Com vas començar al món del cinema?

Escrivint per col·legues que volien rodar i no se’n sortien amb l’escriptura. Després vaig començar a fer curts. I ja de gran, vaig estudiar al C.E.C.C (Centre d'Estudis Cinematogràfics de Catalunya), un centre que ja no existeix. Era l’escola que va fundar l’Héctor Fáver i que abans era al carrer Casp. Vaig estar dos anys allà. Al final comences a fer curts i tires endavant. Després vaig muntar la productora.

Hi ha molta gent que un cop dona el salt al llarg abandona els curts, tu no. Ets un gran defensor d’aquest format. Per què?

Sí, ja sembla una mica clixé quan parlo d’això. Tinc una carrera una mica marciana. Vaig començar fent curts, després vaig fer un primer llarg Nos hacemos falta (Tilt), vaig muntar la productora i vaig produir a altres directors, una cosa que continuo fent. Després del meu primer llarg volia fer un segon, però la cosa es va complicar molt i els curts em van ajudar a mantenir la carrera de director viva. I després hi ha un altre tema, i sempre ho dic, m’hi sento molt a gust i em surten més ràpidament les històries curtes que les llargues. Quan em poso a escriure, no només curts, sinó relats també, m’hi sento molt a gust amb el format curt.

Hi ha molts avantatges al fer curts, hi ha desavantatges també. Però un dels avantatges és que pots arriscar més, pots provar coses que amb el llarg no faries. La repercussió econòmica és menor en tots els sentits i permet una mica més de llibertat i això m’agrada molt.

Per què creus que hi ha gent que considera els curts una cosa menor o amb menys importància que els llargs?

Crec que és una batalla una mica perduda, no? Sembla que el format sènior i en el qual tothom entén que ets un professional del mitjà és el llarg. Això ve de molts anys, però aquí hi ha molt a dir. Hi ha cineastes que tenen el curt com a mitjà d’expressió i que gairebé no han fet llargs i que són genials. Però sí que és cert que el consens és que el cinema seriós es fa amb els llargmetratges. Això es pot desmuntar una mica amb cinc minuts de conversa.

Després està com ha evolucionat el curt. Quan parles de curts amb gent que no està familiaritzada amb el cinema o no sap com va el tema de la producció, entén que és una cosa gairebé sense pressupost, embolicant als amics i que després ho penges al Youtube. I això està molt bé, però pot ser altres coses també. Hi ha preconcepcions, malentesos. A mi tot això no em preocupa gaire. Em plantejo que vull fer o explicar i no penso molt en això. I més a aquestes alçades, crec que això està superat.

A part d’escriure per cine, també escrius relats. Ho enfoques de manera diferent quan és un projecte teu que quan és un projecte per altres persones?

Escriure, escric per mi. Al principi, quan vaig començar, que fins i tot no tenia ni idea de si tirava pel camí de fer cinema, sí que vaig escriure pels altres, però estem parlant de la prehistòria. Des de llavors, escric per mi. Quan escric un guió penso que el dirigiré jo. No penso ara com a guionista sol. Potser si arriba un projecte que quadri, no tindria cap problema, però en principi el que escric és per fer una pel·lícula i que estigui jo al darrere.

Això que comentaves de la prehistòria, ja fa uns quants anys, però com vas passar de: “fer curts amb els amics” a “això és el que vull fer”?

Me’n recordo d’escriure una cosa que m’agradava molt en aquell moment, que devia ser terrible. (riures) La vam rodar al Prat amb un col·lega que era el director. Ho va fer i ho va acabar de mala manera. Ho vaig veure i vaig dir: “ostres, això no era el que jo volia”. Llavors vaig dir: “la següent que escrigui la faig jo”. I fins ara. Igual és un error escriure, estar a sobre i ajudar, ja que veus com es desvia del que t’havies imaginat.

També vas crear la teva pròpia productora Nadir Films. Com i per què va néixer?

La vam muntar amb els col·legues del C.E.C.C. Érem quatre i vam arribar a ser gairebé 12. Hi havia gent que encara fa cinema com l’Adán Aliaga. Després he fet moltes pel·lícules amb ell. Hi era Pablo García que ha fet Fuente Álamo o Bolboreta, mariposa, papallona. També he treballat amb el Luis Miñarro. Tres o quatre continuem. La resta ho va deixar. Era com una mena de cooperativa. Després, a mesura que la gent ho va anar deixant, vaig agafar les regnes de la productora, vaig fer-me administrador i principal soci i fins ara. Però va començar gairebé com un projecte d’escola.

El teu curt Timecode va guanyar a Cannes i va ser nominat als Oscars, com vas viure l’experiència ara que ho veus des de la distància?

Impensable. Mai penses que amb un curt pugui passar una cosa així. La gent em diu: “en quin moment vas veure o vas pensar que arribaria allà?” I sincerament, he fet uns quants curts i quan els fas, ho fas amb el màxim d’esforç i poses tot el que tens. Amb Timecode el mateix, el que passa és que mira, aquest va funcionar d’una manera espectacular i va obtenir la Palma d’Or, etc.

Ho vam viure gaudint al màxim perquè soc conscient que això és molt difícil que passi o que torni a passar. Però va ser una experiència sensacional, no per mi, sinó per tota la gent que va ajudar. Perquè normalment quan fas un curt demanes molt a la gent i a canvi se’ls hi dona poc. Encara que intento fer una petita producció amb totes les garanties, la gent que cobri un mínim i que tingui les millors condicions de treball possibles. Però tot i això sabem que els curts sempre van curts, de tot. I el que va passar amb Timecode, crec que és una recompensa per tothom. Jo me l’agafo també com una recompensa per la gent que m’ha ajudat molt, no només en aquest curt. Normalment treballo amb la mateixa gent.

En què creus que t’ha beneficiat i en què t’ha perjudicat, si ho ha fet, aquesta nominació?

Crec que perjudicar, no perjudica. Sempre tens una mica més de pressió per si l’últim que has fet ha funcionat tant, el següent ho ha de fer també. Però no l’hi veig cap problema. Tot han sigut avantatges. El curt ens ha obert portes. Sí que hauria de ser o és més fàcil aixecar el següent projecte, que s’està complicant per altres raons, però jo l’estic molt agraït al curt. Ens ha ajudat molt.

Quines dificultats et trobes a l’hora d’engegar un nou projecte?

Totes. Com tothom suposo. Està la relació entre ambició del projecte/resultats i la demanda de finançament o d’esforç. Jo també he estat a totes les bandes, com a productor i director. Sé que és aixecar un projecte amb una mica de cara i ulls, que necessites un finançament típic del país que estem que és: trobar ajut privat i ajuts públics. Aixecar tota la part del finançament que normalment és un procés molt llarg, fins i tot si va molt bé, s’allarga molt en el temps i és un problema. Sobretot quan estàs parlant de directors que arrisquen una mica creativament. Aixecar una pel·lícula que tingui un mínim d’ambició es converteix de vegades en un petit malson. Però tot això, la gent que ens dediquem ja ho sabem. Per això també torno al que et deia abans. De vegades el curt el que t’ajuda és a tirar pel camí dret. A estalviar-te aquest procés complicat de finançar un llarg que pot allargar-se en el temps i pot una mica desmoralitzar a tot l’equip. El curt el trobo com una cosa que és pim pam. Es pensa i es fa. Que de vegades tampoc és així. Té aquest punt de dir, no passo per tants entrebancs i tanta parafernàlia que normalment significa muntar un llargmetratge financerament aquí.

Timecode va participar en la primera edició del Pantalla Barcelona, com creus que ajuden aquest tipus d’iniciatives al curt?

Molt. Ara crec que la xarxa ajuda a fer que la gent pugui accedir molt als curts, però jo soc un defensor de la pantalla gran quan es pugui. Timecode o altres curts meus estan pensats per veure en gran. Ja fa molts anys que no hi ha curts davant dels llargs a les sales. Al Pantalla Barcelona hi ha una oportunitat de veure un curt amb bones condicions i amb audiència que normalment no és l’audiència captiva que tenen els curts. No és gent que va als festivals de curts, per exemple. I els hi dones l’oportunitat de gaudir d’un curt en pantalla gran i amb unes bones condicions de projecció. Tot això crec que és un luxe. No hauria de ser un luxe, però ho és, perquè hi ha poques oportunitats de tenir un curt en pantalla gran.

Totes les noves plataformes, que ja no són pantalla gran, que també ofereixen curts, creus que serveixen o tenen visibilitat pels curts?

Difícil. Filmin aposta molt. El Jaume Ripoll ens ajuda i sempre ha cuidat el curt. Tenen una política de curts. De vegades els deixen gratuïts. Timecode va estar amb una petita taxa durant l’estrena. I ells sí que tenen aquest punt de mirar la trajectòria d’un director amb els seus curts. Netflix, la veritat és que no ho conec, però jo diria que el curt no estaria dintre de les seves prioritats. I altres plataformes crec que difícilment. Tampoc soc un expert en el tema. Però hi ha formes d’accedir a curts. Vimeo fa pick of the staff  o coses així amb curts. Realçant-los perquè la gent hi accedeixi. Excepte Filmin que crec que és l’excepció, el curt està una mica oblidat en aquestes plataformes.

Quins projectes t’interessen com a productor?

Normalment hi ha d’haver una connexió molt forta amb el director o haig de conèixer el seu treball o trajectòria. Després soc un productor que m’hi fico. M’agrada estar involucrat en el projecte, en tot. No sé si és bo o dolent però soc així. Últimament sí que estic més centrat a aixecar els meus projectes com a director, també arran de Timecode i de tenir l’oportunitat de rodar un llarg. Tot i que he rodat un curt abans. Sinó són meus, normalment són projectes especials o que hi crec. Suposo que no soc especial, crec que hi ha molts productors que estan a la mateixa línia que jo.

També dones classes a l’escola de cinema de Reus.

Aquest any no. Però si he donat. A Reus, i he fet tallers a FX animation a Poble Nou i a Plató de cinema que està a l’Hospitalet.

Hi ha interès en el curt per part de les noves generacions de directors i directores?

Sí. M’adono que quan parlo amb alumnes o gent que està començant i s’adonen que la forma de començar normal i més de sentit comú és fer un curt, no en veuen o veuen molt pocs. Això és una mica contradictori. Vols arrencar fent el teu curt, però no tens aquesta cultura de conèixer el format i veure grans pel·lícules que es poden fer en aquest format. Però no els culpo, el sistema està plantejat així. El llarg és predominant. Però en canvi, ells han de començar normalment amb el curt. Hi ha excepcions, Orson Welles va començar amb Ciudadano Kane.

A les històries del cinema no s’explica la història del curt.

Jo ho intento a les meves classes. De fet, les primeres pel·lícules eren curts: els germans Lumière i Georges Méliès feien curts. I la gent té accés a curts meravellosos amb un clic. Però aquesta cultura, no hi és. Però, és el que hi ha.

Què creus que es pot fer per crear aquesta cultura?

Si es fan bons curts, la gent voldrà accedir-hi. I la gent que s’apropa i que busca una mica...el problema que hi ha tant que és difícil destriar. Però per això fan tan bona feina els festivals. Aquí tenim uns quants. Des del clàssic Filmets, el Mecal, l’Alternativa té una part de curts,...hi ha cinc o sis festivals a Barcelona. Els festivals t’ajuden, perquè dius: “vull veure un curt, per on començo?”. I tens els festivals i plataformes com Filmin. No sé com canviar-ho. Tampoc tinc la vareta màgica però no és un drama.

En què estàs treballant ara mateix? Si es pot explicar.

Estem acabant un curt, que està gairebé a punt. Estem amb la postproducció i les mescles de so. I estic preparant un llarg. Volíem rodar aquest any i s’ha endarrerit per temes de finançament. Però crec que anem ben encaminats i a principis d’any rodarem.

I el curt quan s’estrenarà?

Per setembre/octubre estarà. És una comèdia. No té molt a veure amb Timecode. Si la gent em pregunta, els diria que no és Timecode 2, ni de bon tros. Crec que arribava el moment de fer una cosa diferent. Si vas als festivals i veus sessions de curts, no hi ha tantes comèdies. Em recordo quan van passar Timecode a Cannes, eren 10 curtmetratges, i tot i que Timecode no és comèdia té un punt d’humor. El nostre curt era el que s’apropava més al gènere. La resta eren tots drames. Fins i tot tragèdies. Ho he fet una mica conscientment perquè volia fer una comèdia. I això és una comèdia declarada i molt seriosa. Com diuen els anglesos “Serious fun”. Aviat la veureu.