Elisabet Dubé: “Ha crescut la presència de la dona però hi ha moltíssima feina a fer. No ens deixem enganyar ni imaginem un oasi en mig del desert”.

23/11/2018

Entrevistem a Elisabet Dubé Ferré, productora, professora de l’ESCAC i sòcia fundadora de Donesvisuals. Una associació que va néixer per lluitar contra la poca presència de dones a l’audiovisual i que reuneix professionals del sector compromeses en defensar, promoure i fer efectiva aquesta presència amb accions concretes. Foto: Quim Vives

Les estudiants a les escoles de cinema són gairebé majoria però a la indústria, molt poques dones arriben a dirigir els seus propis projectes o a tenir una presència forta dins del sector. Només el 15% de films a Catalunya estan fets per dones. Per què creus que passa això?

Tot i que ara sentim molt a dir que és el moment de les dones cineastes, la presència de la dona al sector segueix sent més baixa que la de l’home. Pot semblar que les dades milloren si les comparem amb anys anteriors i segurament aquest any, amb la sensibilització que a poc a poc anem agafant tots, podrien ser millors... Però mirant-ho amb perspectiva ens adonem que les xifres milloren un any però empitjoren al següent. Segons les dades que hem recollit des de l’associació, hi ha un 64% de l’alumnat en formació audiovisual que són dones i tal com apunteu, només un 16% dels projectes cinematogràfics catalans estan liderats per dones. Quan diem liderats, ens referim a pel·lícules dirigides, guionitzades o produïdes per una dona (que són els 3 càrrecs de major decisió dins d’una producció). Aquest trampolí resulta molt revelador. On són totes aquestes dones que acaben els seus estudis audiovisuals? Perquè no es desenvolupa aquest talent femení i no arriba a ser representatiu a la indústria? La resposta és fàcil. És un sector molt masculinitzat i existeix una falta de referents perquè l’alumnat s’hi pugui emmirallar. Hem de donar veu a les dones, fer-les visibles i significar-les, augmentar la seva capacitat de lideratge, fer herstory (fent visibles les dones que formen part de la història del cinema), establir quotes, i sobretot que allà on es prenen decisions, es defineix el finançament o es decideix la selecció de pel·lícules que es distribuiran també hi hagi dones al capdavant. Vull pensar que cada cop més, i gràcies a la feina de totes, les dones joves confien més a obrir-se camí i per tant es tornaran més actives.

 

Com es va gestar DonesVisuals? Quina va ser l’espurna que va encendre la flama?

Per mi l’espurna va ser la Carla Subirana. Encara avui, recordo una reunió informal que vaig tenir amb ella a la Plaça Molina perquè s’impliqués amb la direcció d’un projecte amb mi. Venia amb el seu dossier de CIMA (Asociación de mujeres cineastas y de medios audiovisuales) perquè després tenia una altra reunió, segurament amb la Míriam Porté, motor de tot el que estem fent i hem aconseguit fins ara. Em va cridar la curiositat i li vaig demanar que m’expliqués. Em va convèncer molt amb les seves paraules i em va fer obrir els ulls en mostrar-me com era de descoratjador el panorama audiovisual. Va ser una crida i ràpid m’hi vaig implicar.

 

La vostra referència és el model suec. Fins i tot vau tenir a Anna Serner, presidenta Swedish Film Institute, com a convidada a unes jornades. Pots explicar-nos perquè us interessa aquest model i com van anar les jornades?

L’Anna Serner és una gran referent per a totes nosaltres. Està al capdavant del Swedish Film Institute (el que seria el nostre ICEC) i en 3 anys va aconseguir que la paritat en el sector cinematogràfic fos una realitat en el seu país. Les xifres de Suècia rondaven entorn de les nostres i per aquesta raó l’Anna va idear un pla per revertir aquesta situació tan desoladora. A banda d’aconseguir donar visibilitat a les dones en el sector també va ajudar a estimular una major qualitat en els projectes. També va posar en marxa diverses mesures complementàries que nosaltres també estem duent a terme aquí a Catalunya: un directori online per donar visibilitat a totes les professionals dones del sector, l’acompanyament a dones cineastes per part de professionals consolidades, etc. Jo crec que la jornada va anar molt bé. I personalment, em va omplir d’energia tenir a una dona intel·ligent que ha fet tant amb tant poc, un referent.

 

Hi ha eines com el Test de Bechdel per mesurar la presència de dones als films, còmics, teatre, etc.,...Què us sembla aquest tipus d’eina? Creus que és efectiva?

Tot i que el test de Bechdel va ser una eina de mesura bastant trencadora en el seu moment, es tracta d’una mesura molt senzilla que no pot dimensionar la complexitat d’una bona representació en clau femenina. És evident que com més pel·lícules passin el test, més a prop estarem d’una possible representació de la dona... Però crec que aquesta representació està lluny de ser igualitària i significativa. El cine ha de reflectir la nostra realitat: no és suficient mostrar que no tot gira entorn dels homes, o fer aparèixer mínim dues dones amb nom que parlin entre elles d’alguna cosa que no sigui un home. La masculinització del cinema provoca una ocultació sistemàtica de les dones que esbiaixa la nostra forma de captar el món. La significació de la presència femenina a la societat passa, de forma ineludible, per significar-la tal com és i qui millor que una dona per fer-ho. Necessitem més dones liderant projectes!

 

Es diu que les històries de dones no venen. Un concepte erroni, a més perquè s’etiqueta de femenina una història en la qual les dones són protagonistes: “El cinema de dones” o “per dones”, quan el cinema és universal. Creieu que és important trencar aquest tipus de mites i què es pot fer al respecte?

Jo diria que les històries sobre dones dirigides per dones tenen menys pressupost i per tant menys promoció, i poder menys venda. Si volem sortir del gueto de cinema intimista, el que hem de fer és incrementar els pressupostos d’aquestes pel·lícules. I així, segurament vendran més. Estic segura que si preguntem a l’Elena Trapé, la Nely Reguera, la Belen Funes o l’Elena Martín si el seu cinema s’inscriu dins d’un “cinema de dones”, se’ls hi posaran els pèls de punta. Segurament també amb l’habitual concepte de “mirada femenina” que tot i que cert, no deixa de restar rellevància a la seva feina. Si definim les seves pel·lícules com a “cinema de dones”, les allunyem del cinema majoritari. Com bé dieu, el cinema és universal. Que les dones relatin històries sobre dones és necessari per tal que no es distorsioni la seva imatge. El cine ha de reflectir la nostra realitat. El fet que prevalguin les mirades masculines fa que es perpetuï la desigualtat estructural de gènere. És evident que no és el mateix ser dona que home, tampoc ho és ser blanc o negre, gran o jove, pobre o ric. Qualsevol tret que ens identifica determina la nostra manera de veure el món i la forma de narrar-lo. Però als homes directors no se’ls acostuma a classificar dins d’un estereotip com aquest i mai se’ls farà una pregunta com aquesta: Creus que la teva pel·lícula té una mirada masculina? Podem parlar de cinema d’homes? Mai hem fet servir aquest terme de cinema d’homes perquè el cinema d’homes és el cinema universal. Aquesta masculinització provoca que el punt de vista de les dones sigui minoritari. Ha de deixar de ser excepcional perquè sigui igualitari i universal.

 

A on són els referents? Les dones que al llarg de la història del cinema s’han obviat i per què? Creieu que és important donar visibilitat a aquestes dones?

La història l’han escrita els homes, parlant d’homes i per als homes. Elles sempre han estat presents, tot i que silenciades. Cal educar el pensament crític i donar visibilitat a les dones que també han construït la història (Herstory). En els estudis feministes s’ha posat sempre en relleu les conseqüències que per a la vida de les dones ha tingut la mancança de models històrics de referència. Aquesta mancança afavoreix que les dones assumeixin posicions d’inferioritat respecte als homes i per això cal desenterrar-les, recuperar-les i donar-los-hi el lloc que es mereixen en la història de totes i tots. Vull confiar que alguna cosa està canviant. Quan jo estudiava a la Universitat, a la pregunta d’examen “qui era el pioner del cinema narratiu” tots sabíem que la resposta correcta era George Méliès amb Voyage dans la lune. Ara sé que no és veritat, que va ser Alice Guy Blanché amb La fée aux choux, però el que és bó és que també ho saben els meus alumnes.

 

El vostre pla d’acció no només es basa a denunciar aquesta situació sinó en fer coses per revertir-la. Té sis vies d’actuació. En què consisteix el Pla i quines són les vies que heu articulat per afrontar-ho?

El nostre Pla d’Acció té diverses línies d’actuació que responen a 6 problemes claus que hem identificat:

  1. No hi ha estudis estadístics que monitoritzin la situació de les dones a l’audiovisual. L’Acció Estudi permet tenir una visió completa i rigorosa de la presència de la dona en el sector audiovisual i en els continguts de les obres cinematogràfiques i televisives.
  2. Existeix una invisibilitat del talent femení que volem revertir amb l’Acció Directori, una base de dades online de dones professionals del sector que recollirà els seus perfils professionals i facilitarà la seva detecció. D’aquesta manera, es donarà visibilitat al talent femení i s’incentivaran les aliances professionals entre el talent i la indústria. Actualment està en fase Beta i esperem poder presentar-lo a principis de l’any vinent.
  3. La bretxa existent entre el número de dones estudiants i dones en la indústria és esfereïdora. Amb l’Acció Curts es pretén promoure l’enllaç entre el nou talent i la indústria. Enguany s’ha celebrat la segona edició, i igual que la primera ha estat un èxit.
  4. Les dones tenen moltes dificultats en aixecar les seves pel·lícules. Amb l’Acció Viver es vol impulsar i consolidar les trajectòries d’aquestes dones amb un programa d’acompanyament i assessorament dels seus projectes documentals o de ficció.
  5. Les xifres de projectes liderats per a dones productores és encara més minoritària. Només un 10% de productores executives estan al capdavant de les nostres pel·lícules. Amb l’Acció producció es vol acompanyar a productores novells en la recerca de finançament dels seus projectes.
  6. Les directores de fotografia, les caps de so, muntadores, compositores o caps d’efectes especials només representen un 9% de les dones que tenen accés a càrrecs tècnics i artístics a la indústria. Amb l’Acció de cap es vol becar a les professionals per aprofundir en la formació del seu camp específic.

 

Compteu amb el suport de l’administració per portar a terme aquest pla?

Tot això no seria possible sense l’ajuda de l’Administració (ICEC, ICUB, ICD, Ajuntament de Manresa, Diputació de Barcelona, Generalitat de Catalunya), però tampoc ho seria sense la feina de totes les dones que han estat implicades en cadascuna de les Accions, com ho són Carla Sospedra, Serrana Torres, Mercedes Martínez-Abarca, Marta Figueras, Susana Guardiola (Acció Curts), Carla Subirana, Anna Petrus, Laia Manresa, Marta Grau, Leonor Miró (Acció Viver) o Yolanda Olmos, directora de DonesVisuals i cap d’orquestra de tot el Pla d’Acció.

 

A on heu buscat sinergies? A festivals? A la indústria mateixa? Heu participat a diverses jornades de professionals a l’Alternativa i el D’A per exemple.

DonesVisuals ha estat possible sobretot pel suport i la paciència de dones com l’Anna Solà i la Marta Selva (de La Mostra Internacional de Films de Dones que porta 25 anys fent visible la feina de les dones cineastes), o com la Marta Vergonyós (Presidenta del Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison) que ens ha acollit amb les portes obertes i menjar calent. També hem establert aliances amb entitats com CIMA (Asociación de mujeres cineastas y de medios audiovisuales), El Festival de Cinema Independent de Barcelona, l’Alternativa on per segon any es realitza la Jornada professional de Pitchings i One-to-one per l’Acció Curts, el Festival d’autor D’A on es van dur a terme les sessions de networking per l’Acció Viver o la cooperativa Zumzeig, entre d’altres.

 

La setmana del 12 al 18 de novembre es va celebrar Acció curts. Quin balanç féu d’aquesta acció? Quina creus que és la importància dels curts?

La primera edició de l’Acció Curts ja va ser un èxit, 42 projectes presentats, 13 escollits i 7 actualment en desenvolupament. Aquests 7 projectes que van trobar productora a través de l’Acció Curts 2017 han rebut suport de l’ICEC, així que estan molt a prop de ser realitat. El gran nivell de projectes i l’èxit de convocatòria ens ha encoratjat a dur a terme la segona edició on s’han seleccionat 12 projectes de 33 presentats. El balanç és molt positiu. Igual que l’any passat s’ha creat una comunitat entre les beneficiàries on la sororitat i la cooperació han estat, i segueixen estant a l’ordre del dia. A més aquest any també hem aconseguit trobar més finançament privat per premiar als millors projectes amb Mutua de Propietarios i Aluzine.

 

Ara hi ha molta més presència de dones al sector. Amb dones directores joves com Carla Simón, Elena Martin, Elena Trapé, etc... Creus que realment s’està avançant molt o és una moda que pot desaparèixer?

Molta? Estic d’acord que hi ha més presència, però no molta. Ha crescut la presència de la dona però hi ha moltíssima feina a fer. No ens deixem enganyar ni imaginem un oasi en mig del desert. És cert que podem fer un bon balanç d’inici de temporada amb l’augment de pel·lícules dirigides per dones presentades als Premis Gaudí. Si el 2016 hi havia 18 produccions (21%) i el 2017 n’hi havia 15 (23%), enguany n’hi ha 23 (30%). Cal però que això s’acabi reflectint realment a la indústria (i no en petites pel·lícules intimistes o de cinema independent) i que segueixi, any darrera any, augmentant aquesta xifra. També crec que cal aprofitar aquesta onada per arribar més lluny encara, aprofitar aquesta embranzida però no relaxar-se ni un moment.

 

Un any des de l’inici del projecte. Quin balanç féu d’aquest primer any d’existència?

Fa més d’un any que DonesVisuals està treballant per una presència equitativa de la dona a l'audiovisual. Portem dos anys molt intensos dels que podem estar molt contentes. L’esforç i els reptes assolits per DonesVisuals fins ara han estat un èxit. Però ens hem adonat que cal trobar un nivell de feina assolible i sostenible i que cal seguir treballant per fomentar l’organització horitzontal interna, tenint cura de nosaltres mateixes, de les relacions i dels processos que es donen dins de l’associació. Hem sigut tan productives que hem acabat esgotades!

 

Com creieu que us pot ajudar la Barcelona Film Commission en aquesta tasca?

No ho sé, digueu-m’ho vosaltres. Suposo que començant per difondre la nostra feina i ajudar-nos a sensibilitzar el públic i a desmentir les falses creences que hi ha al sector.

 

Últimes notícies

Acaba el segon Pantalla Barcelona

El cicle que t’ha apropat el cinema fet a casa

Nominacions als Premis Gaudí

12 pel·lícules nominades rodades a Barcelona

El D’A obre període d’inscripcions de llargmetratges

Augmenta la dotació econòmica del Premi Talents