Gonzalo de Lucas: “Hem de crear espais de treball per tal que els joves mostrin la seva visió cinematogràfica”

26/10/2018

Entrevistem a Gonzalo de Lucas, tutor dels projectes finals de direcció en el Grau de Comunicació Audiovisual de la UPF. La cantera del cinema es forma amb èxit a la universitat pública. Amb ell parlem del Grau però també de les pel·lícules que han aconseguit fer el salt de la universitat a les pantalles de cinema, els festivals i els premis.

Yo la busco, Les amigues de l’Àgata o Júlia Ist són pel·lícules que han sorgit de la Universitat Pompeu Fabra. S’està donant a conèixer la feina de la universitat com a tutor d’aquest tipus de projectes. No només pels seus estudis sinó també per donar l'oportunitat als seus alumnes de dirigir per primer cop. Com va néixer aquest projecte?

Vam idear una transformació del concepte del treball de fi de grau, que fins aleshores eren treballs que es quedaven gairebé sempre limitats a l’àmbit universitari. Vam pensar que teníem alumnes amb molt potencial, i que al llarg d’un any es podia crear un espai de reflexió, treball i creació, on es podien desenvolupar llargmetratges, per exemple, que després tinguessin visibilitat pública.

La producció d’aquestes pelis s’emmarca dins de les possibilitats específiques que té el treball dins de l’espai universitari. Per exemple, s’aprofita al màxim que els estudiants tenen temps per investigar, pensar, treballar i formar un equip en comú. Els projectes es fan per grups de 4 o 5 alumnes habitualment. Això crea una dinàmica molt forta de confiança, de col·laboració i intensitat compartida. És un privilegi que es produeix en aquest moment formatiu i de la vida, quan trobes gent amb la qual tens sintonia i unes experiències comunes a expressar, i encara no hi ha una pressió econòmica. Per ells ja no és només un treball més del grau, sinó el seu primer projecte de creació en termes professionals gairebé.

Però abans que res, aquest és un projecte formatiu. Creiem que la universitat és un espai en què l’estudiant ha de ser actiu i protagonista. S’aprèn molt més des de la implicació, donant el millor d’un mateix, gaudint i en plena absorció, fent un projecte que et motiva. També és molt important la interacció amb els professors, cineastes o tutors, el diàleg personal. Finalment, es propicia que aprenguin fent un procés complex, tal com és fer una pel·lícula. Nosaltres no anem al rodatge, hi ha plena confiança en la seva autogestió de la producció, les pel·lícules les fan elles... A més, es tracta de focalitzar en un sol projecte, sostingut i madurat (mentre que avui en dia és molt habitual que fem moltes coses a la vegada, que deixem a mitges o en les que no aprofundim).

Fomentem, a més, que aquests projectes preservin un caràcter immadur, imperfecte, amateur, en comptes de què pretenguin ser molt professionals, en un moment en què els estudiants encara no tenen aquestes competències tècniques ni tampoc experiència. També els diem que no vulguin fer la peli que faran als 30 anys sinó la que poden fer ara, als 20. Ha estat maco veure que la bona resposta de molts espectadors, festivals, crítics o productors ha passat per apreciar aquesta naturalesa més específica i genuïna. En aquest sentit, per tots és molt estimulant veure que hi ha un context que està obert a apreciar aquestes pelis, i disposat a posar-les al costat de pel·lícules professionals i fetes amb molts diners.

 

Respecte a l’equip del projecte, forma part tot del grau de direcció o feu un mix amb el de guió?

Hi ha l’itinerari de guió i el de direcció per separat, però de vegades poden haver-hi projectes híbrids: on algú està desenvolupant un guió i el treballa conjuntament amb direcció. Parlo de llargmetratges però també es fan curts, sèries de televisió, és bastant variat. I som diferents tutors. Per exemple, dins de direcció, el Jordi Balló s’encarrega de tutoritzar els documentals i projectes de nous formats i televisius, i jo de les ficcions cinematogràfiques. Els equips dels projectes es poden repartir com volen, sense jerarquies. Per exemple, Les amigues de l’Àgata eren quatre directores que ho feien tot: el guió, la fotografia... Era un grup molt cohesionat que havia treballat ja conjuntament en moltes pràctiques i que s’entenien molt bé, estaven molt sincronitzades. Però d’altres fan la direcció en solitari, com la Elena Martín a Júlia Ist o la Sara Gutiérrez, amb Yo la busco. En els rodatges a vegades intervé gent d’altres escoles. És una aspecte que ens interessa molt. Per mi, aquest projecte té a veure amb el context formatiu i com més obert sigui, més complicitats tinguem i punts de connexió amb el que estan fent en altres escoles, millor. Que no es vegi com una cosa específica d’una universitat.

Ara bé, la Pompeu Fabra és una universitat pública, i com a tal té el repte o l’objectiu de crear un pont amb la societat per estimular i mostrar les idees dels joves, però es tracta de millorar entre tots aquest espai comú, i donar visibilitat a la creació dels joves. De fet, és difícil que després els donin l'oportunitat de fer una peli, i en certa mesura s’ha de violentar una mica el sistema. No és casual, en aquest sentit, que surtin tants projectes de noies, quan sabem que després hi ha una desproporció de gènere i poques arriben a dirigir. I això provoca que ens perdem les seves històries, experiències, visions. Per exemple, molt sovint en el cinema si hi ha una dona protagonista, ha de tenir una “gran” història dramàtica al darrere. Però no per força és així.  De fet, es fan moltes pelis sobre les petites coses que els hi passen als homes, però costa més d’acceptar si són dones. Ara hi ha canvis interessants en això, i s’estan expandint les narratives. 

 

Com funcionen els tallers, com escolliu els professors i quina és la seva tasca?

Normalment són cineastes que coneixem personalment i que estan molt compromesos i implicats amb aquesta tasca de transmissió, i als quals els hi agrada treballar mà a mà amb els alumnes. L’any passat vam tenir el Jonás Trueba, la Carla Simón o el Javier Rebollo. També n'han vingut d'altres molt importants en la història d’aquest projecte, com l’Elías León Siminiani, la Mar Coll o l’Isaki Lacuesta. Aquest curs s’incorpora el Carlos Marqués-Marcet. Ells intervenen a través d’uns tallers que fem amb col·laboració amb la SGAE, que des de fa quatre o cinc anys els subvenciona. És una sort poder comptar amb ells.

Des del punt de vista pedagògic és molt bo pels estudiants, perquè han vist Estiu 1993 i els ha encantat, però de sobte tenen al costat a la Carla Simón treballant amb ells, d’una manera molt directa. Els tallers també els motiven molt perquè han de presentar els projectes en públic i això els fa treballar molt per poder aprofitar bé el diàleg.

En les tutories i els tallers es treballa per descobrir i obrir les metodologies de creació, fer-les més diverses, flexibles, sense generar un estrès o pressió excessiva, com es produeix per exemple quan concentres tota la producció, tots els diners, en un rodatge molt concentrat, costós, amb un equip molt gran. Més aviat, aquest és un projecte molt maco per provar coses amb més lleugeresa, per equivocar-se, per trobar el teu estil i sentir-te a gust durant el procés.

L’any universitari, doncs, és un procés de recerca sobre un projecte i, per exemple, aconsellem bastant treballar molt i de forma molt propera amb els actors, incorporar-los bastant aviat en el procés. A vegades veia que es treballava molt el guió i es descuidava l’elecció final dels actors, i crec que sovint és un error. A més, aquí hi ha actors joves molt bons, alguns estan fent un teatre molt interessant i personal, i s’impliquen molt en aquest tipus de projecte. Els estudiants treballen amb els actors durant un any, i com no tenen gaire temps per escriure un guió molt sòlid, van construint-ho amb ells i gravant escenes que d’alguna manera els ensenyen els que fan malament o el que no els agrada. De sobte, troben les escenes on se senten identificats, el to que volen. El que fomentem és que acabin amb 15 o 20 minuts de material amb el qual tinguin confiança. Quan això succeeix, tots continuen un o dos anys fins a acabar la pel·lícula, i aquí és on intervenen les productores. Així ens saltem també el marc una mica rígid de l’espai universitari, d’un curs o un trimestre.

Es produeix un diàleg entre la universitat com a espai de recerca i el món de les productores com a espai de col·laboració amb la gent jove. Els alumnes s’adonen que tenen interlocutors fora de la universitat que confien en el que fan, i que respecten aquesta idea d’assaig-error, de rodar, muntar, reescriure, tornar a rodar, etc.

I després, també és un impuls la resposta que s’ha rebut des de fora, i es que cada cop hi ha més productores que s’han anat implicant, com Lastor Media ho va fer en el seu moment amb Les amigues de l’Àgata i Júlia Ist. Ara, gairebé tots els projectes en un moment determinat troben una productora còmplice que confia en ells.

Per tornar a la naturalesa dels tallers i les tutories. Li donem molta importància en aquest primer any al que anomenem el cor del projecte, a l’arrel emocional d’allò que vols mostrar, segurament la peli que tens a dins i que cal trobar en un sentit profund. Quan això s’identifica, que en termes verbals és una cosa molt breu, realment els projectes s’orienten molt bé. I quan s’han acabat, és maco tornar a aquells documents i veure que la peli respon exactament a aquell cor. Volem posar aquesta part emocional en primer terme, ja que a vegades a les escoles no s’arriba, es dóna molta més importància a la tècnica. I bé, en el procés s’intenta desenvolupar el pensament visual i sobretot descartar, eliminar, quedar-te i sostenir una idea petita que es pugui fer expansiva, matisada o complexa, en comptes d’acumular moltes idees o ocurrències que acabin donant una forma més arbitraria, menys orgànica.

 

Precisament, a vegades es dóna més importància a la tècnica quan t’estàs formant, no?

Estic convençut que al final el que se’t queda d’una pel·lícula és el que has sentit en veure-la i quin tipus d’emoció, sensorialitat i ritme t’ha generat internament. Li donem bastant importància a aconseguir que els actors tinguin autenticitat o naturalitat, que te’ls creguis, o que no hi hagin uns diàlegs sobreescrits. Potser no són grans dialogistes encara, ni poden escriure grans guions, així que s’ha de treballar una mica amb el potencial específic que tenen en aquest context. Després quan facin la segona pel·lícula ja es trobaran en un altre, però en aquest moment formatiu és bo, crec, que no facin les pelis com les farien amb diners. Estarien fent un simulacre que els limita.

 

Hi ha ficció que és el que més es coneix però també documental. Potser els i les alumnes tiren més cap a la ficció?

De fet, el primer llargmetratge que es va estrenar dins d’aquest projecte i va tenir repercussió, és el documental Sobre la marxa de Jordi Morató. Es va estrenar al festival de Rotterdam i va guanyar el premi iberoamericà Fénix a millor documental. Una peli així, sorgida de la Universitat, va ser molt significativa per nosaltres. I l’any passat es va estrenar Classe valenta, sobre el llenguatge polític, que també ha estat a festivals i va guanyar el premi Abycine al millor film. La Pompeu té bastant tradició dins del documental, amb moltes pelis importants que han sorgit del Màster de Documental de Creació. I el substrat documental és molt valuós per injectar-lo també a la ficció, per exemple amb la veracitat que es pot aconseguir treballant amb els intèrprets, que més que interpretar escenes, poden arribar a viure les situacions plantejades.  

 

La universitat tutoritza, però ajuda o aporta finançament als projectes també?

Tenen també uns tutors de producció: Sergi Moreno, de Lastor Media, i l’Aitor Martos. Amb ells treballen el disseny de la producció. Però estem parlant de projectes d’universitat, i crec que seria un error sotmetre’ls a una gran pressió econòmica. Fer una primera peli, quan no estàs gaire preparat, té molts riscos perquè se te’n pot anar de les mans, les inèrcies professionals poden ser massa fortes i que no et deixin cap espai pel dubte ni pròpiament per la descoberta creativa en el rodatge. És millor treballar amb temps, relaxadament, gestionant el ritme del procés segons com va sortint la peli, com es va treballant amb l’equip. Crec que així té moltes més possibilitats que la gent que la fa se senti bé i implicada, i pugui donar més de si que quan estàs creant amb una pressió massa forta en un moment tan inicial.

 

Com feu la connexió amb la indústria, mitjançant pitchings?

De maneres diferents. A través d’algun pitching que hem muntat. No els fem cada any, depèn. Altres perquè els alumnes coneixen una productora, per productores que ens han preguntat si teníem projectes, per professors que coneixien una productora i pensaven que podia tenir una sensibilitat propera a aquells projectes... Alguna a través del Clúster de l’Audiovisual, que és una iniciativa interessant per ells. Crec que hi ha una certa perceptivitat d’alguns productors, de voler veure què està fent la gent que comença. S’apropen bastant. No som nosaltres que els estem buscant. S’ha donat d’una forma molt orgànica.

 

Us ha sorprès l’èxit de pel·lícules com Júlia Ist o Les amigues de l'Àgata?

La veritat és que sí, perquè nosaltres treballem per tal que els estudiants aprenguin i acabin amb ganes de fer més projectes. Però el món de la indústria treballa amb molta promoció i pressupost i mai saps si produccions tan petites poden tenir encaix. Va ser molt maco i sorprenent, sobretot perquè dins d’aquest aprenentatge per elles també és molt valuós trobar-se amb distribuïdores, fer entrevistes, presentar les pel·lícules... Això són experiències que s’han afegit i que complementen tot el procés. I també sentir que tenen espectadors i hi ha visibilitat amb el que han fet, tanca molt bé tot. Ens mostra que hi ha un context més obert del que creiem.

 

Creus que influeix en els alumnes que estan ara fent els seus projectes en pensar: nosaltres podem arribar allà?

Han creat expectatives, que sempre s’han de controlar, perquè no has de fer una pel·lícula per tenir èxit, ja que segurament la pensaràs malament. L’has de fer perquè tens alguna cosa a dins que vols descobrir i mostrar, i perquè vols aprofundir en les potencialitats específiques del cinema. Tenim gent amb 21 i 22 anys que té una motivació molt forta i moltes ganes de treballar. S’ha de tenir confiança en ells, i en tot l'inesperat que faran. Jo crec que a vegades hi ha un cert paternalisme amb els joves, es pensa que no estan preparats, que no sabran fer res... Però al final tots ens espavilem i si els dones aquesta confiança, ells responen molt bé. Ara ja saben que quan arribin a l’últim curs, si volen fer una peli, hi ha tota una estructura, amb els tallers a la SGAE amb els cineastes, o uns festivals que han mostrat interès per aquestes pelis, i que si tot va bé poden acabar amb una peli que, fins i tot, s’estreni.

 

Hi ha molts alumnes que fan projectes de fi de carrera però no tornen a dirigir, encara que treballin al sector per exemple?

En aquest sentit, és molt important que cadascú trobi el seu espai, fomentem molt que la gent faci direcció d’art, fotografia o producció. Per mi seria el més desitjable, que surtin bons productors joves i creatius, i crec que s’ha d’estimular al màxim. Aquests grups es van també repartint les tasques i és important que acabin satisfets del procés que han viscut. Al final és com fer un viatge amb amics, poder compartir amb gent amb la qual t’entens molt bé un temps llarg de creació i treball.

 

Hi ha molta gent que té la idea de director o directora i falten més alumnes que es decantin per fer producció o fotografia?

Es reparteixen les tasques de forma molt natural, no hi ha problemes al respecte. La idea sempre és que la pel·lícula és de tots. I és que realment és així, perquè si no, no la podríem fer. Si tracten a l’altre com a un subaltern, a qui a més no paguen, no donarà el millor de si mateix, però si aquesta persona se sent totalment implicada, segurament la creació comuna s’enfortirà i tot sortirà molt millor. Això és fonamental. Intentem que parteixin de la modèstia. El cine es fa molt millor amb modèstia que amb un ego molt pujat. Sembla una ximpleria, però és molt important. A vegades hi ha la idea que la mirada del director ho és tot, però gairebé tot el cinema es fa en equip, i per aquesta raó a vegades és molt més important saber formar-ne un i aprendre a treballar-hi bé.  Són idees que semblen secundàries, però que són molt importants perquè si no, es fa malbé tot el procés.

Últimes notícies

Acaba el segon Pantalla Barcelona

El cicle que t’ha apropat el cinema fet a casa

Nominacions als Premis Gaudí

12 pel·lícules nominades rodades a Barcelona

El D’A obre període d’inscripcions de llargmetratges

Augmenta la dotació econòmica del Premi Talents