de producció que ha treballat a diversos films rodats a Barcelona com Desmontando un elefante, Sin huellas, Pájaros o Esmorza amb mi. Amb ella parlem de la seva professió.

'Der Barcelona Krimi' roda els seus capítols 9 i 10

La sèrie alemanya torna a la ciutat

'Com si fos ahir' prepara la vuitena temporada

Una sèrie que filma a Barcelona