Aquest any celebreu el vostre 15è aniversari. Com creus que ha evolucionat el festival?

Cristian Pascual: Molt. Crec que hem evolucionat en totes les línies. En el nostre adn està intentar llegir el que passa cada any i intentar aplicar canvis en el següent. La primera edició simplement era per ensenyar un tipus de contingut que ens interessava i que no tenia gaire visibilitat. Nosaltres veníem de la música, no del cine. Com a esdeveniment, intentem fer que anar al festival no sigui com anar a una sessió de cinema convencional. Cada vegada tenim més actuacions musicals o djs preparant les sessions. Fem de l’acte de venir a l’In-Edit un fet en si mateix. Hem evolucionat molt amb finestres, indústria, amb intentar ser líders o com a mínim en experimentar nous camins. És el primer festival, i de fet diria que l’únic a Espanya, que té per exemple plataforma pròpia de vídeo en demanda amb una aliança amb Filmin.

En ser un festival de documentals de música juguem sempre una mica al marge i això ens permet experimentar una mica més. A nivell de sector i indústria hem evolucionat molt acompanyant al sector local. No es feien documentals de música pràcticament a Espanya, ara hi ha més. In-Edit s’ha convertit en un objectiu per a aquests documentalistes i això a la vegada està generant que el propi festival evolucioni per donar cabuda al talent local i talent jove, assignatures que teníem pendents. Per exemple, en aquesta edició neix Km.0 per documentals de Barcelona i una secció de curtmetratges per menors de 30 anys, per detectar talent jove i incentivar la indústria local. Jo crec que en tots els plànols en els quals hem treballat sempre hem evolucionat amb el que consideràvem que ens demanava tant el propi festival, el públic i nosaltres mateixos com a organitzadors.

Creus que aquest és l’èxit de l’In-edit?, que és més que un festival. Té In-Edit TV, In-Edit shorts, In-Edit Films amb crowfunding per fer el documental de Parchís. Normalment les sales de cinema no s’omplen però el vostre festival sí que és un èxit de públic.

CP: Jo no puc dir-te perquè tenim èxit o no, crec que s’ha d’analitzar des de fora. Tenim un posicionament de marca molt fort com a In-Edit i això supera el fet de ser un festival de cinema o a Barcelona. Nosaltres ens acabem mirant en altres projectes de la ciutat com el Sonar, Primavera o altres que tenen una visibilitat internacional i un concepte de marca molt fort que al final és el que enforteix el missatge. Evidentment, això és el que ens permet un tipus de diversificació i internacionalització que crec que ha donat un missatge molt clar de cara al públic i de confiança. Crec que hem estat molt sòlids en programació i direcció artística aquests quinze anys.

Hem treballat molt fort la comunicació que s’ha vinculat a la marca. No ens enganyem, el fet musical és molt atractiu. Tenim un ganxo que mobilitza un perfil de públic que potser no era tant de cinema o potser sí però que en l’In-Edit s’ha bolcat més. Podem dir: no és només un festival de documentals sobre música sinó sobre la vida a partir de la música. I això ho fas perquè tens vehicles com l’audiovisual i la música que són molt potents. Hem intentat que l’esdeveniment transpiri d’una altra manera i no sigui un festival de cinema tradicional sinó que tingui una identitat pròpia.

Quins criteris de selecció seguiu a l’hora d’escollir els documentals seleccionats?

Luis Hidalgo: Som un festival de documental musical. És a dir que la música és el sostrat. Però no ens interessa només l’explicació cronològica de la vida d’un artista, d’un moviment o una escena musical que també poden ser interessants. Som molt feliços al trobar documentals que a través de la música i com viuen la música els músics que la fan ens explica el rerefons social, polític, econòmic del lloc on neix aquesta música. Ja que és una fotografia de les societats que l’emeten. La música francesa parla molt de com és França, l’anglesa de com és Anglaterra, el flamenc de com és Andalusia i la música catalana de com som els catalans. És un reflex de la societat. En la mesura que la música o les històries vinculades a ella ens ajuda a entendre millor el món que ens envolta, ens interessa. Això no vol dir que li diguem no a un documental convencional o clàssic com el d’aquest any sobre John Coltrane. El cito per citar un, no és que sigui del més destacat, però és un bon exemple. En el documental de Coltrane evidentment hi ha un rerefons de com era la societat nord-americana en l’època que va viure. Però aquí ens interessava més el tema de l’accentuada espiritualitat d’un músic que va fer que la seva música també tingues aquest accent espiritual. Al final acabem buscant històries amb una mica de profunditat.

Creus que és difícil atreure a la gent a un documental que potser té una història molt interessant però que no té un gran nom darrere que tiri?

LH: Hem descobert amb el temps que no és del tot veritat. Si em preguntes si un documental que té el nom d’un grup famós funciona millor, sí evidentment. Si em preguntes si un documental dels Stones tindrà més públic que un sobre música a Etiòpia, et diré que sí. Però crec que la gent, almenys el nostre públic, està cada cop més sensibilitzat davant l’explicació d’altres realitats que no són veïnes. Hem descobert que les situacions de violència, de guerra al Magreb i Orient Mitjà que hem explicat al festival, interessa molt al públic que cada vegada té més clar que el món és un i que una situació a Àfrica truca a les portes de casa nostra i la vivim cada dia. No és com quan el món no tenia mitjans de comunicació ràpids i qualsevol cosa que passes a la Xina trigava dues setmanes a arribar aquí. Ara és immediat. Hem percebut que hi ha una sèrie de temes que tenen a veure amb com viuen a països, per exemple, musulmans que interessa cada cop més. De la mateixa manera que aquest any hi ha documentals sobre la música homosexual que interessaran molt. Parteixen una mica de la base que a vegades pensem que l’homosexualitat es mou amb llibertat, i resulta, segons els protagonistes del documental, que té una càrrega moral que de vegades passa desapercebuda. S’ha de ser un bon homosexual i per ser-ho has d’anar sempre molt guai, gastar-te molta pasta en la roba i és una relació tan pautada com la relació que tens amb el teu pare.

CP: Ja des dels primers anys teníem estudiat que si l’artista no sortia al títol, teníem un problema o com a mínim havíem de fer un esforç addicional. Amb els anys això s’ha corregit una mica i ha millorat perquè tenim un públic que ja ens coneix i perd més temps mirant la programació. Però al final tot té a veure amb una velocitat de captar informació que tenim ara mateix que és problemàtica. La gent disposa de 10 minuts per entrar a la web de l’In-Edit i mirar les pel·lícules perquè han de fer altres coses. Has de ser molt fort perquè la gent decideixi dedicar dues hores del seu temps a mirar-se tota la programació al complet, totes les sinopsis, els tràilers. Crec que el més difícil és separar els públics que tens. Des del que només ve a veure una pel·lícula i per tant el nom és el més important i els que veuran deu perquè ja confia en tu, el tema l’interessa o ja ha descobert que la música és una “excusa”.

Creus que festivals com l’In-Edit han ajudat a revalorar el gènere? S’estrenen als cinemes molt pocs documentals i menys musicals.

LH: Sí. Nosaltres ho hem notat de dues maneres. En l’afluència de públic que és notòria i ens satisfà molt començar a percebre que hi ha molta gent que fa documentals per ser vistos a l’In-Edit. Si In-edit no oferís una plataforma d’exhibició des de fa 15 anys, hi ha documentals que no es veurien. Aquest any ho hem notat moltíssim. Precisament per això hem obert el festival als centres cívics i a donar-l’hi oportunitat d’exhibició a peces que igual no són peces extraordinàries des d’un punt de vista formal. Però on prima la necessitat d‘explicar una realitat.

A això respon també la nova secció Km.0 als Centres Cívics?

LH: Exactament. Documentals que igual fora de la nostra realitat no tindrien interès. Sean Levitt, un guitarrista de jazz a Barcelona durant els anys 90, és una figura que fora de Barcelona no és coneguda, ningú sap qui va ser. Vol dir això que no interessa el documental? No, és un documental que pot interessar a la nostra realitat més immediata. Per això l’hem d’incloure a la nostra programació. De la mateixa manera que l’In-Edit Xile programa documentals que aquí no tindrien cap mena de ressò, ja que parlen de realitats que són molt alienes. Nosaltres no podem oblidar mai que som d’aquesta ciutat i vivim aquí. I volem reflectir la personalitat d’aquesta ciutat. Per molt que posem un documental sobre Tom Jones, Oasis o els Stones si resulta que no estem mirant el que ens envolta estem fent l’imbècil.

Aquesta nova  secció Km.0 i el Cicle In-Edit als centres cívics dins del Barcelona Districte Cultural. És la vostra forma d’apropar-vos més a la ciutat? Al públic que no és per se públic In-Edit?

LH: Efectivament, estem molt satisfets del públic que tenim. I aspirem a tenir públic, no només públic In-Edit. Quan posem un documental sobre John Cage o Rostropóvich que interessen a un públic més adult, vaig a les sales i veig gent de 60 anys, que no són ni moderns ni res. Persones normals. Veterans? Vells? Digues-l’hi com vulguis. Formen part del nostre públic. Sí que és cert que efectivament existeix un públic In-Edit però aspirem, tal i com estem aconseguint amb determinades programacions, que sigui més ampli. També volem descentralitzar el festival, que no tingui lloc només al centre de Barcelona. I que a més a més es puguin veure documentals a llocs a on ja tenen una tradició de consum cultural. Els centres cívics fan programació cultural molt interessant. Hem d’anar a on va la gent per estimular el seu interès i curiositat i que algun dia vinguin al festival o no. Igual ni venen, però continuarem anant cap a ells.

CP: És una manera de retornar-l’hi a la ciutat tot el que ens ha donat. Al final hem de ser útils. El que no té sentit és que generis una indústria i incentivis a la gent a que expliquin històries de la ciutat, quan moltes vegades per recursos està complicadíssim fer perquè no hi ha, però després no posis les finestres per ensenyar-ho. Accions tipus Km.0 tenen molt a veure amb això. A banda que l’In-Edit sigui un festival que pots moure a Madrid, Brasil o Xile, ha d’haver-hi una part essencial a Barcelona que ha de ser útil. Per tant, si nosaltres podem ajudar a explicar musical i visualment l’ecosistema musical de la ciutat o històries més petites que són més locals o amb menys recursos, que no les pots posar a competir o comparar amb una producció internacional, però igualment es mereixen tenir una visibilitat a la ciutat perquè tenen un sentit aquí, ho fem. Al final, per molt que creiem que és un festival inclusiu no deixa de ser un repte que altres públics i altres barris que mai a la vida s’haguessin plantejat venir a l’In-Edit ho facin. Si això serveix no només perquè la gent et conegui sinó perquè més gent vegi aquest tipus de continguts que deixava passar, té sentit.

Quina creus que és la relació del festival amb Barcelona? Què aporta a la ciutat?

LH: Un espai d’explicació, una àgora o fòrum. Jo crec que el més interessant que ofereix In-Edit a la ciutat és això. Un lloc a on la ciutat es pot explicar. Documentals com el del Nitsa o el de Fernando Gallego Nando Diskontrol d’aquest any, són un bon exemple. Hi ha documentals que expliquen qui som i si no hi hagués l’In-Edit probablement no existirien. De fet, aquests dos em consta que s’han fet per nosaltres. En segon lloc, la possibilitat d’atendre la curiositat de les persones que no només regalen música quan arriba el nadal o reis. Si no que tenen una relació molt més intensa amb la música. Persones que llegeixen sobre música, que la consumeixen i que volen saber més sobre els seus artistes favorits o els que senten curiositat. Oferir un aparador per explicar-se i per mirar. Crec que són dues de les coses importants que ofereix el festival a la ciutat.

In-Edit Shorts neix també per recolzar el talent que està sorgint gràcies a la pantalla que oferiu?

LH: Sí, perquè hi ha peces que pel seu metratge no entren en sales. Tampoc podem cobrar una entrada normal per un curt. Com també estem notant que la creativitat va cada vegada a més, és un format que no podem obviar.

CP: Un dels objectius del In-Edit era potenciar la indústria local. En un panorama en el que és tan complicat produir audiovisual i documentals de música en concret, costa molt que algú de 25 o 30 anys faci un documental musical d’hora i quart per presentar a l’In-Edit. Això és evident. Però al mateix temps hi ha molta gent amb talent en universitats, escoles de cinema, o per motu propi. El format curt que teníem una mica oblidat i pendent ens va semblar una bona manera de vincular-ho a la joventut per potenciar i destacar el talent jove, perquè està aquí i són els documentalistes musicals dels propers anys. La nostra visió també és donar el màxim de visibilitat possible i donar les finestres i eines que tinguem al nostre abast per ajudar-los.

L’In-edit és un exemple d’internacionalització i és un dels pocs festivals que han fet el salt a l’exterior. Com us heu plantejat aquest salt a l’exterior? I què recomaneu a altres festivals?

CP: Ens ho hem plantejat com una acció quasi més de relacions públiques que de negoci perquè ens feia diferents de la majoria i perquè refermava el que estàvem fent com a marca. Ens hem plantejat ser “relaxats” en com internacionalitzem per no burocratitzar en excés el fet de muntar un festival fora. Ja que es necessita molts recursos per fer-ho bé. També entenem que estem treballant amb cultura que és més complicat de gestionar. Anem contínuament aprenent i evolucionant amb els nostres socis locals per valorar quina és la manera de fer-ho: Estar més a prop d’una franquícia o una col·laboració, si hi ha més contingut local o una part molt forta internacional. Ens ho hem pres més com un camp de proves. Al final són unes llavors que estan repartides pel món, algunes han germinat molt bé i altres els hi ha costat més, però que en qualsevol cas formen part de la nostra idiosincràsia i dels nostres valors de marca i de créixer. Si tinguessim els recursos, podríem estar en un altre tipus d’escala. Ho deixem pels propers anys.